PERROS CALLEJEROS (110 m ED-) a la Roca Jordi Solé i Masip de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com cercar, desesperadament, vies a l’ombra
Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 30 de juliol de 2016. Aquesta és una d’aquelles vies que no hagués fet mai, si no arriba a ser per en Joan. Al final, però, he de reconèixer que m’ha agrada força. El cas és que els 6b obligats de Montserrat mai no han estat, el que se’n diu, a la meva llista de prioritats. «Estaban verdes, dijo la zorra!». De manera que si he accedit a ficar-me en aquest envolat, ha estat amb la condició que ell fes de primer. I en Joan, no sé perquè, en comptes d’agafar-s’ho malament, va i esbossa una rialla d’orella a orella. Mira que arribes a ser masoquista!
Al començament del primer llarg, hi ha els passos més difícils de la via (6c diuen). Malgrat una distancia entre parabolts correcta (per no passar por, vull dir), crec que és entre el segon i el tercer que hom hi ha encastat un plom (sort n’hem tingut!). A partir d’aquí, és força més assequible.
El segon que, en conjunt, potser és més mantingut que l’anterior (6b+), no té cap pas tan extrem. De fet, fins i tot a mi m’ha sortit net (anant de segon tot és veu més assequible!). Ah, això sí, quan he arribat a la reunió els meus braços se’n han alegrat molt!
Amb la pujada de moral d’haver encadenat el llarg anterior, li he demanat a en Joan de fer de primer al tercer i al quart. Malgrat la dificultat hi disminueix de forma ostensible, jo els he gaudit prou.
En resum, una via curta, ràpida, intensa, amb molt bona roca… i a l’ombra! Una bona opció per a un matí calorós com el d’avui.
Per acabar-ho de rematar, hem anat a la Paret del Pont a fer la Tasmània. Allà hem coincidit amb una colla de manresans, amb qui l’hem feta petar. I encara ens ha donat temps de ser a dinar a casa. Un matí ben aprofitat!
