COBO-PAMPLONA (280 m MD) al Serrat del Patriarca de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com saldar un altre (de tants) deute pendent a Montserrat
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 13 d’agost de 2016. Patriarques és una paret que sempre m’ha fet mandra. Sigui per l’aureola de dificultat, precarietat i exposició que envolten tant la seva roca, com els seus itineraris més freqüentats (que tampoc no gaire); com, també, pel veïnatge amb les dues grans parets per antonomàsia del massís: Diables i l’Aeri. El cas és que, per un motiu o altre, tant a mi com a en Joan, Patriarques ens havia anat quedant entretinguda en un calaix. Treure-la’n en ple mes d’agost, però, segurament no ha estat la nostra idea més brillant…
A 2/4 de 9 del matí, completament amarats de suor, localitzem la corda fixa que marca l’inici de la via. Per un moment, ho he de confessar, m’ha passat pel cap la possibilitat de no trobar-la i, així, com qui no vol la cosa, haver de renunciar… Ha, ha, ha! Bé, tant potser tampoc. El cert és, però, que exposats al sol en plena canícula d’agost, un s’hi «aplatana» a gran velocitat. Anem per feina, doncs!
Començo jo per terreny fàcil, i a mesura que vaig pujant, veig de què anirà la cosa: roca discreta, trams vegetats i algun que altre parabolt intercalat entremig de claus i burins de l’any de la picor. Com en moltes altres vies, però! La segona, que torna a ser de transició, la fa el Joan fins a arribar al peu d’un díedre característic que, des de sota, no sembla res d’altra món. Quan m’hi poso, en canvi, resulta ser més fi i vertical del que semblava, havent de recórrer a friends i tascons per sentir-m’hi mínimament còmode. Sort que n’hem portat un joc fins al C2! La quarta, que és tota per placa de finor, està completament equipada amb moltes «xinxetes» i alguns parabolts (de segon, m’ha sortit tota!). I arribem a la cinquena, que és la que em feia més por. Ara sabrem si la decisió de no dur martell ha estat encertada… o no. I sí: Amb un parell de tascons, tres o quatre friends fins al 0,50 i una bona «apretadeta» d’esfínter n’hi ha hagut prou! Sort que la reunió estava l’ombra, perquè hi he arribat amb una boca més seca que el desert del Sahara! De la sisena, que torna a ser d’«artifo», aquest cop equipat amb expansions, la primera part surt força bé en lliure (no deu ser més de 6a). La setena, que va per un díedre xemeneia força brut fins a fer reunió en una alzina, és més fàcil, però prou bonica de fer. Igualment passa en les tres darreres, que tot i tenir ben poca dificultat, van pel tall d’una aresta amb unes vistes extraordinàries sobre la Paret de l’Aeri i el Serrat del Moro.
Finalment, han estat cinc hores i tres quarts de pura escalada montserratina, en la que ens hem acabat l’aigua, però no les ganes de seguir-ne recorrent els mil i un bellíssim recons que, de ben segur, aquesta gran muntanya encara ens té reservats.
Tal i com diu en Joan, potser no és una via per repetir, però sí del tot imprescindible!
