HAUS–ESTREMS (150 m MD) a la Mòmia + NORMAL a la Momieta de Montserrat, amb na Sandra Serra i en Jordi Ceballos… o bé com incloure a la collita l’altra banda de la llastra del Canonge
Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 28 de maig de 2016. Un dia d’aquests en què en Jordi ―l’home de l’etern somrís― s’interessava de bell nou pel meu estat de salut (gràcies Jordi!), un servidor, després de queixar-se de mil i un dolors, ha aprofitat per sostreu-re-li informació sobre els seus projectes més immediats. Resultat de tot plegat, que ell i na Sandra m’acceptessin a fer la Haus de paquet. Si, ara fa quinze dies, era en Joan Brunet qui m’obria les portes de la Santacana, avui, a la Haus-Estrems, han estat ells dos els que m’han tret les castanyes del foc. Això de fer-se gran no mola gaire, ja ho veieu!
Na Sandra ha obert la caixa dels trons, encapçalant el primer relleu amb total autoritat. A continuació, sense rumiar-s’ho gaire, en Jordi s’ha ficat a la boca del llop, ha reptat com un cuc, ha gemegat el què no està escrit, s’ha tret el casc, s’ha girat de cantó, ha lluitat com un cosac i ens ha tingut amb l’ai al cor… fins que no hem escoltat el seu potent crit: «Reunió!». En resum, ha enllestit la feina amb tant de coratge, que no m’ha quedat més remei que etzibar-li, quan l’he vist: «Olé tu, xaval!». Darrera seu, na Sandra ha pres el relleu arrossegant, penjada de l’arnés, una voluminosa motxilla amb tot el material. Amb companys com aquests dóna gust anar a escalar! Amb el camí totalment expedit, només m’ha calgut seguir l’estela que ambdós han deixat, i traure’m el barret. Déu n’hi do amb el llarg! Seguint l’ordre establert, el següent l’he encetat jo, i caram com l’he gaudit! La successió de llastres adossades a la part alta de la paret d’aquesta agulla llegendària, comparables a les cornises d’un gratacels, fan que estiguis més pendent del panorama que tens al davant, que no pas de comprovar a on poses els peus. Encara sort, de l’escassa dificultat tècnica. Per acabar, na Sandra ha estat l’encarrega de posar la cirereta al pastís; amb la mateixa serenor que ha demostrat en el primer, ens ha acabat duen a bon port, sense cap titubeig. «Olé per tu, també, Sandra!».
I no n’hem tingut prou, que encara hem pujat a la Momieta per la via Normal. Una via curta i senzilla, però gens menyspreable, tant per la bellesa del traçat, com per l’aire que corre entre assegurances; al segon llarg, sobretot, que és el que m’ha tocat a mi… que sóc un cagat!
Dues vies totalment recomanables. I dos companys, per anar amb ells a tot arreu!
