ROSAURA (180m MD+) als Plecs del Llibre de Montserrat, amb en Josep Climent i l’Octavi Puntas Garcia… o bé com gaudir, per igual, del mode «free» i de l’estil clàssic
➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres, 10 de febrer de 2017. Una de les maneres de revaloritzar les vies clàssiques, consisteix a «alliberar-les», és a dir, a ser el primer en escalar-ne la via, o bé algun llarg, sense fer servir elements artificials de progressió. Des de mitjans dels vuitanta, amb la irrupció dels peus de gat, les pólvores de magnesi i els entrenaments específics en roca i en plafó, una nova manera d’escalar s’obrí camí a casa nostra. I, en especial, a les roques, parets i agulles de Montserrat. Aquesta nova mentalitat, anomenada «esportiva», a part de valorar l’assoliment de l’objectiu i la bellesa d’un traçat, en pondera tant o més l’estil amb que es duu a terme. Escaladors com en Kim Santacatalina i la BMA «Basca Manresana Autèntica», van elevar la pràctica de «l’alliberament» a la seva màxima expressió, tant repetint i «alliberant» línies atractives però poc freqüentades ―per difícils i precàries―, com deixant-les en condicions ―amb bon criteri― per al gaudi col·lectiu.
Seguint amb aquest mateix raonament, avui, malgrat fer una sola cordada, és com si haguéssim escalat dues vies diferents. Els dos Joseps ―en Josep Climent i un servidor―, que hem escalat la Rosaura a l’estil clàssic. I l’Octavi, que ho ha fet ―bé, tota, tota no… però gairebé― en mode «free» 2.0. La graduació de la ressenya, és fruit, principalment, de les seves apreciacions. En el repartiment dels llargs, també hem tingut en compte aquest criteri: el dos primers, que estan completament re-equipats amb parabolts de 8mm, per a ell. I la resta, a on la restauració ha estat molt més discreta, per a en Josep i per a mi. Val a dir, que l’Octavi ha «volat» dues vegades al primer llarg, però això no l’ha fet desistir de seguir-ho intentant amb el mateix estil. Els Joseps, per la nostra part, hem emprat mitjans artificials sempre que no hem cregut necessari, per bé que, per altra banda, probablement hem viscut més intensament l’aventura, i el risc que porten associats factors com els trams de roca delicada, la quantitat i qualitat de les assegurances ―claus antics, burins rovellats, i l’haver d’emplaçar i «penjar-se de flotants…―.
I, tanmateix, tots tres hem acabat gaudint de valent. Tal i com digué en Maurice Herzog: «No és més qui més amunt arriba, sinó aquell que influenciat per la bellesa que l’envolta, més intensament sent».
LA VIA
Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 15′ més, fins a passar per entremig de dos grans blocs caiguts. Just després, pujar a ma dreta per un torrent embrossat ―en direcció oest―, seguint unes traces de camí. La via comença al costat d’una alzina. 1h 15′.
Una altra opció és fer-ho pel sud, pel Camí dels Francesos, entre Can Jorba i la Vinya Nova, i baixant al Torrent del Migdia, un cop passat Coll Musset.
1er. Llarg. 30 m 6b+ (6a/A0). Comú amb les vies Directa Sagitario i Tai-Chi. Segueix una línia força recte per una gran placa de presa petita, però ferma, fins a la primer dels grans forats que hi ha a la paret. Llarg molt mantingut.
2on. Llarg. 20 m V+. Sortida per la dreta i, de seguida, flanqueig cap a l’esquerra, a cercar una nova balma. Pas d’entrada a la reunió, difícil en lliure.
3er. Llarg. 25 m 6a+ (V+/A1). Sortida per l’esquerra del forat, a buscar un mur vertical amb preses d’extraordinària qualitat. A continuació, hi ha la possibilitat de seguir en lliure molt difícil o bé fer-ho en escalada artificial. Reunió a dins d’un nou forat.
4art. Llarg. 30 m 6b+ (V+/A1). Sortida per l’esquerra, altre cop en artificial o en lliure molt difícil, per anar a buscar, i seguir, una marcada fissura. Hi ha un pas llarg, entre pitons, en el què podem optar entre refiar-nos d’un plom o bé aprofitar un forat per emplaçar-hi un friend petit. A la resta del llarg, la fissura es converteix en un díedre agraït.
5è. Llarg. 40 m 6c (6a/Ae). Primers metres molt exigents, equipats per poder-se fer en artificial, que ressegueixen un sostret en esbiaix. Just abans d’una savina, caldrà emplaçar-hi un parell de friends petits ―els dos claus que havia, han desaparegut―. Superat aquest ressalt, la dificultat disminueix, però la roca i l’equipament no són tan bons, per bé que, hi ha força possibilitats de completar la protecció. Llarg treballós.
6è. Llarg. 35 m IV+/Ae. Comú amb el darrer de la, també exigent, Aresta Arcarons. Tret de dos passos d’artificial equipat, la dificultat és baixa i l’equipament testimonial.
En conjunt, la Rosaura és un recorregut clàssic d’una certa categoria: exigent i mantingut, equipat de manera dispar i que recorre una impressionant paret. De ben segur, que no us deixarà indiferents.
Descens: Seguir cap a l’oest per l’aresta dels Plecs, fent un primer rapel d’uns 20 m fins a la bretxa del Superior amb l’Estret i, seguidament, superar un parell de ressalt de IV ―aconsellable anar encordat―. En arribar a la Paret del Montgròs, si hem vingut del nord, el millor és acabar d’escalar aquest ―un centenar de metres fàcils, puntualment equipats― i baixar, encabat, pel marcat camí que duu, de bell nou, al coll i a la Canal de la Llum.
Si ho hem fet pel sud, al final de l’aresta baixar pel rapel equipat de 30 m que, en aquella direcció, mena a una traça de camí que retorna al Torrent del Migdia, i d’aquí a Coll Musset.
Horari: Entre 3 i 5 hores
