“Qui a la Mas no ha estat, no ha escalat a Montserrat”. Doncs sí, realment la Mas Brullet val molt la pena, però ni la seva morfologia, ni la seva escalada son, de bon tros, les típiques montserratines de còdols minúsculs i esmolades arestes. Sinó que, en el seu reialme, hi trobarem esplèndides fissures i elegants díedres que, en comptes de finor i equilibri, demanden atlètiques bavareses i superbs encastaments.
➪ Ressenya imprimible en PDF
☑Primera ascensió: J .Mas i J. Brullet,
l’any 1960
☑Longitud / llargs de corda: 290 m / 9
☑Horari aproximat: 5 hores
☑Dificultat: MD- (6B+) V/A1 obligat
☑Orientació: Nord
☑Equipament: Via semi-equipada amb
material divers
☑Material necessari: joc de friends fins
al C3
☑Grau d’exposició: MITJÀ
☑Grau de compromís: MITJÀ
☑Valoració: ☆☆☆☆☆
Amb aquesta escalada completo una trilogia pel vessat nord de Montserrat, iniciada fa quinze dies a la Reina Sánchez del Ganivet de Diables i seguida de la Punsola Reniu del Cavall, dissabte passat. Tres perles per gaudir a l’ombra de sengles tardes d’estiu que, els meus companys i jo, ens hem entestat a recórrer sota el resol de les primeres hores del dia. Avui, però, amb la lliçó més o menys apressa, m’he abillat, només, amb samarreta i pantalons curts.
Per no perdre’n el costum, en Jordi Pardo m’ha fet quatre propostes, atractives totes elles, pel vesant nord montserratí. I jo he anat a triar la Mas, que és la única que ja tenia feta —dues vegades per ser exactes—. Això sí, als anys vuitanta i tants. Uf, ha plogut molt des d’aleshores! El motiu? Doncs, perquè quan una via m’ha agradat molt, com és el cas d’aquesta, no em fa res de repetir-la. I, per altra banda, perquè sé que en Jordi feia molt de temps que l’estava cobejant.
Tornar a repetir vies segurament no proporciona la mateixa emoció que recórrer-les per primer cop, però pot tenir altres al·licients, com el fet de comparar el nostre estat de forma actual amb l’anterior, posar a prova la nostra memòria, o bé fer un regal d’aniversari. Sí, sí, ho heu llegit bé! La Mas Brullet, precisament, va ser l’obsequi que l’amic Joan Piedra va fer a l’Antònia, la seva companya, ara fa… un bon farcell d’anys! Més o menys per l’època en què vaig escalar-la per primer cop. Hi pot haver un gest més tendre que el de compartir una experiència que ens ha arrabassat el cor? Inclús quan, com ara, ha passat molt de temps, resulta sorprenent comprovar que ni l’equipament, ni l’estat de la roca, ni tan sols la vegetació tenen massa a veure amb els què hi va haver en un altra època. La primera tirada de la Mas, per exemple, l’he trobada força més polida que llavors. És el preu de la fama, ja ho veieu! L’estat de les assegurances, en canvi, continua sent força semblant. A les reunions hi ha parabolts en comptes de burins, però, a part d’això, no ha variat gran cosa. És clar que, als vuitanta encara no havíem descobert aquests prodigis de la tècnica que anomenem “amics”.
Amb en Jordi, que és més jove que jo —ell encara no caneja—, arribem just a la mida de fer Cordada Centenària. Tant sols per això, crec que ja ens devem un respecte i, per tant, l’acceptació d’algunes particularitats —manies, tics, excentricitats…— De fet, hi ha una cosa d’ell que em fa molta gràcia! Ho sento Jordi, tard o d’hora ho havia de dir: quan escala, xerra sol… Sí, sí! És una mena de diàleg interior expressat en veu alta. A voltes només son observacions, però altres vegades son preguntes llançades al vol que no esperen contesta. Al principi de conèixer-nos, les hi feia repetir —les engalta sempre amb el mateix to, tant si el tens a tres metres com a trenta—, pensant que potser requeria de respostes. Amb el temps, però, me’n he adonat que, en realitat, és com si recités un mantra que li dona pau interior. Dit està! Espero que no m’ho tingui en compte…
A les set ens hem trobat a Monistrol. Jo he pres cafè i en Jordi un entrepà de pernil. Hem pujat fins a Santa Cecília, hem comprovat que faria calor i hem pres el primer corriol que hi ha a ma dreta, després travessar la carretera i agafar el GR en direcció al Monestir. Sigil·losos, hem entrat al recinte hieràtic de la Mas, com qui posa els peus en sòl diví. En Jordi s’ha mirat la primera tirada, de baix a dalt, i quan s’ha començat a sentir el clatell carregat, m’ha advertit: “Ja pots començar”. Amb ell no hi sortejos que valguin; sempre em toca “pringar”. I jo, encantat de la vida!
Com ja he comentat, aquest primer llarg rellisca força. I les preses, a vegades, hi són justes, però hi són. Es tracte, sobretot, de posar-s’hi ben obert de cames i furgar l’escletxa fins al fons. Això últim, potser no ha sonat massa bé… Recordo la primera vegada que hi vaig venir, amb en Jordi Sunyer, que vaig haver de desistir d’obrir-la, després d’haver-ne pujat un bon tros. Avui, en canvi, no m’ha costat gens ni mica. Deu haver estat la cafeïna. M’ha sorprès comprovar que la major part d’assegurances d’aquest llarg segueixen sent tacs de fusta. Encara sort que, per completar la protecció, els friends grans hi entren de cine. Un cop a la R, mentre assegurava a en Jordi, m’he estat mirat la gran llosa que cobreix el llarg i he pensat en com devia ser la caiguda que li va llevar la vida a en Bartomeu Puiggròs. Encara guardo, com un tresor, un exemplar del llibre “Les muntanyes que vaig estimar”, publicat “in memoriam”. Em comença a tocar al sol.
La segona l’obre en Jordi, que ha arribat suant a la reunió. De primer, una bavaresa, encabat savina-tracció i, per acabar, una placa i un desplom. La tercera comença amb un pas fi de 6b en una placa, que és d’aquells que en lliure surt molt bé, continua per un tram amb terra i acaba amb un díedre fàcil deprotegir. La següent té poca història i serveix per flanquejar cap la dreta fins a abastar la bona alzina, on es munta la quarta reunió. Ja som a l’equador de la via. Les properes tres tirades ens ofereixen belles fissures i díedres d’una dificultat màxima de cinquè superior.
De la sisena, en concret, voldria esmentar el pas del muret i la savina. Resulta que en Jordi s’ha enfilat pel tronc de l’arbust, fins que aquest s’ha començat a vinclar. I, des d’allà, ha hagut de fer un seguit de contorsions subversives per abastar el replà que hi ha al damunt. Per a ell, crec que ha estat un dels passo més difícils de la via! Al meu torn, i havent vist els seus espeternecs, he confiat més en la consistència del tronc i m’hi enfilat fins a dalt de tot. No hi he trobat més de tercer superior. Quin fart de riure que m’he fet a la seva esquena!
A la
vuitena, cal posar-se les piles! Una llarga fissura vertical força ample —desplomada en algun punt—, curulla de “xinxetes” i cordons de sabata —és un dir—. Per xalar, si s’està fort. I per trampejar una mica si, com ens ha passat a nos, no s’està a l’alçada de les circumstàncies. Llàstima! Fins aquí ho duia tot net. I la cirereta del pastís: un darrer llarg pel fil de l’aresta, senzill però aeri. Senyors, això s’ha acabat. Oooh! Cinc hores i mitja que ens han passat com si res. Extraordinària via!
N‘hem quedat tan contents que, en comptes de baixar rapelant, hem optat per acabar de pujar fins al cim. Primerament hem baixat cap a l’oest fins a trobar les restes d’un corriol que hem seguit cap al sud. I quan el corriol s’ha anat difuminat fins a perdre’s, hem seguit pujant a ran de paret per unes vires que ens han acabat deixant als 1.235 m. de l’estació superior de l’Aeri. De petit, recordo haver-hi pujat més d’un cop, quedant sempre fascinat per les vistes. Llàstima que ja no hi sigui! “¡Peligro! Zona de víboras” hi ha escrit en un cartell, a la vora dels repetidors. Només ens faltava això! Ja cal eixim d’aquí depresa. Canal de Sant Jeroni i embolica que fa fort. Si és que som uns romàntics, en Jordi i jo.
