“Gràcies a la vida” a la Paret de Catalunya de Montrebei

GRÀCIES A LA VIDA (230 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Marc Busquets, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com desitjar sempre allò què no tenim

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 24 d’octubre de 2020. A mesura que hom ateny certa expertesa en l’escalada clàssica, aprèn a distingir certs trets característics que diferencien els traçats d’uns i altres oberturistes. Peculiaritats relatives a la tipologia de l’equipament en els llargs i les reunions (tipus, freqüència, oportunitat…), però també a l’estil, al compromís, a la dificultat, o bé, fins i tot, relatives a la neteja de la vegetació i al sanejament de la roca. Un conjunt de trets distintius que solen repetir-se en cadascuna de les seves rutes. Altre cosa és, però, quan diferents membres d’una cordada s’alternen en la tasca de l’obertura. I aquest, justament, crec que és el cas del recorregut que ens ocupa, a on l’equipament hi difereix. Amb això no vull dir que el resultat no sigui reeixit, però sí un punt desconcertant. Dit d’una altra manera: els assidus a les vies d’en Luichy potser no hi veuran acomplertes del tot les seves expectatives.

       És clar que ens queixem sempre per tot! Tant quan hi ha un excés d’equipament, com quan aquest és gairebé testimonial; tant quan un excés de vegetació dificulta el nostre pas, com quan considerem que s’ha eliminat en excés; tant quan, en comptes de pitons i ponts de roca, trobem espits i parabolts, com quan no ens satisfà prou el diàmetre d’aquests. La qüestió és queixar-se, sí senyor. Si es que no tenim remei!

       Gràcies a la vida és una via recent i, de moment, poc repetida que, fent algunes giragonses, enllaça fissures, diedres i xemeneies obviats per les veïnes Torrades amb all i El voltor feroç. A destacar, per la seva bellesa, el curt i exigent tercer relleu. A tall d’anècdota, dir que els primers (en Damià i en Marc), no l’han encadenat, mentre que els segons (n’Eduard i un servidor), l’hem tret net, malgrat no estar tan forts. Si en pot arribar de diferent, encetar o desfer un llarg com aquest. Al darrer llarg, durant l’obertura de la via, l’Héctor Sala va patir una greu caiguda. Tanmateix, però, a hores d’ara és el que està més equipat.

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V. Recórrer el diedre vegetat que hi ha a l’esquerra de les plaques d’inici de la Torrades amb all. Flanquejar a mà dreta per una llarga feixa, fins a fer reunió al peu d’un diedre desdibuixat i vertical. Llarg de tràmit.

2on. Llarg. 25 m 6a. Primers metres tensos per una placa de llastres dubtoses, amb potencial caiguda al relleix de la reunió. Un cop a dins del diedre, milloren la qualitat de la roca i les possibilitats d’auto-protecció. Llarg net i exposat.

3er. Llarg. 20 m 6b+. Excel·lent, exigent, vertical i mantingut diedre fissurat, assegurat només amb un parabolt i un pont de roca, però susceptible de ser cosit amb friends mitjanes/grans. El llarg de la via, sens dubte.

4art. Llarg. 40 m 6a. Llarg que, durant la primera meitat (diedre vegetat amb algun bloc dubtós), aprofita el traçat de la veïna El voltor feroç. A l’alçada d’una sabina, i assegurada amb un parabolt, flanquejar llavors cap a l’esquerra, seguint una cornisa delicada. Llarg poc agraït.

5è. Llarg. 50 m IV+. Diedre-xemeneia fàcil, atapeït ple de vegetació, seguit d’un llarg flanqueig a mà esquerra a través d’un bosc penjat. Reunió al peu de la gran canal de sortida. Llarg de tràmit.

6è. Llarg. 45 m 6b/A1. Inici per una bonica placa vertical ben protegida que, després d’un ressalt senzill, porta a una curta fissura desplomada. Segueix un elegant tram de xemeneia i un flanqueig per placa a mà esquerra. Llarg variat, més equipat que la resta.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp de davant del Prat per l’est. Seguir, en acabat, el camí de baixada d’aquest sector durant uns 10’, fins a trobar unes fites en direcció a la paret. Flanquejar fins a sota l’evident sostre de la via Fliposis. 30’

Descens: Seguir cap a l’est (dreta) uns pocs metres, fins a trobar una canal practicable que té una corda fixa al tram final. Un cop a dalt la carena, seguir cap a l’est fins a trobar el corriol de baixada. 40’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb em Marc Busquets, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer

1er. Llarg. En Damià als primers metres

1er. Llarg. A punt d’enllestir el diedre

1er. Llarg. Reunió florida

2on. Llarg. L’Edu i un servidor ficats en matèria

2on. Llarg. A veure, si encara t’atraparé…

3er. Llarg. L’Edu recuperant el llarg

3er. Llarg. l’Edu a la part final, desmuntant, i en Marc cap a la meitat, equipan-lo de nou

4art. Llarg. En Damià ben obert de cames

4art. Llarg. En Marc, a punt d’entrar a la reunió

4art. Llarg. L’Eduard, ben instal·lat a la R

5è. Llarg. En Marc, entrant al diedre

5è. Llarg. En Damià, més content que un gínjol, saludant a la càmera

6è. Llarg. Primers metres, difícil però ben protegits

6è. Llarg. A punt d’entrar a la xemeneïa

Setze vehicles al Prat

Vista de la Paret d’Aragó, des del final de la via

Quin trio!

“Putes Cabres” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

PUTES CABRES (270 m MD) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Lluís Parcerisa… o bé com recórrer una línia desigual

Ressenya imprimible en PDF

Divendres, 31 de gener de 2020. Quan vaig llegir l’anècdota del nom d’aquesta via a La Noche del Loro, de seguida em va venir a la memòria la vegada que, en Joan Brunet i un servidor, després d’escalar l’Esperó de les Colobres i la Montsiciana, no vam saber trobar les claus del cotxe que havíem amagat a sota un roc. Parlo, justament, d’aquell mateix any 2016 en aquell mateix indret. Pel que es veu, les cabres no en van tenir prou de llepar la sal enganxada al baixos de la furgoneta d’en Luichy, que es van empassar les claus del meu cotxe i tot! Que com va acabar la cosa…? Doncs aixecant en va, fins a fer-se fosc, tots els rocs en trenta metres a la rodona. I esperant, després, mig morts de fred, l’arribada de la grua. Aleshores, certament, no em va fer cap gràcia. Avui, en recordar-ho, però, m’he fet un bon tip de riure!

       Putes Cabres és un recorregut de recent factura (2016) ple de contrastos que, donant continuïtat a un intent antic, cerca el seu espai entre la Inversió Tèrmica i l’Esperó Badalona, alternant trams de roca fantàstica amb feixes de pedra solta, i llargs equipats amb d’altres de no tant. Vista en conjunt, una altra proposta interessant a tenir en compte, de les moltes existents en aquest extraordinari pany de paret.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a. Seguir una línia de burins per una placa que més amunt ressegueix un díedre poc marcat, flanqueig a mà dreta, superació d’una panxa i tram final per diedre. Llarg molt equipat.

2on. Llarg. 35 m 6b. Placa desplomada de bona presa, seguida d’un tram vertical molt fi de notable dificultat, i d’una secció final de placa més tombada, amb flanqueig final cap a l’esquerra. Bonica tirada, amb un «passet» al mig.

3er. Llarg. 55 m 6a+. Flanqueig a mà esquerra per una placa fotogènica, seguida d’un tram vertical de bona presa i una secció de placa menys protegida que la resta. Llarg amb el segell «Salla». Per mi, el millor de tots.

4rt. Llarg. 30 m 6a. Diedre curt, amb un inici vertical, seguit d’unes plaques fàcils. Comú a la Inversió Tèrmica. Reunió opcional en una feixa. Caminant cap a la dreta s’arriba al peu del següent llarg.

5è. Llarg. 50 m V+. Inici indefinit per una placa, en direcció a una gran taca blava que té un «pirulí paranoic» just a sota. Al seu peu, iniciar un flanqueig en diagonal cap a l’esquerra, per anar a cercar el primer díedre que hi ha. Reunió en una feixa amb pedra solta. Bonic llarg poc equipat que, juntament amb el tercer, imprimeix caràcter a la via.

6è. Llarg. 50 m V. Evident díedre inicial, seguit d’un flanqueig a mà esquerra, un tram fàcil de roca i una altra feixa de pedra solta. Reunió al peu del diedre opcional de sortida, just a la dreta de la placa final.

7è. Llarg. 20 m V+. Flanqueig a mà esquerra, més espectacular que difícil, seguit d’un petit desplom final. Per trobar la reunió, cal caminar uns metres endavant.

Aproximació: Seguir un corriol marcat al sector central de la paret. 15’

Descens: Un cop a dalt de la carena, seguir aquesta cap a l’est (dreta) fins a l’alçada d’unes fites que, baixant en direcció al penya-segat, van a buscar una canal que duu a la pista a on hem iniciat l’aproximació. 30’

Horari: de 3 a 5 hores

1er. Llarg. Seguint la filera de burins

1er. Llarg. Al “desplomet” del tram final

2on. Llarg. Sortint de la R

2on. El Lluís, a punt d’encarar el “pas de la via”

2on. Llarg. Flanqueig d’entrada a la reunió

R2

3er. Llarg. Al final del flanqueig

3er. Llarg. Fent els pasos més bonics

3er. Llarg. Vista retrosprectiva

4art. Llarg. Tram comú amb la “Inversió Tèrmica”

5è. Llarg. Perspectiva general

6è. Llarg. Diedre inicial

7è. Llarg. A punt d’encarar el darrer pas

Ressenya d’en Lluís

“Sirena del Montsec” al Cap del Ras de les Paret d’Àger

SIRENA DEL MONTSEC (270 m MD) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Lluís Parcerisa… o bé com amanir-s’ho cadascú al seu gust

Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 9 de desembre de 2019. Amb una mica d’imaginació ―tal i com proposen els seus oberturistes―, observarem com el darrer llarg d’aquesta via ressegueix el perfil d’un rostre femení: llarga cabellera, ulls vius, faccions suaus… Seguint amb aquesta innocent fantasia, les tirades anteriors evoquen, fins a l’alçada del melic, l’esveltesa d’un bell torç… Punt en el què, més o menys cap a la R2, comencen a aparèixer les brillants escates d’una llarga cua de peix… Una bonica quimera per donar vida a aquesta seductora Sirena del Montsec.

       Una via d’escalada amb cara i ulls és, justament, aquella que, a més de ser exigent i oferir un recorregut atractiu, requereix també d’un cert compromís. Això és, haver-se d’esforçar, no només per superar les dificultats físiques, com també per procurar-se protecció i saber encertar el traçat. Elements, aquests darrers ―en els que la Sirena del Montsec excel.leix―, imprescindibles per gaudir d’una aventura de veritat, i poder acabar dient: «Avui hem escalat!». Tota una alenada d’aire fresc, per combatre els rigors del parabolt, que darrerament assoten gairebé totes les parets. Llàstima, però, que el recorregut no sigui dels més reeixits de l’indret. Bé, no és pot tenir tot, que sinó llavors la «sireneta» tindria massa pretendents…

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6a+. Inici per la placa de la dreta del diedre que domina el llarg. Superats uns passos drets, es va a buscar el diedre esmentat, i es va seguint aquest fins a la R. El llarg més exigent de tots.

2on. Llarg. 35 m 6b+. Pas de bloc amb roca trencadissa, no obligat, seguida d’un tram més senzill que va marxant cap a la dreta.

3er. Llarg. 45 m Vè. Sempre amb tendència a l’esquerra, guanyar un esperó pel punt més factible. Tram final per placa. Llarg força indefinit.

4art. Llarg. 55 m V+. Inici per un placa fina de difícil protecció que, a mesura que pugem, es va posant més vertical. Segueix una fissura que va a buscar un sostret que es passa per la dreta.

5è. Llarg. 50 m III. Sortir caminant cap a l’esquerra, anar a buscar unes grades a ma dreta i pujar fins a una feixa, al peu d’una fissura.

6è. Llarg. 30 m. V+. Fissura-diedre que guanya el perfil de la Sirena del Montsec. Bonic final de festa.

Des de la darrera reunió, es pot vorejar el petit mur que queda al davant, caminant per l’esquerra. O bé encarar-lo pel dret, en un altra llarg de corda, de poca dificultat.

Aproximació: Seguir un corriol marcat a la part esquerra de la paret. 10’

Descens: Un cop a dalt de la carena, seguir aquesta cap a l’est (dreta) fins a l’alçada d’unes fites que, baixant en direcció al penya-segat, van a buscar una canal que duu a la pista a on hem iniciat l’aproximació.

Horari: de 3 a 5 hores

Amb en Lluís Parcerisa

1er. Llarg. A punt d’anar cap a l’esquerra per entrar al diedre

3er. Llarg. Vaig bé, per aquí?

3er. Llarg. Vista de dalt cap baix

4art. Llarg. A la placa d’entrada

4art. Llarg. Al tram final

6è. Llarg. Acaronant el rostre de la Sirena

Inscripció a peu de via

Ressenya original

“Caos Rampant” a la Paret de Catalunya de Montrebei

CAOS RAMPANT (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com suplir, amb una bona caminada, la manca d’un tot terreny

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous, 16 de maig de 2019. Al seu llibre Montrebei, en Luichy descriu amb acurat detall les aproximacions a les diferents parets i sectors del congost. Per a la de Catalunya, concretament, recomana fer-ho per la Masieta (Pont de Muntanyana) fins a la Delfos. I pel Prat d’en Lluís (Àger), les que hi ha més a l’est. Tant per distància, com per comoditat, doncs, l’aproximació més adient a la Caos Rampant és la del Prat. Ara bé, tornant a la crua realitat, atès que no disposem d’un vehicle off road, i el tram de pista forestal ens produeix un cert neguit ―quan no són les pluges, és un pendent relliscós o bé la mida de les pedres i forats―, hem acabat optant pel camí més llarg. Dues hores hem trigat a arribar al peu de via, i encara sort que hem trobat un túnel natural a la feixa que travessa el Jardí, que sinó encara hauríem hagut de fer una marrada molt més llarga!

       Seguint les indicacions d’en Luichy, dels catorze llargs originals, l’hem acabat enllestint en vuit. A part d’un estalvi de temps considerable, fer-ho així també suposa que les reunions resultin sempre còmodes i no calgui reforçar-ne cap. Només cal prestar atenció a posar cintes prou llargues perquè les cordes corrin bé, i dur el material recomanat.

       A diferència de la tònica predominant a la paret, caracteritzada per les fissures, les xemeneies i els díedres, a la Caos Rampant hi predominen les plaques compactes, més típiques de Terradets que no pas de Montrebei. Pel que fa a l’equipament, però, duu la marca de la casa: aire entre assegurances i, en més d’una ocasió, llargs nets com una patena. Una via exigent, doncs, a on cal donar la talla i no perdre la concentració. En el nostre cas, l’Octavi és el que ha estat a l’alçada (posant-hi el punt vermell), mentre que jo ―com faig moltes vegades―, m’he acontentat d’escalar el grau obligat. I encara gràcies. Més content que un gínjol, però!

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V+. (Paül-Lalueza). Inici al peu d’una fissura amb dos pitons i la inscripció PL. Després d’un primer pas de díedre, segueix una curta bavaresa i un tram senzill fins a l’alzina de la dreta. D’aquí, pujar per la placa fins una cornisa i, seguidament, seguir cap a la dreta a buscar una altra gran alzina, a on fer la reunió.

2on. Llarg. 40 m V+. (Paül-Lalueza). Díedre assequible que ens deixa al peu d’una placa compacte. Flanquejar d’esquerra a dreta, seguint una subtil franja de mans. Es segueix per la generosa fissura, ampla i desplomada, de la dreta. Després d’aquesta, seguir fins a l’alzina de la dreta, a fer reunió.

3er. Llarg. 40 m V+. (Paül-Lalueza). Inici per un bonic díedre, seguit d’una placa de regletes i un tram final descompost. Reunió en un arbre, al peu d’una feixa. A partir d’aquí, la via Paül-Lalueza se’n va cap a la dreta.

4art. Llarg. 55 m V+. Díedre fissurat sense protegir que, a mesura que pugem, es redreça. A la part final, es flanqueja per l’esquerra fins al peu d’una cornisa, a on hi ha una possible R. Seguir caminant cap a la dreta fins a un arbre, al peu d’una fissura groguenca. Bonic llarg d’autoprotecció.

5è. Llarg. 30 m 6c+. Pujar per la fissura i, quan aquesta flanqueja cap a la dreta, accedir a l’esperó per placa fina sense peus. Sortejar un petit desplom per la dreta i, en acabat, seguir recte fins a la reunió. Llarg molt difícil i mantingut. Si es fa en lliure, el més difícil de la via, amb diferència.

6è. Llarg. 55 m 6b+. Placa de regletes força obligada que, anant en biaix cap a l’esquerra, va a buscar un marcat díedre herbós. Superat aquest, flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Un altre llarg bo i exigent, sobre roca extraordinària.

7è. Llarg. 55 m 6b. Inici recte per la placa de forats que hi ha just a sobre la reunió. Seguir per aquesta, amb tendència a la dreta, per, després de xapar un parabolt, continuar amb la mateixa tendència fins a l’alçada d’un pitó. Des d’aquí, flanquejar cap a la dreta, sense assegurances ni referències massa clares, fins a abastar una fissura llunyana. Passada una possible R, seguir per la dèbil fissura que ve a continuació. Creuar cap a l’esquerra i superar un díedre. Llarg molt mantingut i de difícil protecció. El més compromès de la via.

8è. Llarg. 55 m 6a. Sortida cap a l’esquerra per bona placa, en direcció a la xemeneia de sortida. Per superar aquesta, s’ha de lluitar amb algun tram de vegetació i, als últims metres, amb un curiós ressalt. Bonic colofó per a un bona via.

Horari: De 5 a 8 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Díedre inicial

2on. Llarg. Flanqueig per placa fina

2on. Llarg. Entrant a la fissura desplomada

2on. Llarg. Tram final, amb l’Octavi a la reunió

4art. Llarg. Al bell mig del díedre a protegir

5è. Llarg. Fot-li bou!

5è. Llarg. Iniciant el flanqueig

5è. Llarg. Pitó mig sortit, que treballa prou bé

6è. Llarg. Aquest sóc jo, barallant-me amb la placa tipus Verdón

6è. Llarg. A on són les assegurances?

7è. Llarg. Doncs aquí tampoc n’hi ha gaires que diguem…

7è. Llarg. L’Octavi dirigint-se a terra inhòspita

8è. Llarg. Som-hi, que aquest és el darrer!

Tram final de l’aproximació, des de la Masieta. Sort d’aquell forat que es veu allà baix!

I aquí ens hem hagut d’encordar… però, finalment, aquesta feixa ens ha portat de dret al peu de via!

Paret d’Aragó

“Tempesta Nocturna” a la Paret de Catalunya de Montrebei

TEMPESTA NOCTURNA (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com completar una trilogia iniciada fa 33 anys

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 30 d’abril de 2019. Diu en Luichy, al seu llibre Montrebei, que el Trio d’Asos de dificultat mitjana del Montsec, està format per la Pere Camins de Roca Regina, la CADE de la Paret d’Aragó i la Tempesta Nocturna de la Paret de Catalunya. Doncs bé, un servidor va escalar la primera el 1986, la segona el 2014… I amb la darrera, la veritat, no m’hi havia atrevit fins ara, que ha sigut quan m’he qüestionat: «Si l’has de fer, fes-la ara, que se t’està passant l’arròs!». Haver llegit que era més difícil que la Latin Brothers i la Desequilibrio Hormonal, probablement hi pot haver influït, perquè Déu n’hi do com vaig suar aquestes dues. I ara que, finalment, la tinc al sac, la veritat és que m’he quedat ben satisfet! Ah, i per si això fos poc, n’atenyo una altra del Llibre de les 100 Millors (55), i en sumo una més a Montrebei (33). Qui no es conforma és perquè no vol!

       La via és una passada de dalt abaix. Més equipada, sanejada i amb millor roca que moltes altres de la paret. Tots els llargs són bons, no té feixes ni rostolls i, quan acabes, tens la sensació d’haver escalat un viot. A grans trets, la part de baix és més atlètica que la segona, i els llargs parells més assequibles que els senars. En definitiva, una joia amb l’inconfusible segell de qualitat dels seus oberturistes que, després de gairebé 400 m, gairebé es fa curta.

       Hem tingut sol a partir de les 13:30. L’Octavi ho ha encadenat tot, menys el 7b+ del primer llarg. I, a la via, hem coincidit amb la Gemma Soriano, el Fèlix Aznar i el Nacho Merino, que han contribuït a que aquesta aventura resultés més agradable. Que bé que ens ho hem passat!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6a/b. Aquest és, amb diferència, el més exigent de la via. Comença amb un petit desplom, seguit d’un tramet d’artificial, una fissura per xalar i una tram de placa molt difícil, just a l’entrada de la reunió. Força equipat i fàcil de completar, però atlètic com una mala cosa! Per treure’s el fred, vaja!

2on. Llarg. 30 m 6b. Primer pas d’artificial equipat, per superar un petit desplom, seguit d’una fissura intermitent de roca fantàstica. Molt bon llarg, també.

3er. Llarg. 35 m 6b. Curt flanqueig cap a l’esquerra, que surt millor per la part de dalt. Seguit d’un petit desplom (pas dur no obligat), d’una travessia quasi a pèl i d’una fissura compacta.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida a mà dreta, a buscar el segon diedre (a on hi ha una R de parabolts). Superat aquest, flanqueig cap a l’esquerra fins a la vertical el diedre fissurat que duu a la reunió. Llarg un xic descompost.

5è. Llarg. 30 m 6c. Placa tècnica molt difícil (no obligada), seguida d’un altra tram finet de placa, també de roca molt compacte. Resta fins a la R més assequible.

6è. Llarg. 30 m V+. Flanqueig cap al diedre assequible de l’esquerra. Segurament, el llarg més fàcil de la via.

7è. Llarg. 45 m 6c. Aquí toca tornar a tibar de valent. Inici molt atlètic, no obligat, seguit d’una fissura-bavaresa molt guapa. Un dels llargs més exigents.

8è. Llarg. 25 m 6a. Diedre en arc, agraït i compacte. Un altre llarg ben bo.

9è. Llarg. 45 m V+. Diedre fissurat d’auto-protecció (preveure força peces grans), llarg i agradable, seguit d’un flanqueig fàcil, a la dreta, per evitar un esperó. Guapa tirada!

10è. Llarg. 30 m V+. Estètic flanqueig per roca coral.lina, protegit només per una baga molt llarga (evita haver de passar per més amunt) i un pitó a la part final. Díedre final un xic descompost. Prohibit caure!

11è. Llarg. 40 m V+. Xemeneia super maca, amb petits tubs d’orgue i trams de quars, que demana diferents postures per poder-hi progressar. Bonic final de festa!

Aproximació: A Pont de Montanyana, agafar la carretera de Tremp. I, després de creuar el pont damunt del Noguera Ribagorçana, prendre el primer trencant a mà dreta, en direcció al Congost de Montrebei i Alzamora. Després de 6 quilòmetres de pista, en bon estat, s’arriba a l’aparcament de la Masieta.

Caminar a prop de l’embassament, seguint les indicacions del Congost. Després de creuar un parell de ponts, s’arriba al famós camí excavat a la roca i, al cap d’una hora aproximadament, a l’alçada de la Paret de Catalunya. Agafar, llavors, el primer corriol fresat a mà esquerra que puja paral.lel a la paret. Un quart d’hora més tard, pujant per una feixa, s’arriba al peu de via (inscripció Tempesta Nocturna) 1h 15’

Descens: Seguir pujant per la carena, fins a l’acabament del Diedre Gris i, a continuació, seguir un corriol ben fitat i fresat, que de primer planeja i, a després, baixa decididament cap al Congost. Hi ha un punt, ja força avall, a on el camí remunta un xic. 1h

Horari: De 6 a 8 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Tram exigent, després de l’Ae

1er. Llarg. L’Octavi, a punt de compartir R amb la cordada que teníem al davant

2on. Llarg. En Nacho, en acció

2on. Llarg. L’Octavi al tram de placa

2on. Llarg. El menda, més content que un gínjol, a punt d’entrar a la R

3er. Llarg. L’Octavi als primers metres

R3

4art. Llarg. Jo mateix, sortint de la reunió

4art. Llarg. Amb la reunió a la vista

5è. Llarg. L’Octavi “planxant” la placa de 6c

5è. Llarg. La Gemma Soriano Sampera​ al mateix lloc

6è. Llarg. Superant un tram de vegetació

7è. Llarg. Quina força que té aquest home, per favor!

7è. Llarg. L’Octavi, gaudint d’un dels llargs més exigents de la via

8è. Llarg. Qualsevol diría que t’ho passes bé!

8è. Llarg. A punt d’entrar a la R

9è. Llarg. Ben “carregat” d'”amics”

9è. Llarg. Una passada de diedre!

10è. Llarg. Després de xapar l’allargo

11è. Llarg. Inici

11è. Llarg. Aprofita-ho bé, que això s’acaba!

A prop de la Masieta

L’Octavi travessant el pont metàl·lic

Un globus sobrevolant el Congost

Inscripció al peu de via

La Paret d’Aragó

“El Cràpula” al Sector Amanita de Terradets

EL CRÀPULA (340 m ED) amb l’Octavi Puntas i en Joan Brunet… o bé com defugir de la dictadura dels parabolts

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 30 de març de 2019. De tant en tant, va bé sortir de la zona de confort i acarar-se amb una aventura genuïna. Traure’s aquesta màscara de suficiència que ens envaneix i reconèixer-se les febleses, fa que donem a l’autenticitat i a la senzillesa la importància que es mereixen. Com va dir en Nelson Mandela: «Valent no és qui no té por, sinó qui conquereix la por».

       El Cràpula és un via que sempre m’havia cridat l’atenció. La vegada que, amb en Jordi Pardo, vam fer la Amanita Moscata, em vaig apropar al peu de via i, en mirar enlaire, vaig pensar: «Això sembla molt dur!». Fa uns dies, l’ascensió de l’Ester Simón piulada al facebook, me’n va tornar a despertar el cuquet. Ja només faltava enredar algú!

       I quan li vaig proposar a en Joan, ell que gairebé sempre està d’acord amb tot, va i em va fa aquesta observació: «Vols dir que no és massa, per nosaltres dos?». «Potser sí que tens raó…» ―vaig haver d’admetre―. Així que ja em teniu fent servir el comodí de l’Octavi!. En aquest tipus de vies, certament, la cordada de tres sol ser una bona opció: no es passen tantes angúnies fent de primer i la tensió a les reunions resulta, diguem, més suportable. El problema amb els bous de la talla de l’Octavi, però, és justament el contrari: es demanen els llargs difícils, s’ho treuen tot en lliure com si res i a sobre et diuen que no n’hi havia per tant! Canalla carregats de jocs!

       Tant pel que fa a l’equipament, com a la fisonomia del rocam, El Cràpula és una via més montrebeiana que terradetista, i a on millor no anar justets, ni de coco ni de grau. L’aventura és l’aventura, companys!

       De tornada a l’aparcament de la Font de les Bagasses, en Javi Zaragoza i els seus amics valencians ens han convidat a fer una cervesa. Què més es pot demanar?

LA VIA

1er. Llarg 45 m 6a. Terreny indefinit, a on cal obrir bé els ulls, tant a l’hora de cercar l’itinerari, com per trobar les escasses assegurances fixes que hi ha. Com a referència cal començar amb tendència a mà dreta, a buscar un pont de roca encintat amb corda blanca que hi ha a uns 15 m del terra. Si encertem la línia a seguir, abans del pont de roca, trobarem un clau. Després d’això, vénen un parell de díedres ben bonics. Llarg que, sense ser molt difícil, ja et dona una bona mostra de la pauta que segueix tota la via.

2on. Llarg 50 m 6a. Inici per un díedre-xemeneia de bon protegir, que dóna la dificultat al llarg. Al final d’aquest, un altre d’aquests pitons casolans, rovellats i de mal mosquetonejar que tanta alegria et donen quan tels trobes, marca la direcció a seguir (dreta, en aquest cas). Superada una llastra per l’interior, s’ha de descartar una primera fissura i seguir més cap a la dreta fins a la següent, que és més assequible. Després d’aquesta dificultat, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra fins a un petit mur a on hi ha tres claus. La reunió és just al damunt, al peu del gran sostre característic. Llarg variat i sinuós, amb trams de roca mediocre. Compte amb el fregament de les cordes.

3er. Llarg 35 m 6c. Inici per l’evident diedre que hi ha a la dreta de la reunió, i que duu a l’inici del gran sostre. Cal seguir aquest, de cap a cap, just per la base. Els primers metres, fins a abastar una sabina, són els més difícils i obligats, inclús ajudant-se dels estreps (A1). L’Octavi, que ho ha tret net, lii ha donat 6c. Llarg espectacular i fotogènic.

4art. Llarg 35 m 6c. Inici molt atlètic en desplom, protegit per dos claus (A2 en artificial). Segueix per un incòmode díedre a protegir que et va tirant enfora. Llarg difícil i mantingut.

5è. Llarg 45 m 6a. Flanqueig per placa cap a la dreta a buscar un díedre força vertical, que cal abandonara mitja alçada per sortir de nou per la dreta a buscar una vira tombada. Llarg menys exigent que els anteriors.

6è. Llarg 35 m V+. Superació d’un mur de bona presa en diagonal cap a la dreta, seguit d’un tram més assequible i caòtic. Un altra llarg que deixa respirar.

7è. Llarg 60 m IV. Sortida per terreny fàcil, en diagonal cap a l’esquerra, per abastar una llarga feixa que, en tombant una aresta, desemboca en el replà anomenat El balcó del vent (quan hi ets, entens el perquè del nom), a on hi ha la reunió. Llarg de transició.

8è. Llarg. 35 m 6a+. Primers metres per una fissura a protegir, un xic desplomada i estreta, que és més fàcil del què sembla. La dificultat (i el compromís) del mur que ve a continuació, és molt diferent pel primer que pel/s que segon/s. Tret d’un parell de ponts de roca i un parabolt de 8mm (l’únic de la via), resulta molt difícil de protegir i la roca dóna la sensació que s’hagi de trencar. Abans d’entrar a la reunió, per acabar-ho d’adobar, hi ha un pas desplomat força difícil, que admet ser protegir amb peces grans. Buf! El llarg més taquicàrdic de tots!

Des d’aquí, cal grimpar fins a una gran feixa i marxar cap a l’esquerra (sud) uns 70m, a buscar la fita que marca l’inici dels ràpels. Just al davant hi veiem la part final de l’Esperó del Vent, de la Paret de la Font Freda.

Aproximació: Travessar el pont sobre el riu Noguera Pallaresa fins a les vies del tren. Seguir cap a la dreta (nord) a creuar el primer túnel. Pujar pel seu marge dret (formigó), fins a trobar l’inici d’un camí fitat que, sempre en direcció sud, va superant un sistema de vires ascendents, amb trams de tartera força drets. La via té picada una petita fletxa a l’inici. Uns 40’

Descens: Primer ràpel: 25 m en diagonal cap al sud fins a la següent instal.lació.
Segon ràpel: 50 m amb un tram volat i un relleix intermedi. Final en una feixa. Des d’aquí, caminar cap al sud uns 25 m fins a trobar el següent.
Tercer ràpel: 45 m des d’una gran alzina que costa una mica de trobar.
Quart ràpel: 35 m des d’una sabina penjada, que té un espit a sota. Des de la feixa a on s’arriba, hi ha dues opcions: baixar fins a trobar una altra instal.lació en una sabina, o bé un xic cap al sud per una feixa, que més endavant cal desgrimpar amb tendència nord fins arribar a baix de tot.
Cinquè ràpel (opcional): 40 m fins a la gran feixa que duu de nou al peu de via

Horari: Entre 5 i 6 hores.

Amb en Joan Brunet i l’Octavi Puntas

1er. llarg. Primers metres

1er. Llarg. Flanqueig per ficar-se al díedre i abastar el pont de roca

2on. Llarg. En Joan entrant a la reunió

3er. Llarg. Díedre d’inici

3er. Llarg. Iniciant el sostre

3er. Llarg. En Joan, posant-s’hi bé

3er. Llarg. Jo i en Joan recuperant el llarg

L’Octavi a la R3

4art. Llarg. L’Octavi “apretant” fort als primers metres (6c o A2)

4art. Llarg. Ara ja hi ha més “canto”

4art. Llarg. Quin crack que estàs fet!

5è. Llarg. En Joan, encetant el llarg

5è. Llarg. A la cerca del díedre

R5 L’Octavi assegurant, amb el Peladet de fons

5è. Llarg. Fent el flanqueig per sortir del diedre

6è. Llarg. Negociant el mur en diagonal

R6

8è. Llarg. Fissura inicial

8è. Llarg. L’Octavi, emprant la seva depurada tècnica

8è. Llarg. Just abans del “mur de les lamentacions”

8è. Llarg. L’últim parabolt de la via

Fletxa a l’inici de la via

Una visió diferent del Congost de Terradets

Ressenya original

“Joan Freixenet” a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets

JOAN FREIXENET (220 m ED-) a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets, amb en Lluís Parcerisa… o bé com veure córrer el sol per la paret, a tota paperina

➪ Ressenya imprimible en PDF

Divendres, 8 de març de 2019. A dos quarts d’onze en punt, tots els peus de via que hi ha a la dreta de la Reina-Puig resten a l’ombra. I per amunt, el sol només llueix més enllà dels tercers llargs. És l’allargada silueta del Peladet, que ens priva de l’escalfor necessària per afrontar el repte en condicions. Enceto, no obstant, el primer llarg abans que les mans no em quedin malves. Quan en Lluís arriba a la reunió, però, he agafat tan fred que li dic de rapelar. En comptes d’això, el meu company m’assegura, amb tota naturalitat, que ben aviat tindré calor i, sense més preàmbuls, comença a enfilar el segon amb un somriure sorneguer. «Ara sí que no entenc res!» ―penso―, lliurant-me, resignat, al dolorós procés de congelació. I just deu minuts després, observo estorat com la línia de l’ombra retrocedeix (d’esquerra a dreta), fins a arribar a la nostra alçada en un tres i no res! I jo que anava mirant enlaire, esperant que el sol s’alcés… És ben bé, que quan no n’hi ha no en raja. Ha, ha, ha!

       La Joan Freixenet, que passa per ser una de les vies més obligades del sector, conserva tot el seu esperit vuitanter, tant pel que fa als graus, com a la qualitat de la roca, i a la profusió d’aire entre assegurances (barreja d’espits, parabolts i burins). De fet, si no fos per l’excursió que hi ha entre la segona i la tercera xapa del cinquè llarg, la via es podria fer perfectament amb onze cintes i prou. Visionant fotos anteriors, hem acabat deduint que, en aquell punt, hi havia hagut un clau que ara no hi és. Total, que no et pots protegir fins força més amunt, en una fissura a on hi entre un friend petit/mitjà. Buf!

       Malgrat no recordo si de jove la vaig escalar, tan sa val, perquè avui li he pogut posar el rotpunkt!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m Vè. Nom desdibuixat al peu de via. Presa de contacte amb algun pas de mirar-s’ho.

2on. Llarg. 35 m 6b+. Placa molt tècnica, amb continus canvis d’orientació per forats i regletes petits. Típic segon llarg de les vies del sector. El més difícil de la via.

3er. Llarg. 40 m V. Inici per un relleix cap a l’esquerra, a buscar la reunió de la Smoking. Continuar fins al tercer parabolt d’aquesta per, llavors, marxar cap a la dreta a buscar un espit. Seguir recte amunt per un reguitzell de plaques assequibles. Llarg de transició; el més fàcil de la via.

4art. Llarg. 40 m. 6b. Les plaques d’aquest, sense arribar a ser tan potents com al segon (hi ha un xic més de cantell i menys verticalitat) són tan mantingudes que sembla que no s’hagin d’acabar mai. Un altre llarg boníssim!

5è. Llarg. 30 m. 6b. Inici per placa grisa, que de seguida va a buscar un desplom marronós. Contràriament al que pogués semblar, les preses no són res de l’altre món, amb el handicap afegit que, ara mateix, no hi ha el clau que protegia el pas. Després d’això, torna a haver-hi més plaqueta grisa de la bona, fins a la reunió. Déu n’hi do!

6è. Llarg. 50 m. 6a. Bonic llarg de presa generosa que enllacem amb el darrer, que és totalment de transició.

Molt bona via, sí senyor!

Horari: Unes 4 hores.

Amb en Lluís Parcerisa

1er. Llarg. Collons quin fred!

2on. Llarg. Inici a l’ombra…

2on. Llarg. …i solet després!

2on. Llarg. Negociant la placa “xàrter”

R2

3er. Llarg. Arribant a la R de la Smoking

3er. Llarg. En Lluís, a punt d’entrar a la reunió

4art. Llarg. Més placa de la bona

4art. Llarg. Més llarga que un dia sense pa!

5è. Llarg. Al tram lleugerament desplomat, sense rastre del pintó per enlloc

5è. Llarg. Amb en Luichy i en Jorge, al fons, fent l’Esperó Albir, Vidal, Farreny

5è. Llarg. Final de llarg prou tècnic

6è. Llarg. Placa “vilanovina”

Nom mig esborrat al peu de via

“Dos tontos muy tontos” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

DOS TONTOS MUY TONTOS (160 m MD-) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Ricard Rofés i en Jordi Ceballos… o bé com complaure’s amb els paradigmes de l’escalada de consum

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 12 de gener de 2019. Dos tontos muy tontos és el títol d’una pel.lícula humorística de gags fàcils, protagonitzada per Jim Carrey i Jeff Daniels que, malgrat obtenir un èxit de taquilla de rotund, no passarà als anals de la història del setè art. Anàlogament, la via que ens ocupa, profusament recomanada i repetida, utilitza aquella mateixa fórmula d’èxit ―molt en voga avui en dia― consistent a facilitar les coses fins al punt, no només de minimitzar el risc intrínsec de l’activitat, sinó també d’esmorteir al màxim les sensacions d’esforç i compromís que hom, suposadament, cerca en l’escalada clàssica.

       Llàstima, doncs, que una línia tan ben trobada com aquesta, amb una morfologia força apta per a l’auto-protecció, no deixi una mica més marge a l’afany i a la imaginació. Cent seixanta metres d’escalada que no depassen el 6a, amb una roca sanejada a cor què vols, potser no es mereixen la cinquantena de parabolts que hi ha emplaçats. Sense anar més lluny, als quinze metres de bona fissura del quart llarg n’hi ha sis d’ancorats. Apa, ja està dit! Ah, i no us descuideu de comprar les crispetes abans de posar-vos els peus de gat!

       La proliferació de vies d’aquest estil, en comptes de fer-nos avançar, crec que propicia justament el contrari. Bé, només és una opinió, expressada no pas per crear polèmica, sinó per fer reflexionar al personal cap a on volem que s’encamini l’escalada de parets. Que no ens passi com als equipadors de Sendero Límite que, hi ha qui diu, que ja només són capaços de repetir les seves pròpies vies!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a+. Típic mur de regletes i forats, amb una primera part més exigent. El més difícil de la via. Llarg força complert.

2on. Llarg. 40 m V+. Inici per un elegant díedre fissurat, seguit d’unes bones plaques amb presa abundant. Més fàcil que l’anterior, però que no desentona pas.

3er. Llarg. 20 m 6a. Flanqueig totalment horitzontal i fotogènic, amb un parell de passos fins de peus. Més espectacular que difícil.

4art. Llarg. 30 m. 6a. Diedre-bavaressa, franc i plaent, seguit del flanqueig atlètic d’un sostre de presa generosa. Reunió opcional al mig. Combinació entusiasmant que només requereix un xic de pila i parar esment al fregament. El millor llarg de tots, sens dubte.

5è. Llarg. 30 m. V+. Placa de regletes, amb un mur al mig més vertical. Bon final de festa.

De tan bona, es fa curta!

Horari: Unes 3 hores.

 

Amb en Jordi Ceballos i en Ricard Rofés

1er. Llarg. A punt de negociar els passos més difícils

1er. Llarg. El torn d’en Ricard i en Jordi

1er. Llarg. En Jordi, al tram final

2on. Llarg. En Ricard, xalant de valent!

2on. Llarg. Darrers metres

3er. Llarg. Inici del flanqueig fotogènic

3er. Llarg. Sí Jordi, sí, ja et retratem!

R3

4art. Llarg. Bavaressa de manual

4art. Llarg. Que hi ha algú?

5è. Llarg. En Ricard, treient-nos de la via!

5è. Llarg. Això ja s’acaba!

Peu de via

Cova que hi ha un xic més amunt del final de via

La cova, vista per dins

Feixa de baixada

---

“Del Salla” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

DEL SALLA (215 m MD+) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Víctor Sans… o bé com gaudir d’un bona via, de la mà del seu oberturista

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 20 de desembre de 2018. No és la primera vegada que en faig una d’en Salla, però sí la primera a on m’hi acompanya ell mateix. No crec que m’equivoqui de gaire, si us dic que en Víctor és un dels escaladors més actius que corren per a la Serra del Montsec. De fet, hi ha zones i parets a on per comptar les vies que li manca recórrer, amb els dits d’una mà en té prou i de sobres! I altres, com la Serra Carbonera, a on des de fa temps marca la pauta. Fanàtic d’encadenaments inacabables, de solos inconfessables, de raids d’aventura, de rallyes d’escalada… En Salla és una d’aquestes bèsties pardes que traspuen i encomanen entusiasme ―per la vida i la muntanya― allà on van. Què, Sallita, tinc la cervesa pagada?

       La Del Salla, que comença just a l’esquerra de la Redrum i discorre gairebé sempre per plaques de roca fantàstica, és una via de caire esportiu, tècnica i atlètica a la vegada, equipada amb les assegurances justes per haver d’escalar entre xapes, fins al nivell de cadascú. Posats a trobar-hi pegues, però, potser esmentar les inevitables feixes i que resulta un xic monòtona. A tibar fort, màquines!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6b. Inici de bloc, seguit d’una placa tècnica i un flanqueig cap a l’esquerra damunt de preses bones. Llarg curt, però bonic.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Sostret atlètic (evitable per l’esquerra), diagonal tècnica per placa fins a un petit desplom i tram final amb cantell. Llarg variat i estètic.

3er. Llarg. 30 m 6a+/Ae. Placa ajaguda i espectacular sostre equipat (Ae o 7b+). Llarg fotogènic.

4art. Llarg. 50 m V. Placa de regletes boníssima per accedir a una feixa. Segueix un petit mur i un tram d’enllaç. Reunió entre dos arbres. Llarg vilanoví.

5è. Llarg. 25 m 6a. Placa de bona presa i flanqueig final cap a l’esquerra.

6è. Llarg. 30 m 6c. Successió de tres ressalts curts de placa desplomada, units per cordes i cadenes (compte a fer caure pedres). Molt difícil en lliure.

7è. Llarg. 25 m 6c+. Flanqueig molt fi cap a l’esquerra, seguit d’un desplom rabiós i un tram final per placa molt més relaxat.

Horari: Unes 4 hores

Amb en Víctor Sans “Salla”

1er. Llarg. Placa tècnica

1er. Llarg. Per fi, una mica de “canto”

1er. Llarg. El torn d’en Víctor

2on. Llarg. Després de superar el sostret atlètic

2on. Llarg. A veure, saluda!

3er. Llarg. Perspectiva des de la R

3er. Llarg. A punt d’arribar al desplom

4art. Llarg. Placa “esculpida”

4art. Llarg. Que no s’acabi, “por fa”!

R4

6è. Llarg. Placa vertical de presa petita

6è. Llarg. Salla, estàs fet un artista!

6è. Llarg. A punt d’entrar a la R

7è. Llarg. És més difícil del que sembla

7è. Llarg. És més difícil del que sembla

Els Puntals d’Àger

Com carai hi devia arribar aquest 600 aquí dalt?

“Moianesa” a la Paret de Catalunya de Montrebei

MOIANESA (180 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com eixir unes hores de la zona de confort

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 14 de novembre de 2018. Fa uns dies, després de llegir els elogis que en Joaquim Gil fa d’aquesta via al seu bloc, començo a rumiar a qui puc enredar-hi. Una via de l’Edu García Palma, ni que sigui oberta en solitari, no és per prendre-se-la a la lleugera, precisament. Així doncs, partint de la premissa que aquest no serà territori per a vells, intento equilibrar l’assumtr amb el «diví tresor de la joventut». La resta resulta fàcil: l’Octavi cau amb les quatre potes al parany. Ha, ha, ha!

       A mitja setmana, però, l’Octavi m’avisa que la pista del Prat està tallada. «Ostres, i ara què fem?» ―li demano, pensant a deixar-ho córrer―. «Anar-hi igualment! Només és una horeta de més…». «Canalla carregats de jocs!». Apa, ja m’està bé, per bocamoll! Un cop a peu de paret, m’ofereixo a començar… més que res, perquè el primer llarg sembla més assequible que els altres. Un tram de roca a tantejar, tascó per aquí, friend per allà… Llarg típic de Montrebei sense més complicacions. Al segon relleu, passada la placa inicial, sento a l’Octavi que va dient: «Això és un rostoll!». Ai, que potser no és tan bona com pensàvem! Bé, què hi farem! A mi, els primers tres o quatre metres em fan suar tinta… però m’acaben sortint. Buf! La resta és més assequible, malgrat ni la qualitat de la roca, ni les assegurances ―inexistents―, acompanyin gens ni mica. Ai, que patirem! De totes maneres, perquè no sigui dit, enceto la placa de 6a del tercer llarg, però no tinc nassos ni d’arribar al primer bolt. Abaixo les orelles, fico la cua entre les cames, i li dic a l’Octavi que no m’hi veig amb cor, que si vol ho deixem córrer… però el xicot no se l’empassa! Canviem les cordes, i cap allà que se’n va el noi. Supera el pas amb facilitat, es queixa de l’aire que hi ha a continuació, però segueix com si tal cosa. Decota el següent tram, diu no sé què d’una xapa sense expansionar i se’n va de dret a la reunió. Em toca! Pujo agafant-me a la primera expansió «Això no és 6a ni de conya!», i comprovant que la corda estigui tensa en tot moment, ho vaig trampejant com puc. «El vols fer tu, aquest que ve ara?» ―em demana l’Octavi―. «No, ejem… millor que el facis tu, que així anirem més de pressa» ―li dic, per no voler reconèixer que estic ben acollonit―. L’Octavi es fica de cap a la primera fissura, i el perdo de vista just quan arriba al flanqueig. Sento que rondina, les cordes corren més a poc a poc… i tot d’una m’avisa que caurà. Vola ―bé, net―, i ja el torno a tenir al camp de visió. «Ja ho tenia, ja ho tenia… però se’m ha obert la ma!». D’això se’n diu posar-hi ganes, sí senyor! Ho torna a provar, i aquesta vegada se’n surt! Diu que li sap greu no haver fet el rot-punkt! El darrer, que no passa de Vè, el faig jo de primer. «Encara t’he hagut de treure de la via…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg 45 m 6a+. Aprofita el primer llarg de la Divendres de Resurrecció. Comença superant un sòcol i segueix per en un diedre vertical, que a la part de dalt desploma un xic. Llarg clàssic.

2on. Llarg 45 m 6a. Inici exigent per placa a reforçar, seguit d’un altre tram de placa indefinit i trencat, i diedre final delicat. Llevat dels primers metres, tal i com diu l’Octavi: llarg de rostoll!

3er. Llarg 35 m 6b. Successió de plaques de serrar les dents i tirar amunt, amb un tram de diedre al mig i un flanqueig vistós. Llarg a on cal donar la talla: treballós, exigent i exposat en algun punt.

4art. Llarg 45 m 6c. Concatenació de dues fissures sorprenents, amb un tram de flanqueig delicat entremig, i un pas de bloc força obligat. El llarg de la via!

5è. Llarg 10 m V. Flanqueig per un sostret fissurat. Llarg curt i senzill.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp per l’Est, i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de la Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’est (dreta) un centenar de metres i, a continuació, baixar pel corriol fitat. 40’

Horari: De 4 a 6 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Perspectiva general

1er. Llarg. Iniciant el tram desplomat

1er. Llarg. A punt de sortir de la xemeneia

2on. Llarg. Entrada a la reunió

3er. Llarg. Placa de 6a¿?

3er. Llarg. Tram “expo”

3er. Llarg. Uf, per fi alguna cosa per xapar!

3er. Llarg. Diedre protegit

3er. Llarg. Perspectiva des de la R

3er. Llarg. Més content que un gínjol!

R3 Amb el “mini pot” de registre

4art. Llarg. Inici

4art. Llarg. Diedre bonic

4art. Llarg. A punt d’iniciar el flanqueig

5è. Llarg. Sortint de la R

Ja la tenim al sac!

La “canalla”

La “gent gran”

Montrebei en estat pur

El cel es va tapant, i encara ens queden dues hores fins al cotxe…