BRUJAS – FRANCOESPAÑOLA (400 m MD+) al Tozal del Mallo d’Ordesa, amb en Joaquim Gil i en Joan Brunet… o bé com posar a prova bíceps i neurones en una jornada maratoniana
Dissabte 9 de juliol de 2016. Els partes meteorològics de «lameteoqueviene» són molt fiables… a curt termini, però! Tota vegada, si fins a última hora no es té prou clara la finestra de bon temps necessària per dur a terme una ascensió d’aquest calibre, potser calgui fer jocs de mans per poder quadrar les coses…
A les set de la tarda m’estic banyant a la Cala Molinet de l’Estartit, i cinc hores més tard vaig camí de Torla amb en Joan i en Joaquim. Maldormim quatre o cinc hores, i ens aixequem a correcuita per agafar el bus de les sis que puja cap a Ordesa. Fem l’aproximació, escalem la via, baixem al Prat just a temps d’acuitar el darrer transport del dia, i ens tornem a ficar al cotxe per enfilar de dret a casa. Bé, entremig fem una parada de mitja hora, el temps just per fer una mossegada i assaborir la millor cervesa de la setmana. Quaranta hores seguides d’activitat desenfrenada! Que ens hem begut l’enteniment?
Un cop al Prat, coincidim amb en Pol i l’Aniol, dos moianesos «Llefrats» que ens pregunten per l’objectiu del dia. «Brujas-Francoespañola» ―els hi diem―. «Igual que nosaltres!» ―ens responen―. «Apa, doncs, ja hi podem anar plegats!». Pugem pel Circ de la Carriata i, un cop al sòcol del Tozal, en Joaquim ens duu de dret al peu de via. Ja se la coneix! No és un home que acostumi a repetir-ne… però aquesta s’ho mereix! En Joan, en canvi, no ha escalat mai a la vall, per bé que en en el repartiment dels llargs li hem adjudicat els més difícils. Ha, ha, ha! Per la meva part, serà la sisena vegada que vinc a escalar a Ordesa; la primera fa trenta-dos anys!
Actualment, degut a les nombroses cordades que l’escalen, aquesta super-clàssica té força equipament i està molt sanejada. Suposant, probablement, un repte més assequible que en altres èpoques. Compte que, amb això, no vull dir que es faci xiulant! Es tracta d’una combinació dura i llarga a on, a mesura que passen les hores, la resistència mental i física cau en picat. A la primera part, la de la «Brujas» d’en Rabadà i companyia, les dificultats no son tan mantingudes com a la «Franco-Española» dels Guillamón i Anglada. Per bé que el cansament acumulat, i un sol de justícia a partir de «La Plaça de Catalunya», puguin tenir a veure amb aquesta percepció.
Amb tot, crec, sense por d’equivocar-me, que és una de les millors vies que he fet mai! He acabat rebentat i amb rampes als braços, però satisfet com poques vegades. Només lamento no tenir ni el nivell, ni la «pila» necessaris, per ser capaç de treure-la tota neta. Ha de ser acollonant!
