“Geminis” a la Paret de la Cascada d’Ordesa

GEMINIS (410 m ED-) a la Paret de la Cascada d’Ordesa, amb en Lluís Parcerisa… o bé com prendre consciència de les pròpies limitacions

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 13 de juny de 2017. A Ordesa no hi ha vies fàcils! En un marc colossal d’escarpades parets verticals ―quan no extra plomades― de perfilada roca calcària, reblertes de fissures, diedres i magnífics blocs compactes de la mida neveres i armaris empotrats, la preciosa vall d’Ordesa ofereix una escalada atlètica i agosarada a parts iguals.

Talment com les Heroïna, Edelweis, Alicantropía o Racs, la Géminis compta amb el segell inconfusible d’en Jesús Gàlvez, el seu oberturista. Un personatge singular, més o menys de la meva edat, que als anys vuitanta, quan tenia vint i molt pocs anys, va elevar significativament el llistó de l’escalada clàssica a tot l’Estat, deixant-nos una bona col·lecció de perles, tant a Ordesa, a La Pedriza, Riglos, El Naranjo o Montrebei. Traçats extraordinaris, d’una vigència increïble que, gràcies a mantenir-se en un estat molt similar a l’original, això és un nombre molt escàs d’assegurances fixes ―reunions incloses―, avui en dia segueixen gaudint d’un cert prestigi per la seva dificultat i compromís.

L’escalada atlètica, certament, no ha estat mai un dels meus forts. Aquesta, però, no és excusa suficient per justificar no haver estat a l’alçada del que la via requereix. De bon començament, ho he de reconèixer, anava una mica «acollonit», però no pas més que altres vegades que he escalat a Ordesa. Tenia aquell nus a l’estómac que se’t posa quan arribes a peu de paret, aixeques el cap i sembla que hagis de caure d’esquena, només de contemplar la severa immensitat del què tens just al damunt, com si tot plegat t’hagués de caure a sobre. Encabat, quan et poses a escalar i comproves que, malgrat tot, aconsegueixes avançar per entremig d’aquesta enormes rampes invertides, la sensació s’esmorteix; o bé és, potser, que es veu substituïda per la imperiosa necessitat d’ocupar el pensament i els cinc sentits únicament en superar les peremptòries dificultats que tens just al davant. Cap final del tercer llarg, he començat a notar un cansament prematur. La intensitat dels esforços acumulats, ha provocat que els braços i les cames deixessin de respondre amb la fluïdesa habitual. La percepció d’esgotament que normalment pugui tenir en acabar una via, he començat a notar-la molt abans de meitat. I, és clar, m’ha acompanyat fins al final… i cada cop més intensa. De mica, en mica, el cansament s’ha apoderat també de la meva ment, fins que ha arribat un moment en què el meu cap ha dit prou! Tant que, durant una estona, fins i tot m’he plantejat seriosament deixar d’escalar una temporada. Ha, ha, ha! Havent de ser el meu company de cordada, qui m’ha acabat traient les castanyes del foc. Sortosament, els mals pensaments s’han esvaït t’han bon punt hem superat el temible llarg d’A2 i la inclinació de la paret ha quedat per sota els noranta graus. Des d’aquí, i fins a la terrassa superior, ha estat un agradable passeig. I, ara mateix, únicament me’n queda un bon record… i una bona esllomada!

De tant en tant, també està bé saber a on tenim els límits i tocar de peus a terra, oi? Tot i que, per a en Lluís, tot plegat hagi succeït totalment a la inversa, i ara mateix ja estigui somniant amb fer un pas més a Ordesa. Amb mi no hi comptis, però! Ha, ha, ha! Quin bou que estàs fet!

Via superba, dividida en dues parts separades per un jardí. La primera, de prop de dos-cents metres, que recorre un evidentíssim díedre desplomat. I la segona, d’uns cent cinquanta, que assoleix la feixa superior vorejant un gran sostre pel seu punt més feble. Malgrat el grau forçós no sigui un guarisme desorbitat, cal tenir en compte el desgast ―físic i mental― que suposen aquest tipus d’ascensions. I més quan un ja té una edat…

LA VIA

Aproximació: Des de Torla, seguir per la carretera que dóna accés al Parc Nacional d’Ordesa, o bé, quan quest està restringit, fer el trajecte amb bus (www.ordesa.net). Des de l’aparcament del Prat, anar cap al fons de la vall en direcció a Las Clavijas de Cotatuero. Seguir aquest camí, que puja pel costat d’un torrent, fins a quedar just a sota la vertical de La Pared de la Cascada. I, a partir d’aquí, pel sender marcat que puja en aquella direcció. 1h 15′

1er. Llarg. 45 m V+. Des del nom escrit a l’inici, intentar seguir un esperó poc definit de roca delicada. Reunió a la dreta del relleix a on s’arriba. Llarg poc definit, de difícil protecció.

2on. Llarg. 30 m IV+. Llarg més més fàcil i millor protegit que l’anterior. Reunió de dos claus.

3er. Llarg. 25 m 6c. Pas de bloc, continuació per un diedre i fissura de mans de fàcil protecció que s’acaba convertint en off-width. És aconsellable pujar sense motxilles. Llarg exigent, de cap a fi.

4art. Llarg. 30 m 6b. Nou inici amb pas de bloc no obligat, seguit d’un diedre magnífic fins a sota un petit desplom. Passar cap a l’esquerra i, per terreny més fàcil, arribar a la reunió.

5è. Llarg. 25 m 6b. Díedre evident amb un pas estrany abans d’acabar. Reunió en un nínxol característic.

6è. Llarg. 45 m 6b. Sortida per la dreta amb dues opcions: en artificial a equipar o en lliure molt difícil per una fissura a on hi ha un pitó amb una baga penjant, o bé per l’esperó de més a la dreta (més espectacular que difícil). Continuació per una mena de xemeneia fàcil, amb tornada a un díedre de fissura perfecte, que per la seva amplada és difícil d’encadenar. Llarg exposat.

7è. Llarg. 25 m II. Tram de transició pel jardí penjat, a l’esquerra del qual puja la segona part de la via Edelweis, que és una altra opció per la que poder continuar.

8è. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació per anar a buscar la vertical esquerra del gran sostre que supera el següent llarg.

9è. Llarg. 30 m V+. Llarga travessia a la dreta per plaques de regletes, anant amb compte d’encertar l’alçada correcte. Reunió al diedre que hi ha just passat el sostre.

10è. Llarg. 40 m V+/A2. Inici per una placa llisa, a on cal obrir-se bé de peus i pujar en oposició, seguit d’una secció atlètica i d’un sostre a dretes, la superació del qual (6c+ o A2 a equipar) probablement sigui el més difícil de la via. Entrada a la reunió per un díedre més assequible. Llarg inhumà, a aquestes alçades de la pel·lícula.

11è. Llarg. 50 m V. Llarg indefinit però assequible, amb diverses seccions herboses que patinen.

12è. Llarg. 25 m IV. Grades de sortida, fàcils i agraïdes, després de tantes hores i tants metres de tensions acumulades.

Descens: Flanquejar cap a l’est per la terrassa superior (en direcció al torrent) fins a trobar les fites que baixen cap a les Clavijas de Cotatuero. I al cap de poc de superar-les, enllaçar amb el camí d’anada. 1h 30′

Horari: De 7 a 9 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/06/la-geminis-la-paret-de-la-cascada.html

 

Amb en Lluís Parcerisa

1er. Llarg. Navegant per un mar de roca…

2on. Llarg. Díedre fàcil, entre sol i ombra

2on. Llarg. El sòl comença a quedar enrere

3er. Llarg. De cap a la boca del llop

3er. Llarg. Tot és tan enorme, que es perd la noció de l’espai

3er. Llarg. Renoi, com he bufat en aquest llarg!

4art. Llarg. Au, tornem-hi que no ha estat res!

4art. Llarg. En Lluís, aferrant-se a un bon cantell

4art. Llarg. Sort que ara li tocarà a ell…

5è. Llarg. Pas de bloc exigent

5è. Llarg. De mica, en mica, es va escolant pel díedre…

6è. Llarg. Xemeneïa de bon fer, després d’un dels trams claus de la via

6è. Llarg. No has superat una forta dificultat, que te’n ve una altra de pitjor

7è. Reuniíó. Per fí, una perspectiva horitzontal!

8è. Llarg. Inici de la segona part

8è. Llarg. Tu rai, que vas sobrat!

9è. Llarg. Inici del llarg flanqueig

9è. Llarg. Comença a ser força enlaire…

10è. Llarg. Això d’obrir-me de cames, encara se’m dona bé…

10è. Llarg.Lluís: Et cedeixo l’A2. Ja no puc més!

10è. Llarg. Amb la Paret de la Fraucata, de fons

10è. Llarg. De mica en mica, va sortint

11è. Llarg. Exprement les darreres forces

11è. Llarg. Au va, que això s’acaba!

11è. Llarg. Però si gairebé hi som!

12è. Llarg. Darrers metres de la via

Molt bé Lluís. Te l’has guanyada a pols!

Ressenya d’en Lluís Parcerisa

“Heroína” a la Pared de la Cascada d’Ordesa

A Ordesa no hi ha escalada fàcil! Les parets, quan no son verticals, son extra-plomades. Les vies, sinuoses i poc assegurades. I les possibilitats d’embolicar-se, abundants com els dolls d’aigua que, arreu, brollen i s’escolen per cascades i rierols.
Si, a tot això, hi afegim que el nostre objectiu és l’Heroïna, una de les vies obertes als vuitanta per en Jesús Gàlvez, el seu efecte en el nostre organisme pot recordar al del psicotròpic que li dóna nom.

☑Primera ascensió: J. Gálvez i P. de Pablos,
el 9 de juliol de 1981
☑Longitud / llargs de corda: 355 metres/10
☑Horari aproximat: 7 hores
☑Dificultat: ED- (6B+) 6A/A1 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via molt poc equipada amb claus
i ponts de roca
☑Material necessari: Microfriends, Friends
fins al C4, tascons. (Ganxo i estrep opcionals)
☑Grau d’exposició: alt
☑Grau de compromís: alt
☑Valoració:   ☆☆☆

---

        Ordesa ens queda lluny, però val la pena! Per tot plegat: pels cims que la coronen, per la fauna salvatge, pel seu paisatge encisador, per l’atmosfera que s’hi respira i, també, per l’aureola mítica que envolta l’escalada en les seves parets, agulles i contraforts. “El Tozal del Mallo, el Gallinero, la Fraucata, el Libro Abierto, el Trindente, la Pared de la Cascada, la Paret Cóncava…” son noms que, si ets escalador, només de sentir-los et fan posar la pell de gallina. O, al menys, això és el que ens passa a en Joaquim Gil i a un servidor.

        Abans d’aquesta via, les meves conquestes a la vall es reduïen a la Ravier del Tozal i a la Rabadà Navarro del Gallinero, totes dues dutes el mes de juliol de 1984. Per a en Joaquim, en canvi, habitual company de cordada i instigador de la visita, aquest és un dels seus terrenys de joc predilectes: hi ha repetit desenes d’itineraris i, també, hi ha deixat la seva empremta amb l’obertura de diverses primeres. Chapeau!

Amb un pronòstic del temps força incert, no ens hem acabat decidint per Ordesa fins a la publicació en el bloc lameteoqueviene del seu comunicat de tarda, en que s’apuntava una petita finestra d’estabilitat per al matí de dissabte. Així que fem el cop de cap, agafem els estris i marxem, escopetejats, cap a Torla. A mesura que ens hi acostem, el cel es va tapant, i tapant… fins que esclata una tempesta de les bones, amb el seu aparell elèctric i els seus trons de campionat. La nostra intenció de fer bivac a la gespa de l’aparcament es veu frustrada, i ens hem d’anar a arraulir al terra de formigó de sota una de les cobertes. “¿Venis a escalar?”. “Esa és la intención. Si el tiempo lo permite, claro” responem, resignats, amb el nostre castellà maldestre. Malgrat la prohibició de dormir en aquest indret, gairebé no s’hi cap, i ens hi hem d’entaforar arrenglerats com en una llauna de sardines. Millor això que dormir al cotxe, però. La nit és preveu llarga, i el temps per l’endemà incert del tot. Comencem a dubtar de si haurem fet bé de venir.

05:15 Sona el despertador i ens aixequem de forma automàtica. Ni una queixa, ni un badall de negació. La duresa del sòl i aquesta humitat feridora, fa hores que ens tenen desperts; al menys a mi. És negre fosc, i fins d’aquí a una hora no es farà clar del tot. Fem un garbell amb els sacs de dormir i les estores, baixem les escales encorbats i, miraculosament, aconseguim d’arribar al cotxe sense haver ensopegat enlloc, ni aixafat cap d’aquests bassals enormes. Ha plogut de valent, aquesta nit, però nosaltres cap a la Paret de la Cascada! S’ha de tenir humor… Esmorzem sense gana, preparem d’esma el material i ens arribem a la taquilla a comprar el tiquet de l’autocar. Del no res, al cap de poc, apareixen un munt d’excursionistes i escaladors, àvids d’emocions fortes. Les cordes, els gats, el casc i tota la resta del material d’en Joaquim, inclòs el Camelot del 4, van a parar directament al terra de la bodega de l’autocar —ell no porta bossa—, excepte… els Totem Cam. Aquestes petites joies s’estima més confinar-les a dins de la meva motxilla. No fos cas, que durant el viatge s’extraviessin…

06:00 Un cop que l’autocar s’ha omplert de gom a gom, ens posem en marxa. Com que encara és fosc i he dormit poc, tanco els ulls i aprofito la comoditat de la butaca per mirar de trencar el son. Al cap de poc, el vehicle s’atura i se senten uns esquellots. Al davant, hi tenim un remat de vaques que no frisa per arribar a les pastures. Pressa? Qui en té cap? Finalment, al trencant de Bujaruelo, s’aparten. 06:30 Baixo de l’autocar, agafo la motxilla i miro al cel: segueix tapat. En Joaquim xerra amb uns coneguts que van a fer la Brujas Franco Española. De bona gana me’n aniria amb ells, però avui em toca passar por. En poca estona, tothom es dispersa i de seguida quedem sols. Buf, aquesta pujada se les porta. Ens comença a sobrar tot! 07:45 Cruïlla de camins: cap a l’esquerra el Gallinero i a mà dreta el Circ de Cotatuero. Si tot va bé, per aquí hi tornarem a passar. Així que surto del camí, buido la motxilla i la deso a sota d’un arbre pollat. Mentre em poso el talabard, en Joaquim aprofita per fer-la petar amb uns que van al Libro Abierto. Fa goig de veure’l. Està realment entusiasmat! Enfilem pel dret i, després d’una altra bona suada, arribem a peu de La Pared de la Cascada. La línia sembla evident i la roca es veu practicable.

08:30 Comença en Joaquim. Terreny incert. Sense presses, sense pauses… Camelot de via, pont de roca, Totem groc, Totem blau, reunió. La segona em toca a mi! Aquest terreny és ben diferent d’allò a què estic acostumat. No es veuen assegurances per enlloc i, en canvi, hi ha marques de magnesi per totes bandes. Qui diu que aquesta via no es fa gaire? D’entrada, tot sembla bo, però quan t’atures, mires avall i veus les cordes voleiant com si fossin estelades, t’entra un “canguelo” de cal ampla! Més amunt, tinc dues opcions: un evident díedre de 6a que va de recte, o bé un flanqueig més fàcil, a l’esquerra, per uns blocs. Encaro el díedre amb decisió i, quan ja sóc a la part alta: “Ostres, però si està net! I no s’hi veu cap emplaçament decent, ni per a un friend, ni per a un tascó”. Avall que fa baixada! Me’n vaig a buscar el IV+. El tercer, que torna a ser de disseny —agafa-te’l per on vulguis—, l’obre el mestre Gil. I el quart, l’escapço jo abans d’hora per culpa d’un parell de pitons. Com que vaig tan acollonit, així que veig alguna cosa a on agafar-me m’hi enganxo com una paparra. Es veu que he muntat reunió a la via Del Cincuentenario. I mira que he repassat la ressenya del Luichy no sé quants cops. Canvi de reunió. A partir d’aquí, sembla que la cosa millora. Vull dir, que és més difícil perdre’s. I, de tant en tant, inclús hi ha alguna assegurança. Tot un luxe, si senyor! Al setè llarg, però, hi torna a haver “tela”, i quan veig al company remuntar a cops de friend, primer per una fissura vertical i, encabat, per un desplom penso que he estat de sort que no m’hagi tocat obrir-la. “La via és molt bona!” va dient en Joaquim.

I arriba el que fa vuit. Un llarg que recordaré tota la vida! La cosa comença com si res, amb un díedre de V+ barrat per un sostre. Després ve un flanqueig a dretes, que també es va deixant fer. I, tot d’una, et trobes al davant d’una placa llisa, llisa… on només hi ha una presa de ma d’uns cinc centímetres. Magnesiada fins a l’última micra, això sí! “Aquí hi va caure en Miquel Cases. És el llarg clau de la via” sento dir a en Joaquim des de la reunió. I m’ho diu ara, el molt… Bé, que hi farem, ja sóc aquí. M’ho miro, m’ho remiro, m’hi fico, en surto… fins que arribo a la conclusió que faré una volada de campionat. “Prepara’t, que cauré…” li dic cridant al meu company “…a no ser que… em podessis passar un ganxo. Ah, i un estrep posats a fer” suplico resignat. I el sento riure, satisfet. “Però, si tu això no ho fas servir”. S’ho està passant d’allò més bé! Al final, malgrat que no ens veiem, ens les enginyem per fer el transvasament de material, poso el ganxo a la presa de ma i hi penjo l’estrep. Buf, menys mal! El què em queda fins a la reunió no és pas fàcil, però ho faig encantat per tal de fugir del mal tràngol. Mentre asseguro a en Joaquim, sento que el vent bufa més fort. Miro el cel i veig que les nuvolades que arriben pel sud cada cop son més espesses. Les corones de rei, que hi ha per tot, van fent que sí amb el cap com si se’n fotessin de la mala estona que he patit. Deuen estar confabulades amb el meu company de cordada. Sembla, ben bé, que d’un moment a un altre començarà a descarregar. Si hi ha alguna altra tirada com aquesta, no sé pas… “A on ens hem anat a ficar?” penso, neguitós. Qui ens mana ficar-nos en una ED a la nostra edat? No és via per a Cordades Centenàries aquesta!

Al final, però, tot resulta molt més plàcid del què bull pel meu cap. En Joaquim arriba a la reunió amb una rialla d’orella a orella, bo i reconeixent que: “Déu n’hi do la tiradeta”. I acabem la via sense més ensurts. Al final, ni tan sols ens ha plogut. De baixada, passant per les “clavijas” he pensat: “Ja n’hi podrien haver unes quantes a l’Heroína d’aquestes!”. Ara que, llavors, qui gràcia tindria tot plegat…?