SANT BARÓ (460 m ED-) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com transitar l’estreta línia que separa cel i avern
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 4 de febrer de 2017. La tercera reunió (sisena original) d’aquesta via es fa al costat d’una petita cova, de la que n’emergeixen una escalfor i uns efluvis dignes dels més profunds abismes infernals. Tanmateix, Sant Baró, el títol nobiliari celestial que li dóna nom, fa referència a un dels apel.latius (Kojac, Gaitero, Bairon, Baró) del gran escalador vallesà Joan Armengol i Comas, a la memòria del qual està dedicada.
Singularitats contraposades, que guarden un encertat paral.lelisme amb la mateixa essència de l’alpinisme i l’escalada tradicionals, a on es passa de la por a l’alleujament, del desassosseg a la exultació… del cel a l’avern, en definitiva, amb una facilitat esbalaïdora. Demaneu, sinó, a l’Oriol (Tranki) el perquè del títol del seu bloc:
«Celiavern: l'amor immens i l'odi immens per una vida a la muntanya, instants magnífics i instants de desesperació que, com a la vida mateixa, només depèn d'un mateix que donin els fruits adequats i que, com a la vida mateixa, un pot decidir, o no, aprendre'n quelcom i millorar-los...»
A les dates que estem, les restriccions per nidificació ens han fet renunciar a escalar-ne els primers llargs. Vist ara, amb perspectiva, una llàstima de campionat! Atès que es tracta, al meu entendre, d’un itinerari superb, però d’aquells que, per la seva exigència, difícilment un torni a repetir… a no ser que es digui Albert Astals i pertanyi als Puretas. A la novena reunió ―dotzena original―, hi ha un llibre de registre a dins d’una carmanyola ―en perfecte estat de conservació―, a on, a data d’avui, hi ha registrades una vintena de repeticions. La via té deu anys; feu números, si voleu. L’Albert figura en dues d’elles (2010 i 2016).
Una via discontínua, certament, però llarga, variada, sorprenent i bellíssima! Una via mancada de compromís, però força obligada, mantinguda i, en algun punt, fins i tot un xic exposada! Una via, al cap i a la fi, que ens pot deixar de moltes maneres, però mai indiferents!
LA VIA
1er. Llarg. 30 m IV+. Placa ajaguda i fissurada, que comença a l’alçada d’una gran fletxa groga que assenyala el Camí de les Feixades. Llarg agradable i força equipat.
2on. Llarg. 50 m 6a+. Escalada en diagonal cap a l’esquerra per un mur mantingut, seguit d’una vintena de metres per placa més fàcils, però força exposats. Llarg bonic, exigent i compromès!
3er. Llarg. 50 m III. Llarg de transició, brut i sense assegurances, a on cal afinar bé per no errar la trajectòria.
4art. Llarg. 30 m 6b. Inici en ramonage, seguit d’un encastament dur i obligat, un tram de placa, i un díedre amb un tram descompost que, al final, supera un ressalt atlètic (Aquí he pillat! Llàstima, perquè la resta de la via ha sortit net!). Llarg variat, difícil i espectacular!
5è. Llarg. 20 m 6b+. Fissura ample seguida d’una difícil placa de forats. Llarg curt i ben assegurat.
6è. Llarg. 30 m 6a+. Díedre amb un primer pas rabiós, seguit d’una placa de Vè d’uns quinze metres, assegurada amb un sol parabolt.
7è. Llarg. 60 m IV+. Llarg de transició, sense cap assegurança.
8è. Llarg. 50 m II. Llarg de tràmit que supera una feixa. Es pot fer sense encordar.
9è. Llarg. 50 m 6b. Superació de l’agulla adossada que tenim just al davant, distingible per estar ratllada per una vistosa fissura, a la seva part central. Després d’un inici indefinit (factible per diferents llocs), un cop a la fissura, comença un festival de passatges exigents i verticals, que ens faran xalar de valent. Llarg boníssim!
10è. Llarg. 40 m V+. Flanqueig a mà dreta, per agafar una fissura que supera un curt ressalt, seguit d’un tram de transició i d’una placa difícil, assegurada amb un parabolt llunyà. No es pot vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo!
11è. Llarg. 50 m IV. Aresta cimera. Ja hi som!
