MESCALINA (500 m MD+) a la Paret de les Bagasses, del Congost de Terradets, amb en David Cabañas… o bé com com cercar una estratègia eficaç per superar cinc-cents metres de tàpia
➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 15 d’abril de 2018. Aquest dimarts, sota el suggerent anunci «Escalada Informal – 40 anys festejant les parets» l’Armand Ballart Ballart ens delectava amb una exhaustiva descripció de la seva llarga i fecunda activitat muntanyenca. En una de les cròniques de la seva acurada presentació, la que feia referència a l’escalada del Spigolo Nord del Mont Agner, l’amic Ballart esmentava la superació d’un sòcol de quatre cents metres, sense encordar. Com a part de l’estratègia necessària d’acomplir un recorregut de més de mil cinc-cents metres de longitud, i dificultats de fins a sisè grau, sense haver-hi d’esmerçar un sol bivac.
La logística, certament, cobra més importància quan més gran és l’envergadura d’una ascensió. A una escala més reduïda, i inspirats pel relat d’en Jose Bermudo al seu blog http://elsilenciomineral.blogspot.com.es/2015/09/mescalina-les-bagasses.html en David Cabañas i un servidor aquest diumenge ens hem plantejat l’escalada d’aquesta llarga i magnífica via de la Paret de les Bagasses a una certa velocitat de creuer. En el nostre cas, però, sempre encordats ―no cal dir-ho―, enllaçant llargs per economitzar maniobres i esforç. No obstant això, se’ns hi escolat més de sis hores. Bé, què hi farem… a on no n’hi ha, no en raja! Ha, ha, ha!
LA VIA
Per fer els primers cinquanta metres de l’aproximació, hem aprofitat el díedre que hi ha a l’esquerra de l’inici de l’Anglada. Un ressalt des-equipat amb algun pas de cinquè, però amb suficient «vegetació» com per assegurar-se només amb bagues. Seguidament, un altre senzill llarg de transició ens ha dipositat a l’inici del nostre objectiu.
1er+2on Llargs. 50 m 6b. Comencem els encadenaments, ajuntant els dos primers llargs de la via: dues plaques verticals de regletes, amb algun «passet picantó». A la reunió, que és força penjada, hi ha penjat el famós cendrer ferroviari.
3er. Llarg. 25 m 6b. Inici amb un parell de passos de bloc, seguits d’una placa assequible.
4art+5è Llargs. 45 m 6a. Travessia a esquerres per sota un sostret, seguit d’un díedre invertit força atlètic.
6è+7è Llargs. 50 m V/Ae. Mur de «canto» molt bo i tram de placa extra-plomat, factible en A0.
8è+9è Llargs. 60 m 6a+. Una altra placa típica de la regió, d’aquelles a on et pot arribar a caure la bava. Replà i pas desplomat, que es resolt fàcilment pujant a una sabina seca. Reunió en un dels arbres de la Feixa.
10è. Llarg. 20 m Vè. Després de caminar per la Feixa cap a l’esquerra, durant uns 50 m ―canvi de reunió― ens situem sota un petit desplom, que se supera sense més dificultat gràcies a unes preses força generoses.
11è. Llarg. 30 m 6b. Una altre placa tècnica i un xic desplomada. Llarg magnífic, com gairebé tots.
12è. Llarg. 25 m 6a/A1. Inici en lliure per, de seguida, afrontar un desplom a on els parabolts estan una mica distanciats ―si més no, pels que som de mata baixa―. Per fer el pas de sortida de l’artificial, hem hagut de pujar a últims d’estrep.
13è+14è Llargs. 45 m 6a+. Al tram final, amb tot el pati sota els peus i un Noguera Pallaresa desbocat, l’entorn esdevé cada vegada més salvatge. Hom se sent transportat a una dimensió fantàstica, a on fins i tot la roca canvia de fesomia per tornar-se més fosca i més aspre. Enrogides pel sol, les parets del Peladet espurnegen davant els nostres ulls meravellats. I en dirigir la vista cap al nord, un panorama hivernal de cels blaus i cims nevats donen a tot plegat un esplèndid aire de postal. Decididament, doncs, un llarg d’aquells que, per si sols, justifiquen una ascensió.
15è. Llarg. 30 m V+. La cirereta d’un pastís. Seguint la mateixa tònica que l’anterior, per bé que amb menys dificultat,
La Mescalina és, doncs, un itinerari clàssic d’aquells que et deixa un molt bon gust de boca. Tant pel que fa al traçat ―directe i mantingut―, com per la qualitat de la roca ―no l’hem trobat «sobada» gairebé enlloc― i un equipament a on no cal afegir gairebé res. Això sí, cal escalar, i força.
Aproximació: Des de l’aparcament de la Font de les Bagasses, continuar pel voral de la carreta fins arribar al pont. Creuar-lo i pujar pel camí marcat fins a la via del tren. Seguir-la cap al nord fins a creuar el túnel, llavors girar a la dreta, i per un pendent de formigó pujar-hi al damunt. Continuar fins a la base de la paret, i seguir-la cap a l’esquerra fins a trobar un díedre ben marcat. Pujar per aquest, o per les plaques fàcils de la dreta ―Anglada― fins a un bosc penjat.
Descens: Un cop dalt la carena, seguir el camí i les fites que hi ha a ma dreta durant 15-20 minuts, fins a trobar una instal·lació de rapel. Són 50 m, amb un tram volat. El camí que segueix, en uns 10 minuts ens duu a la carretera. Seguint-la en direcció sud durant uns 10 minuts més, s’arriba de bell nou a l’aparcament de la Font de les Bagasses.
Horari: de 5 a 8 hores
Amb en David Cabañas
Primer llarg d’aproximació
Camí del bosc penjat a on comença la via
R0
Plaques del primer llarg
Cercant els punt més febles
En David, apurant un pas
El cèlebre cendrer de la R2
Un cop superat el tram de 6b
Aqüifers plens. Aigua per tot
Inici del flanqueig del llarg núm. 4
Començant el 6è llarg
R7
Inici del 8è
Primers metres del 10è
Més espectacular que difícil
Placa de l’11è
Arribant a la R11
Inici del 12è
En David penjant d’estreps
Déu n’hi do amb la sortida en lliure
R12
A veure, posat-hi bé
La cirereta dels pastís
A la placa de V+
El Noguera Pallaresa baixant ple
El Peladet un xic humit
Dissabte, 12 de gener de 2019. «Dos tontos muy tontos» és el títol d’una pel·lícula humorística de gags fàcils, protagonitzada per Jim Carrey i Jeff Daniels que, malgrat obtenir un èxit de taquilla de rotund, no passarà als anals de la història del setè art. Anàlogament, la via que ens ocupa, profusament recomanada i repetida, utilitza aquella mateixa fórmula d’èxit ―molt en voga avui en dia― consistent a facilitar les coses fins al punt, no només de minimitzar el risc intrínsec de l’activitat, sinó també d’esmorteir al màxim les sensacions d’esforç i compromís que hom, suposadament, cerca en l’escalada de paret.
