ALFANHUÍ (230m ED-) al Serrat del Patriarca, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com trobar una perla negre al bell mig del Serrat
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 10 de març de 2018. Fondejant en el baül de «Les Perles de l’Antonio» ―aquest pirata amb martell però sense mapa del tresor que, a les dècades dels setanta i vuitanta, ens va deixar un llegat de valor incalculable―, avui hem gosat endinsar-nos en una altra de les seves joies més preuades. Alfanhuí, tanmateix com la novel·la d’en Rafael Sánchez Ferlosio, és un reducte màgic a on realitat i fantasia es confonen constantment. Cada còdol, cada fissura, cada nou tombant de roca, cada murmuri de l’aire, cada contrallum iridescent… ens traslladen a un sistema d’universos paral·lels, curull de somnis efímers i quimeres enigmàtiques, a on poder donar sentit als nostres anhels més inconfessables.
Com en totes les grans clàssiques, aquesta és una via a on l’aventura comença molt abans de posar-se l’arnés. Justament, amb aquell lleuger tremolor de cames que hom experimenta quan n’escolta o en llegeix una descripció acurada, tant dels passatges de l’escalada, com del compromís que requereix. Així com de les vicissituds sofertes pels ardits aventurers que ens han precedit en el viatge. Per seguir, encabat, mercès a la motivació necessària i a una adequada alineació dels astres, amb la ferma decisió d’entomar un repte com aquest.
Aprofitant la finestra de bon temps d’aquest dissabte, hem decidit ser matiners. De manera que començat a aproximar a les vuit tocades, per poder ser cap a les nou ser a la paret. Mentre marxàvem pel Camí de l’Arrel, damunt d’un mar de núvols de postal, hem posat els llargs a subhasta. En Damià, que és qui s’havia documentat millor, ha apostat fort per la tercera i la cinquena tirades, mentre que en Joan s’ha postulat per enllestir les dues primeres i poder viure de renda a partir de llavors. «Ep, nois, i el sisè, que no el vol fer ningú? Mireu que està d’oferta, eh!». Silenci absolut! «No deveu pas voler que el faci jo, oi..?». Doncs, mira per on, sembla ser que sí! Bé, que hi farem! Al final, com a principal instigador del projecte, no em queda més remei que acceptar la proposta.
Emparat per una temperatura força agradable, en Joan no triga massa a enllestir el primer relleu: un díedre a protegir de roca delicada i dificultat mitja que, a tall d’escalfament, ens ha dipositat al peu d’un mur que Déu n’hi do com extra-ploma!
De bell nou, com si res no hagués passat, amb uns moviments precisos i la seva tècnica palmària, el Brunet s’ha cruspit l’enfilall de parabolts, burins i claus rovellats de que consta la tirada. «Au vinga, tu que tens la feina feta, ja te’n pots anar cap a casa, si vols…». «Si home, ara que és quan puc començar a xalar!». Ha, ha, ha! Reunió incòmode, canvi de cordes… Buf, quin merder!
Certament, la tècnica d’artificial no és el que a en Damià se li dona millor, però avui deu estar inspirat, perquè fins i tot s’ha endut el ganxo de casa. És clar que, una altra qüestió serà que el sàpiga fer servir! Doncs bé, de mica en mica, el noi se n’ha anat ensortint. Aquí una sortideta en lliure, allà escanyant un burí… Fins que ha arribat a aquell punt, a on s’ha hagut de decidir entre fer un pas ganxo o un pas en lliure molt forçat. Màxima expectació! «Compte, que ho provo amb el garfi!». «Primer, potser que hi pengis l’estrep, però!». «Ah, doncs jo em pensava… Mira, encara sort que m’ho heu dit!». «No, si ja us dic jo que la clàssica no fa per bous!». Ha, ha, ha!
La quarta, una placa «finota» fins al peu de la bavaresa fantàstica, sembla ser que em toca a mi. Així que, nou canvi de cordes, material i altres històries… Tot plegat, gairebé hi hem estat més que a fer el llarg! Ha, ha, ha!
Aquesta que ve ara, té una pinta brutal. Una bavaresa vertical, prou ample per encabir-hi tresos i quatres a sac! Ara ja entenc perquè Damià se l’ha demanada. Bona de veritat!
I, mira per on, ja som a la que fa sis! Aquella que a tots ens feia cosa… I, de fet, no n’hi ha per menys. Un mur de compota, a base molts cigronets i poques patates, amanida amb algun que altre parabolt, que t’aboca a fer un acte de fe d’aquells que deixen marca: una travessia cap al no res, amb els esfínters premuts i creuant els dits, bo i esperant que les ressenyes no s’equivoquin i tot d’una aparegui un parabolt davant dels teus ulls esporuguits… I sí, després d’uns deu metres de flanqueig a pèl, apareix la xapa! La cosa no s’acaba aquí, però… Les esses que s’han de fer per tornar a la vertical de l’aresta, provoquen un fricció de cordes que afegeixen, si cap, més llenya al foc! Definitivament, no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat!
Malgrat que només restin un parell de llargs fàcils ―sobre el paper els més senzills de la via―, com que els meus dipòsits d’adrenalina estan completament esgotats, els hi cedeixo a en Joan, que és qui sembla anar més fresc. «Que Joan, et pensaves que ja te’n havies deslliurat, eh?». Ell, no cal dir-ho, els enllesteix en un de sol, sense perdre la compostura, ni despentinar-se el serrell.
I d’aquesta manera, després de set horetes de no res, fi de la història. Quina és la pròxima, companys?
