PERROS CALLEJEROS (110 m ED-) a la Roca d’en Jordi Solé i Masip, de La Vinya Nova de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com cercar, desesperadament, vies a l’ombra
Dissabte 30 de juliol de 2016. Aquesta és una d’aquelles vies que potser no hagués fet mai, si no arriba a ser per en Joan. Al final, però, he de reconèixer que m’ha agrada força. El cas és que els 6b obligats de Montserrat mai no han estat, el què se’n diu, a la meva llista d’objectius. «Estaban verdes, dijo la zorra!». De manera que si he accedit a ficar-me en aquest envolat, ha estat amb la condició què ell fes de primer. I ell, no sé perquè, en compte d’agafar-s’ho malament, va i esbossa una rialla d’orella a orella. Mira que arribes a ser «masoca», Joan!
Al començament del primer llarg, és a on hi han els passos més difícils de la via (6c diuen). Malgrat que la distancia entre parabolts és prou correcta (per no passar por, vull dir), crec que és entre el segon i el tercer que hom hi ha encastat un plom (sort n’hem tingut!). A partir d’aquí, ja és força més assequible.
El segon que, en conjunt, és més mantingut que l’anterior (6b+ diuen), no té cap pas tan extraordinàriament difícil. De fet, fins i tot a mi m’ha sortit net (anant de segon tot és veu més assequible!). Ah, això sí, quan he arribat a la reunió els meus braços se’n han alegrat molt.
Amb la pujada de moral d’haver «encadenat» el llarg anterior, li he demanat a en Joan que, en el tercer i el quart, em deixés fer de primer. I malgrat que, en els dos darrers, la dificultat disminueixi de forma ostensible, doncs que voleu que us digui, jo els he gaudit prou.
En resum, una via curta, ràpida, intensa, amb molt bona roca… i a l’ombra! Una bona opció per a un matí tan calorós com el d’avui.
Per acabar-ho de rematar, hem anat a la Paret del Pont, a on hem coincidit amb una colla de coneguts de Manresa i rodalies, amb qui l’hem feta petar. Hem fent la Tasmània (que jo no coneixia), i encara ens ha donat temps de ser a dinar a casa. Un matí ben aprofitat!
