HAUS–ESTREMS (150 m MD) a la Mòmia de Montserrat, amb en Jordi Ceballos Villach i na San Drix… o bé com incloure a la collita l’altra banda de la llastra del Canonge
Dissabte 28 de maig de 2016. Un dia d’aquests en què en Jordi ―l’home de l’etern somrís―, s’interessava de bell nou pel meu estat de salut ―gràcies Jordi!―, un servidor ―després de queixar-se de mil i un dolors―, va aprofitar per sostreu-re-li informació dels seus projectes més immediats. Resultant, de tot plegat, que ell i na Sandra m’acceptessin de «paquet» a fer la Haus. Si fa quinze dies, era en Joan Brunet el que m’obria les portes de la Santacana, avui, a la Haus Estrems, han estat ells dos els que m’han tret les castanyes del foc. Això de fer-se gran no «mola» gaire, ja ho veieu!
Na Sandra ha obert la caixa dels trons, encapçalant el primer relleu amb total autoritat. A continuació, sense rumiar-s’ho gaire, en Jordi s’ha ficat a la boca del llop, ha reptat com un cuc, ha gemegat el que no està escrit, s’ha tret el casc, s’ha girat de cantó, ha lluitat com un cosac i ens ha tingut amb l’ai al cor… fins que no hem escoltat el seu potent crit: «Reunió!». En resum, ha enllestit la feina amb tant de «coratge», que no m’ha quedat més remei que etzibar-li, quan l’he vist: «Ole tu, xaval!». Darrera seu, na Sandra ha pres el relleu arrossegant, penjada de l’arnés, una voluminosa motxilla amb tot el material. Si és que, amb companys com aquests, dóna gust d’anar a escalar muntanyes! Amb el camí totalment expedit, només m’ha calgut seguir l’estela que ells dos han deixat, i traure’m el barret. Déu n’hi doret amb el llarg! Seguint l’ordre establert, el següent l’he encetat jo. I caram com l’he gaudit! La successió de llastres adossades a la part alta de la paret d’aquesta agulla llegendària, comparables a les cornises d’un gratacels, fan que estiguis més pendent del panorama que tens al davant, que no pas de comprovar a on poses els peus. Encara sort, de la poca dificultat tècnica del llarg. Per acabar, na Sandra ha estat l’encarrega de posar la cirereta al pastís. Amb la mateixa serenor que ha demostrat, en el primer, ens ha acabat duen a bon port, sense cap titubeig. «Ole per tu, també, Sandra!».
I no n’hem tingut prou, que encara hem pujat la Momieta per la Normal. Una via curta i senzilla, però gens menyspreable, tant per la bellesa del seu traçat, com per l’aire que corre entre les assegurances, sobretot del segon llarg ―el que m’ha tocat a mi!―. Si és que sóc un cagat!
Dues vies totalment recomanables. I dos companys, per anar amb ells a tot arreu!
