“Geminis” a la Paret de la Cascada d’Ordesa

GEMINIS (410 m ED-) a la Paret de la Cascada d’Ordesa, amb en Lluís Parcerisa… o bé com prendre consciència de les pròpies limitacions

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 13 de juny de 2017. Dins d’un marc colossal d’escarpades parets verticals ―quan no desplomades― de perfilada roca calcària, la preciosa vall d’Ordesa ofereix una escalada atlètica i agosarada a parts iguals. Reblertes de fissures, diedres i magnífics blocs compactes de la mida neveres i armaris encastats, les seves vies evoquen les epopeies més fantàstiques, alhora que satisfan el més fi dels paladars.

       Talment com les Heroïna, Edelweis, Alicantropía o Racs, la Géminis compta amb el segell inconfusible d’en Jesús Gàlvez. Un personatge singular ―més o menys de la meva edat―, que als anys vuitanta, quan tenia vint i pocs anys, va elevar significativament el llistó de l’escalada clàssica a tot l’Estat; deixant-nos una bona col.lecció de perles, tant a Ordesa, a La Pedriza, a Riglos, al Naranjo o a Montrebei. Traçats extraordinaris d’una vigència increïble que, gràcies a mantenir-se en un estat molt similar a l’original ―això és un nombre molt escàs d’assegurances fixes, reunions incloses―, per la seva dificultat i compromís, avui en dia segueixen gaudint d’un cert prestigi.

       L‘escalada atlètica, certament, no ha estat mai un dels meus forts. Aquesta no és, però, excusa suficient per justificar no haver estat a l’alçada de la via. Des de bon començament, ho he de reconèixer, anava una mica acollonit, però no pas més que altres vegades en aquesta vall. Tenia aquell nus a l’estómac que se’t posa quan arribes a peu de paret, aixeques el cap i sembla que hagis de caure d’esquena, només de contemplar la severa immensitat d’allò que tens just al damunt; com si tot plegat t’hagués de caure a sobre. En acabat, quan et poses a escalar i comproves que, malgrat tot, aconsegueixes avançar per entremig d’aquestes enormes rampes invertides, la sensació s’esmorteix. O bé és, potser, que es veu substituïda per la imperiosa necessitat d’ocupar el pensament, i els cinc sentits, únicament en superar les peremptòries dificultats que tens just al davant.

       Cap final del tercer llarg, he començat a notar un cansament prematur. La intensitat dels esforços acumulats, ha provocat que els braços i les cames deixessin de respondre amb la fluïdesa habitual. La percepció d’esgotament que normalment pugui tenir en acabar una via, he començat a notar-la molt abans de meitat. I, és clar, m’ha acompanyat fins al final… i cada vegada més intensa. De mica en mica, el defalliment s’ha apoderat també de la meva ment, fins que ha arribat un moment en què el meu cap ha dit prou! Durant una estona, fins i tot, m’he plantejat seriosament deixar d’escalar una bona temporada. Ha, ha, ha! Havent de ser el meu company, qui ha acabat traient les castanyes del foc. Sortosament, els mals pensaments s’han esvaït tan bon punt hem superat el temible llarg d’A2, i la inclinació de la paret ha quedat per sota els noranta graus. Des d’aquí, i fins a la terrassa superior, ha estat un agradable passeig. I, ara mateix, únicament me’n queda un bon record… i una bona esllomada!

       De tant en tant, també està bé saber a on tenim els límits i tocar de peus a terra, oi? Tot i que, per a en Lluís, tot plegat hagi succeït totalment a la inversa, i ara mateix ja estigui somniant amb fer un pas més a Ordesa. «Amb mi no hi comptis, però! Ha, ha, ha! Quin bou que estàs fet!».

       Via superba, dividida en dues parts separades per un jardí. La primera, de prop de dos-cents metres, recorre un evidentíssim díedre desplomat. La segona, d’uns cent cinquanta, assoleix la feixa superior, vorejant, pel punt més feble, el gran sostre dominant. Malgrat el grau forçós d’aquesta via no sigui un guarisme desorbitat, cal tenir en compte el desgast ―físic i mental― que suposen aquest tipus d’ascensions. I més quan un ja té una edat…

LA VIA

1er. Llarg. 45 m V+. Just a la vertical de la inscripció amb el nom de la via, intentar seguir un esperó poc definit de roca delicada. Reunió a la dreta del relleix a on s’arriba. Llarg poc definit, de difícil protecció.

2on. Llarg. 30 m IV+. Llarg més més fàcil i millor protegit que l’anterior. Reunió de dos claus.

3er. Llarg. 25 m 6c. Pas de bloc, continuació per un diedre i una fissura de mans, de fàcil protecció, que s’acaba convertint en off-width. És aconsellable pujar sense motxilles. Llarg exigent, de cap a fi.

4art. Llarg. 30 m 6b. Inici amb un altre pas de bloc, no obligat, seguit d’un diedre magnífic fins a sota un petit desplom. Passar cap a l’esquerra i, per terreny més fàcil, arribar a la reunió.

5è. Llarg. 25 m 6b. Díedre evident amb un pas estrany abans d’acabar. Reunió en un nínxol característic.

6è. Llarg. 45 m 6b. Sortida per la dreta amb dues opcions. 1) En artificial a equipar, o en lliure molt difícil, per una fissura a on hi ha un pitó amb una baga penjant. 2) Per l’esperó de més a la dreta (més espectacular que difícil). Continuació per una mena de xemeneia fàcil, seguida d’un díedre-fissura perfecte que, per la seva amplada, resulta difícil treure net. Llarg exposat.

7è. Llarg. 25 m II. Tram de transició pel jardí penjat, a l’esquerra del qual puja la segona part de la via Edelweis (combinació molt popular).

8è. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació, per anar a buscar la vertical esquerra del gran sostre que supera el següent llarg.

9è. Llarg. 30 m V+. Llarga travessia a la dreta per plaques de regletes, anant amb compte d’encertar l’alçada correcte. Reunió al diedre que hi ha just ben passat el sostre.

10è. Llarg. 40 m V+/A2. Inici per una placa llisa, a on cal obrir-se bé de peus i pujar en oposició. Seguit d’una secció atlètica, i d’un sostre a mà dreta, la superació del qual (6c+ o A2 a equipar) probablement sigui el més difícil de la via. Entrada a la reunió per un díedre més assequible. Llarg inhumà, a aquestes alçades de la pel.lícula!

11è. Llarg. 50 m V. Llarg indefinit, però assequible, amb diverses seccions herboses que patinen.

12è. Llarg. 25 m IV. Grades de sortida fàcils i agraïdes, després de tantes hores i tants metres de tensió acumulada.

Aproximació: Des de Torla, seguir per la carretera que dóna accés al Parc Nacional d’Ordesa. O bé, quan aquest està restringit, fer amb bus aquest trajecte (www.ordesa.net). Des de l’aparcament del Prat, anar cap al fons de la vall en direcció a Las Clavijas de Cotatuero. Seguir aquest camí, que puja pel costat d’un torrent, fins a quedar just a sota la vertical de la Pared de la Cascada. I, a partir d’aquí, pel sender marcat que puja en aquella direcció. 1h 15′

Descens: Flanquejar cap a l’est per la terrassa superior (en direcció al torrent), fins a trobar les fites que baixen cap a les Clavijas de Cotatuero. Al cap de poc de superar-les, enllaçar amb el camí d’anada. 1h 30′

Horari: De 7 a 9 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/06/la-geminis-la-paret-de-la-cascada.html

Amb en Lluís Parcerisa

1er. Llarg. Navegant per un mar de roca…

2on. Llarg. Díedre fàcil, entre sol i ombra

2on. Llarg. El sòl comença a quedar enrere

3er. Llarg. De cap a la boca del llop

3er. Llarg. Tot és tan enorme, que es perd la noció de l’espai

3er. Llarg. Renoi, com he bufat en aquest llarg!

4art. Llarg. Au, tornem-hi que no ha estat res!

4art. Llarg. En Lluís, aferrant-se a un bon cantell

4art. Llarg. Sort que ara li tocarà a ell…

5è. Llarg. Pas de bloc exigent

5è. Llarg. De mica, en mica, es va escolant pel díedre…

6è. Llarg. Xemeneïa de bon fer, després d’un dels trams claus de la via

6è. Llarg. No has superat una forta dificultat, que te’n ve una altra de pitjor

7è. Reunió. Per fí, una perspectiva horitzontal!

8è. Llarg. Inici de la segona part

8è. Llarg. Tu rai, que vas sobrat!

9è. Llarg. Inici del llarg flanqueig

9è. Llarg. Comença a ser força enlaire…

10è. Llarg. Això d’obrir-me de cames, encara se’m dona bé…

10è. Llarg.Lluís: Et cedeixo l’A2. Ja no puc més!

10è. Llarg. Amb la Paret de la Fraucata, de fons

10è. Llarg. De mica en mica, va sortint

11è. Llarg. Exprement les darreres forces

11è. Llarg. Au va, que això s’acaba!

11è. Llarg. Però si gairebé hi som!

12è. Llarg. Darrers metres de la via

Molt bé Lluís. Te l’has guanyada a pols!

Ressenya d’en Lluís Parcerisa

“Heroína” a la Pared de la Cascada d’Ordesa

A Ordesa no hi ha escalada fàcil! Les parets, quan no son verticals, son desplomades; les vies, sinuoses i poc assegurades; i les possibilitats d’embolicar-se, abundants com els dolls d’aigua que brollen i s’escolen, arreu, a través de rierols i cascades. I si el nostre objectiu es diu Heroïna, i duu el segell Gàlvez, el seu efecte en el nostre organisme pot arribar a emular al del psicotròpic del mateix nom

☑Primera ascensió: Jesús Gálvez i Félix de Pablos el 1981
☑Longitud / llargs de corda: 355 metres/10
☑Horari aproximat: 7 hores
☑Dificultat: ED- (6b+) 6a/A1 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via molt poc equipada amb claus i ponts de roca
☑Material necessari: Microfriends, Friends fins a C4 I tascons. Ganxo i estrep útils
☑Grau d’exposició: Alt
☑Grau de compromís: Alt
☑Valoració:   ☆☆☆

Ressenya imprimible en PDF

---

        Ordesa ens queda lluny, però val la pena! Per tot plegat: pels cims que la coronen, pel seu paisatge encisador, per la seva fauna salvatge, per l’atmosfera que traspua i, també, per l’aureola mítica que envolta l’escalada de les seves parets, contraforts i agulles. El Tozal del Mallo, el Gallinero, la Fraucata, el Libro Abierto, el Trindente, la Pared de la Cascada, la Paret Còncava… son noms que, si ets escalador, només de sentir-los et fan posar la pell de gallina.

        Abans d’aquesta via, les meves conquestes a la vall es reduïen a la Ravier del Tozal i la Rabadà-Navarro del Gallinero; ambdues dutes a terme el mes de juliol del 1984. Per a en Joaquim, en canvi, instigador de la visita d’avui i habitual company de cordada, aquest és un dels seus terrenys de joc predilectes; a més de repetir-hi desenes d’itineraris, també hi ha deixat la seva empremta, amb l’obertura de diverses vies. Chapeau!

        Amb un pronòstic del temps incert, no ens hem acabat decidint per Ordesa fins que lameteoqueviene, en el seu comunicat de tarda, ha apuntat una petita finestra d’estabilitat pel matí de l’endemà. Aleshores, un cop fet el cop de cap, ens ha faltat temps per agafar els estris i marxar, escopetejats, cap a Torla. A la part final del trajecte, el cel s’ha anat tapant, i tapant… fins que ha esclatat una tempesta de les bones, amb trons de campionat i fort aparell elèctric. No cal dir, que la nostra intenció de fer bivac a la gespa de l’aparcament s’ha vist frustrada, veient-nos obligats a tastar el terra de formigó d’un sota-cobert. «¿Venis a escalar?» —inquireix un estadà—. «Esa és la intención… Si el tiempo lo permite, claro!» —responem, resignats, amb el nostre castellà maldestre—. Malgrat la prohibició de dormir en aquest indret, més d’una vintena hi passarem la nit arrenglerats com en llaunes de sardines. Comencem a dubtar de si hem fet bé de venir.

05:15 Sona el despertador i, malgrat ser negre nit, ens aixequem de forma automàtica; sense queixes, ni badalls de negació. La duresa del sòl, i una humitat feridora, fa hores que ens tenen desperts. Fem un garbell amb els sacs de dormir i les estores, baixem encorbats per les escales i aconseguim d’arribar al cotxe, sense ensopegar enlloc, ni aixafar cap dels enormes bassals que hi ha per tot. Ha plogut de valent… però nosaltres cap a la Paret de la Cascada. S’ha de tenir humor! Esmorzem sense gana, preparem d’esma el material i ens atansem a la taquilla a comprar el tiquet de l’autocar. Del no res, al cap de poc, apareixen una munió d’escaladors i excursionistes, àvids d’emocions fortes. Com que en Joaquim no duu motxilla, les cordes, els peus de gat, el casc i, gairebé, tota la resta del material, inclòs el Camalot del 4, van a parar directament a la bodega de l’autocar… excepte el seu joc de Totem Cam! Aquest preuat tresor, s’estima més de dur-lo a sobre, no fos cas que s’extraviés… Qüestió de prioritats!

06:00 Amb l’autocar ple de gom a gom, ens posem en marxa. Com que és fosc i he dormit poc, aprofito la comoditat de la butaca per mirar de trencar el son. Al cap de poc, el vehicle s’atura i se senten uns esquellots: un remat de vaques, que no frisa per arribar a les pastures. Pressa? Qui en té cap? Seguim al seu pas, fins al trencant de Bujaruelo.

06:30 Baixo de l’autocar, agafo la motxilla i miro el cel: segueix tapat. En Joaquim xerra amb uns coneguts que van a la Brujas Franco-Española. De bona gana me n’aniria amb ells, però avui em toca passar por. Quan tothom es dispersa, comencem la forta pujada de las Clavijas de Cotatuero. Buf, quina xafogor! Parem a treure’ns roba

07:45 Cruïlla de camins: a l’esquerra el Gallinero i, a mà dreta, el Circ de Cotatuero. Com que, si tot va bé, en acabar tornarem a passar per aquí, buido la motxilla i la deso a sota un arbre. Mentre em poso l’arnés, en Joaquim la torna a fer petar, ara amb uns que van al Libro Abierto. Fa goig de veure’l, tan entusiasmat! Enfilem pel dret i, després d’una altra bona suada, arribem a peu de La Pared de la Cascada. La línia sembla evident, i la roca força eixuta.

08:30 Comença en Joaquim. Terreny incert. Sense presses, sense pauses… Camalot de via, pont de roca, Totem groc, Totem blau, reunió! La segona em toca a mi! «Sóc en un terreny ben diferent al que estic acostumat. No veig cap assegurança i, en canvi, hi ha marques de magnesi per tot. Qui diu que aquesta via no es fa gaire…?». D’entrada, tot sembla bo, però quan t’atures, mires avall i veus les cordes voleiant com si fossin estelades, t’entra un cangueli de cal ampla! Arribo a un punt, a on tinc dues opcions: un díedre molt evident, que va de recte, o bé un flanqueig a mà esquerra per damunt d’uns blocs. Encaro el díedre amb decisió, i quan sóc un tros amunt… «Ostres, però si és ben net… i no es pot protegir!». Avall que fa baixada! Me’n vaig a fer el rodeig! El tercer, que torna a ser de disseny (agafa-te’l per on vulguis), l’obre el mestre Gil. I el quart l’escapço jo, abans d’hora, per seguir un parell de pitons d’una altra via. Com que vaig tan acollonit, tan bon punt veig quelcom a on agafar-me, m’hi enganxo com una paparra. Ha, ha, ha! Es veu que anat a parar a una reunió de la via Del Cincuentenario. I mira que he comprovat la ressenya del Luichy no sé quants cops! Canvi de reunió. A partir d’aquest punt, el traçat es torna més evident i, fins i tot, trobem alguna assegurança. Tot un luxe, si senyor! Al setè llarg, però, hi torna a haver «tela». Veig al meu company remuntar, a cops de friend, primer per una fissura vertical i, en acabat, per un desplom, i penso que he estat de sort que no m’hagin tocat a mi. «La via és molt bona!» —va dient en Joaquim—.

        I arriba el que fa vuit. Un llarg que recordaré tota la vida! La cosa comença com si res, amb un díedre de V+ barrat per un sostret. Després ve un flanqueig cap a la dreta, que també es va deixant fer. I, tot d’una, s’arriba a al davant d’una placa completament llisa, amb una única presa de mà, de cinc centímetres. Magnesiada fins a l’última micra, això sí! «Aquí hi va caure en Miquel Cases. És el llarg clau de la via!» —sento dir a en Joaquim, des de la reunió—. I m’ho diu ara, el molt… Bé, que hi farem, ja sóc aquí.! M’ho miro, m’ho torno a mirar, m’hi fico, en surto… fins que arribo a la conclusió que faré una volada de campionat. «Prepara’t, que cauré…» —li dic, cridant, al meu company— «…a no ser que em poguessis passar un ganxo. Ah, i un estrep, posats a fer!» —suplico resignat—. I el sento riure, satisfet: «Però, si tu això no ho fas servir». S’ho està passant d’allò més bé! Al final, malgrat que no ens veiem, ens les enginyem per fer el transvasament de material. Poso el ganxo a la regleta i hi penjo l’estrep. Buf, menys mal! El què em queda fins a la reunió no és pas que sigui fàcil, però per tal de fugir del mal tràngol, ho faig encantat, . Mentre asseguro a en Joaquim, el vent comença a bufar fort. Miro el cel, i veig que les nuvolades que arriben pel sud cada cop son més espesses. Les corones de rei, que hi ha per tot, van fent que sí amb el cap, com si se’n fotessin de la mala estona que he patit. Sembla que, d’un moment a un altre, començarà a descarregar. «Si hi ha alguna altra tirada com aquesta, no sé pas…» —penso, neguitós—. «Qui ens mana ficar-nos en una ED, a la nostra edat? No és via per a Cordades Centenàries aquesta!»

        Al final, però, tot resulta molt més plàcid del què bull en el meu cap. En Joaquim arriba a la reunió amb una rialla d’orella a orella, bo i reconeixent que: «Déu n’hi do la tiradeta!». I acabem la via sense més ensurts. Després de tot, ni tan sols ens ha plogut. A la baixada, en passar per les clavijas he pensat: «Ja n’hi podria haver unes quantes a l’Heroína d’aquestes!». Ara que, llavors, qui gràcia tindria tot plegat…?