“Integral Casas Chani, Parera García, Circ Cric” al Serrat del Moro de Montserrat

INTEGRAL CASAS CHANI, PARERA GARCÍA, CIRC CRIC (285 m ED-) al Serrat del Moro de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Pau Tomé… o bé com acabar duent el cos allà on un dia els ulls el van somniar

Ressenya imprimible en PDF
Diumenge 29 d’octubre de 2017. Fent honor a les paraules del gran Gaston Rebuffat «L’alpinista es qui duu el seu cos allà on un dia els seus ulls el somniaren», en Damià, que és un bon observador, dies enrere em demanava per les cridaneres fissures que hi ha entre la «Mas Brullet» i la «Casas Chani». Doncs bé, la resposta no és altra que les vies «Parera García» i «Circ Cric». Ambdues obertes pels inefables Fredi Parera i Antonio García Picazo, i recollides. I incloses al llibre «Les 100 millors escalades de Catalunya» d’en Pep Soldevila, sota l’apel·latiu «Integral Casas Chani, Parera García, Circ Cric». Una encertada, exigent i poc freqüentada combinació de trams de via que, amb tota probabilitat, aglutina algunes de les millors fissures i díedres del massís. Una mena d’Indian Creek en miniatura, con si diguéssim. Gràcies a la curiositat d’en Damià, doncs, ja tinc dues AGP més per apuntar a la llista! I recorregudes 49 de les 100 millors d’en Soldevila!
       Així que, ja ho sabeu, armeu-vos de valor (i de Camalots) i disposeu-vos a viure un experiència única a Montserrat. No feu com en Damià, però, que malgrat anar ben assortit d’«amics», per por d’esgotar-los abans d’hora els ha anat fent córrer fissura amunt… arribant a la R amb tot l’arsenal penjant de l’arnés! Ja és bo ser previsor, però tampoc no cal passar-se. Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla sobre el paper.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta, en tècnica combinada o en lliure extraordinàriament difícil.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta, i superació d’un mur de roca delicada, poc assegurat.

5è. Llarg. 35 m 6a/A2. Diedre fissurat a protegir, d’una vintena de metres. Seguit d’un flanqueig electritzant de passos combinats, a on hi ha tres claus seguits en aparent bon estat (el primer falcat i el segon invertit). Per completar-ne l’equipament, poden anar bé un tascó mitja al començament de la travessia i els aliens groc i vermell a la part final.

6è. Llarg. 10 m Vè. Llarg de tràmit per un diedre ajagut.

7è. Llarg. 40 m 6b+. Diedre molt mantingut i atlètic, parcialment assegurant amb burins, anomenat «Diedre Ou» (vist des de Santa Cecília, recorda aquesta forma). El sostret de la part final se supera per l’esquerra. A continuació, cal tornar a la dreta per trobar la reunió.

8è. Llarg. 10 m II. Curt flanqueig sense dificultat. Canvi de reunió.

9è. Llarg. 50 m 6b+. Impressionant, i atlètica, bavaresa de prop de quaranta metres (reunió intermèdia, opcional) que en Fredi i l’Antonio van batejar com a «Circ Cric. Atès que els burins que hi ha emplaçats són més aviat testimonials, resulta molt aconsellable dur un bon assortit de peces grans (C3’s i C2’s sobretot). Llarg que, per si sol, justifica la visita.

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al Monestir i, en trobar un corriol que puja a mà dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la «Mas Brullet», seguir un xic a l’esquerra fins a una gran esllavissada. 20′

Descens:

Hi ha diferents opcions:

• Amb 2 ràpels de 60 m, fins a la Canal de Sant Jeroni. Pujant primer durant 5′ en direcció nord, fins a trobar una pedra penjant d’una alzina. Des d’aquí, baixar durant 5′ més per una mena de corriol. 1h. Avui hem triat aquest!

• Pels cinc sinuosos ràpels de la Mas Brullet, que comencen just a la darrera reunió de la «Integral». 1h llarga.

• Pujant per terreny embrossat, i poc definit, fins al capdamunt de l’Estació Superior de l’Aeri. I, des d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′

Horari: de 5 a 7 hores

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. L’entrada a la reunió

R1

2on. Llarg. En Pau, al tram d’Ae (7a)

2on. Llarg. En Damià iniciant el llarg

2on. Llarg. S’ha d’estar molt fort, per fer-ho en lliure…

3er. Llarg. En Pau, encapçalant la cordada

3er. Llarg. Amb “l’ou” damunt del cap

4art. Llarg. Travessia inicial

4art. Llarg. Tram poc protegit

5è. Llarg. Amunt i crits!

5è. Llarg. Díedre de manual

5è. Llarg. A l’alçada de la primera assegurança

5è. Llarg. A punt de completar el flanqueig

5è. Llarg. En Pau, saludant a la càmera

6è. Llarg. Díedre assequible

6è. Llarg. En Damià, apropant-se al seu destí!

7è. Llarg. En Damià, ficat en matèria

7è. Llarg. Exigent, des del primer metre

7è. Llarg. Un servidor, superant el sostret

R7

8è. Llarg. Fent el canvi de reunió

R8 En Pau, mirant-se la fissura Circ Cric

9è. Llarg. Tota per tu, Damià!

9è. Llarg. No t’ho enduguis tot amunt…

9è. Llarg. Vinga bou!

9è. Llarg. Tram de fissura desplomada

9è. Llarg. En Pau, als darrers metres

9è. Llarg. Els darrers metres, des de la R

9è. Llarg. Iuju! Que em veus?

Quin crack que estàs fet, Damià!

“Fita” aèria per anar a buscar els ràpels de la Canal de Sant Jeroni

Pau i Llibertat!

 

“Casas-Chani” al Serrat del Moro de Montserrat

CASAS-CHANI (315 m MD) al Serrat del Moro de Montserrat, amb en Ricard Vidosa i en Damià Santiveri… o bé com tornar al cap de trenta anys, i descobrir una via nova

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 13 de maig de 2017. Sabut és, que la memòria juga males passades, però si allò que recordaves ja no hi és, és com viure-ho per primera vegada. De fet, ara que ho penso, fins i tot he oblidat amb qui vaig fer cordada la primera ocasió que vaig escalar aquesta via. Cues de pansa!

       Dissortadament, o no, l’any 2004 els dos primers llargs de la «Casas-Chani» van canviar de fesomia per complert. Una gran esllavissada va provocar l’assolament dels bonics díedres que hi havia, deixant al descobert un mur més exigent encara. Avui en dia, mercès a la re-obertura d’aquest tram per part d’en Ballart i en Castellnou, una fissura extraordinària torna a reptar als escaladors. Per bé que a en Riki no li faci gràcia ―la modèstia va per davant de tot―, no em ser estar de dir com he fruït veient-lo fer-li en lliure ―i de primer―. Al meu torn, malgrat provar d’emular-lo, m’he acabat agafant no sé si un parell o tres de cops a les, sortosament, nombroses i lluents preses de colors. A partir d’aquí, l’equipament és el de sempre, més vetust cada any que passa; fins i tot a les reunions.

       En resum, una gran clàssica, gens de l’estil de la típica escalada montserratina, que si no s’escala més és per la deficient qualitat de les assegurances. I, si voleu un consell, no us deixeu perdre la xemeneia de sortida!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta, en tècnica combinada o en lliure d’extraordinària dificultat. Llarg exigent i mantingut.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre, que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta, seguit de la superació d’un mur delicat ―per la qualitat de la roca i la manca d’assegurances―.

5è. Llarg. 35 m 6a (V+/A0). Fissura ample, extraordinària, seguida d’un flanqueig «finet» per sota un sostre. Tram de fissura atlètic i estètic, d’escalada agraïda.

6è. Llarg. 35 m V+. Díedre atlètic, seguit d’una llarga travessia a mà esquerra, per placa. Llarg bonic i aeri.

7è. Llarg. 30 m 6b (V+/A0). Curt i exigent flanqueig per placa, a mà dreta, just sortint de la reunió. Seguit d’un díedre entretingut i d’una sortida bruta ―a mà dreta altre cop ―, per anar fins a un arbre a fer reunió.

8è. Llarg. 35 m 6a. Díedre vegetat del que, a l’alçada d’un clau, toca fer un flanqueig cap a l’esquerra, fins a fer reunió en una alzina.

9è. Llarg. 15 m 6a. Xemeneia «neta», amb un tram d’«off-width» als primers metres, i part final per diedre. La cirereta dels pastís!

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al Monestir i, en trobar un corriol que puja a mà dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la «Mas Brullet», seguir un xic a l’esquerra fins a una gran esllavissada. 20′

Descens:

Hi ha diferents opcions:

• Amb 2 ràpels de 60 m, fins a la Canal de Sant Jeroni. Pujant primer durant 5′ en direcció nord, fins a trobar una pedra penjant d’una alzina. Des d’aquí, baixar durant 5′ més per una mena de corriol. 1h.

• Pels cinc sinuosos ràpels de la Mas Brullet, que comencen just a la darrera reunió de la «Integral». 1h llarga.

• Pujant per terreny embrossat, i poc definit, fins al capdamunt de l’Estació Superior de l’Aeri. I, des d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′

Horari: de 4h 30′ a 6 hores

Amb en Riki Kalamontse i en Damià Santiveri

1er. Llarg. En Riki, als primers metres

1er. Llarg. “Quintos” més “woll dam” que “estrella”

1er. Llarg. En Damià, de dret cap a la R

2on. Llarg. Déu n’hi do, com ha canviat la cosa!

2on. Llarg. A punt de “ficar-se” a la fissura

2on. Llarg. Aquí encara és fa bé…

2on. Llarg. En Damià, al mateix lloc

2on. Llarg. …però aquí, ja “apreta” de valent!

2on. Llarg. En Damià al mateix punt

2on. Llarg. Tram final, més assequible

3er. Llarg. Fissures de fantasía!

3er. Llarg. Mi menda, amb “calça curta”

3er. Llarg. Ostres tu, però si semblo bo i tot!

4art. Llarg. A la recerca del parabolt perdut…

5è. Llarg. En Riki a punt d’entrar a la reunió, i en Damià just al principi

5è. Llarg. En Riki Kalamontse a la R5

6è. Llarg. Díedre inicial

6è. Llarg. En Damià, a punt d’entrar a la R

6è. Llarg. Aquest sóc jo, a la R6

6è. Llarg. En Riki i en Damià, “endreçant” el desgavell

7è. Llarg. Després de fer el flanqueig de 6b

7è. Llarg. Al passet de 6a

8è. Llarg. Díedres per donar i per vendre…

8è. Llarg. Tram bonic d’escalar

9è. Llarg. En Damià, encetant la “cirereta del pastís”

9è. Llarg. “Off-widht” de manual

9è. Llarg. Final apoteòsitc!

9è. Llarg. En Riki, a l’alçada del C3 que ha possat en Damià

Muntant el primer ràpel de la Mas-Brullet

Ràpel amb Vistes espectaculars

En Joan Barceló Batllori, i els seus companys, al peu de l’exigent fissura vertiical de la Mas Brullet

Escenari d’il·lusions

“Mas-Brullet” al Serrat del Moro de Montserrat

“Qui a la Mas no ha estat, no ha escalat a Montserrat!”.

Doncs sí, realment la Mas Brullet val molt la pena, però ni la seva morfologia, ni la seva escalada són, de bon tros, les típiques montserratines de còdols minúsculs i esmolades arestes. En el seu reialme, en canvi, hi trobarem esplèndides fissures i elegants díedres que, en comptes de finor i equilibri, requereixen de superbs encastaments i atlètiques bavareses.

➪ Ressenya imprimible en PDF

☑Primera ascensió: J .Mas i J.  Brullet,
l’any 1960
☑Longitud / llargs de corda: 290 m / 9
☑Horari aproximat: 5 hores
☑Dificultat: MD (6B+) V/A1 obligat
☑Orientació: Nord
☑Equipament: Via semi-equipada amb
material divers
☑Material necessari: joc de friends fins
al C3
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració:   ☆☆☆☆☆

---

        Amb aquesta escalada completo una trilogia pel vessat nord de Montserrat, iniciada fa quinze dies a la Reina-Sánchez del Ganivet de Diables. I continuada, dissabte passat, amb la Punsola-Reniu del Cavall. Tres perles, per gaudir a l’ombra de sengles tardes d’estiu que, els meus companys i jo, ens hem entestat a recórrer sota el resol del matí. Avui, però, amb la lliçó més o menys apresa, m’he abillat únicament amb pantalons curts i samarreta.

        Per no perdre’n el costum, en Jordi Pardo m’ha fet quatre propostes, atractives totes elles, pel vessant nord montserratí. I jo he anat a triar la Mas, que és la única que ja coneixia! (als vuitanta, i en dues ocasions) El motiu? Doncs perquè quan una via m’ha agradat molt, com és el cas d’aquesta, no em fa res de repetir-la. I, per altra banda, perquè m’ha semblat que en Jordi feia molt de temps que la tenia entre cella i cella.

        Tornar a repetir vies, segurament, no proporciona la mateixa emoció que recórrer-les per primer cop, però té altres al·licients, com el de comparar l’estat de forma actual amb l’anterior, posar a prova la memòria… o bé —perquè no?—, fer un original regal. Com el que l’amic Joan Piedra va fer-li a l’Antònia, la seva companya, ara fa un bon farcellet d’anys, duent-la a escalar la, precisament, la Mas-Brullet el dia del seu aniversari. Hi pot haver un gest més tendre que compartir una experiència que ens ha arrabassat el cor? El que resulta més sorprenent, però, és que, moltes vegades, ni l’equipament, ni el tacte de la roca, ni tan sols la vegetació tenen massa a veure amb els que hi va haver en un altra època. La primera tirada de la Mas, per exemple, l’he trobada força més polida que en les ocasions anteriors. Deu ser el preu de la fama. Ha, ha, ha! En quan a les assegurances, a les reunions hi ha parabolts amb anella, en comptes de burins, però segueixen vigents algunes bagues, tacs de fusta i escàrpies de l’any de la picor. És clar que, als vuitanta encara no havíem descobert aquests prodigis de la tècnica que anomenem «amics».

        Amb en Jordi, que és una mica més jove que jo —ell encara no caneja—, arribem just a fer «Cordada Centenària» . I solament per això, crec que ja ens devem un respecte, també pel que fa a l’acceptació d’algunes particularitats… manies, tics, excentricitats, vaja! De fet, hi ha una cosa d’ell que em fa molta gràcia. Ho sento Jordi, tard o d’hora ho havia de dir: quan escala, xerra sol! Sí, sí, és una mena de diàleg interior expressat en veu alta. A voltes només son observacions, però altres vegades son preguntes llançades al vol que no esperen contesta. Al principi de conèixer-nos, les hi feia repetir (les engalta sempre amb el mateix to, tant si el tens a tres metres com a trenta), pensant que potser requerien resposta. Amb el temps, però, me n’he adonat que, en realitat, és com si recités un mantra que li dona pau interior. Dit està! Espero que no m’ho tinguis en compte. Ha, ha, ha!

        A les set ens hem trobat a Monistrol. Jo he pres cafè, i en Jordi un entrepà. Hem pujat fins a Santa Cecília, hem comprovat que faria calor i hem agafat el primer corriol que hi ha a mà dreta, després travessar la carretera i agafar el GR en direcció al Monestir. Sigil·losos, hem entrat al recinte hieràtic de la Mas, com qui posa els peus en sòl diví. En Jordi s’ha estat mirant el primer llarg, de baix a dalt, i quan s’ha començat a sentir el clatell carregat, m’ha dit sense pudor: “Ja pots començar!”. Amb ell no hi sortejos que valguin; sempre em toca sirgar. I jo encantat de la vida!

        Com ja he comentat, aquest primer llarg rellisca, i les preses a vegades hi són justes (però hi són!). Es tracte, sobretot, de posar-s’hi ben obert de cames i furgar l’escletxa fins al fons. Això potser no ha sonat massa bé. Ha, ha, ha! Recordo que, l’any 1985 amb en Jordi Sunyer, a penes si vaig ser capaç de superar els primers deu metres, abans de cedir -li el llarg a ell. Avui, en canvi, m’ha sortit com si res. Deu haver estat la cafeïna… i potser, també, la seguretat que donen els Camalots de l’u, el dos i el tres. Assegurant a en Jordi, de de la reunió, m’he estat mirat la gran llosa que cobreix l’indret, i no he pogut evitar de pensar en la caiguda d’en Bartomeu Puiggròs. Encara guardo, com un tresor, un exemplar del llibre «Les muntanyes que vaig estimar», publicat in memoriam.

        La segona l’enceta el meu company, que ha arribat suant a la reunió. De primer, una bavaresa, en acabat savina-tracció i, per acabar, una placa i un desplom. La tercera comença amb un pas fi (6b de placa) d’aquells que en lliure surt molt bé, continua per un tram terrós, i acaba amb un díedre de bon protegir. La quarta, és un curt flanqueig cap la dreta, que serveix per abastar la bona alzina a on es munta la R.

        Les següents tres tirades ofereixen belles fissures i díedres, d’una dificultat màxima de V+. De la sisena, en concret, us en explicaré una anècdota intitulada «El pas del muret i la savina». Resulta que en Jordi s’ha enfilat pel tronc de l’arbust, fins que aquest s’ha començat a vinclar, moment en el que ha optat per abandonar el seu suport i buscar preses en el mur. Les contorsions que ha fet a continuació, per tal d’abastar el replà superior, ja formen part de la història de l’art buf. Per a ell, crec que ha estat un dels passos més difícils de la via! Al meu torn, i havent vist els seus estèrils espeternecs, he confiat més en la consistència del tronc, enfilant-m’hi fins al capdamunt. La resta, no crec que passés de III+. Quin fart de riure que m’he fet, a la seva esquena!

        A la vuitena cal posar-se les piles! Una llarga, força ample i, a voltes desplomada, fissura vertical curulla de «xinxetes» i de «cordons de sabata». Per xalar-la de valent, si s’està fort, i per trampejar-la puntualment si, com ens ha passat a nos, no s’està a l’alçada de les circumstàncies.  Fins aquí, ho duia tot net. Llàstima! I la cirereta del pastís: un darrer llarg pel fil de l’aresta, aeri però senzill. Senyors, això s’ha acabat! Oooh! Cinc hores i mitja d’espectacle delirant, que ens han passat com si res. Extraordinària via!

        N‘hem quedat tan contents que, en comptes de baixar rapelant, hem optat per sortir per dalt. Primerament, hem baixat un xic cap a l’oest, fins a trobar les restes d’un corriol que hem remuntat cap al sud. I quan aquest s’ha acabat difuminant, fins a perdre’s, hem seguit pujant a ran de paret, per unes vires que ens han acabat deixant als 1.235 m de l’Estació superior de l’Aeri. De petit, recordo haver pujat amb el telefèric més d’un cop, quedant sempre fascinat per la desconcertant sensació vèrtig. «¡Peligro! Zona de víboras» hi ha escrit en un cartell, a la vora dels repetidors. «Només ens faltava això. Ja cal eixim d’aquí depresa!». Canal de Sant Jeroni i embolica que fa fort. Si és que en el fons som uns romàntics.