EL CRÀPULA (340 m ED) amb l’Octavi Puntas i en Joan Brunet… o bé com defugir de la dictadura dels parabolts
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 30 de març de 2019. De tant en tant, va bé sortir de la zona de confort i acarar-se amb una aventura genuïna. Traure’s aquesta màscara de suficiència que ens envaneix i reconèixer-se les febleses, fa que donem a l’autenticitat i a la senzillesa la importància que es mereixen. Com va dir en Nelson Mandela: «Valent no és qui no té por, sinó qui conquereix la por».
El Cràpula és un via que sempre m’havia cridat l’atenció. La vegada que, amb en Jordi Pardo, vam fer la Amanita Moscata, em vaig apropar al peu de via i, en mirar enlaire, vaig pensar: «Això sembla molt dur!». Fa uns dies, l’ascensió de l’Ester Simón «piulada» al facebook, me’n va tornar a despertar el «cuquet». Ja només faltava enredar algú!
I quan li vaig proposari a en Joan, ell que gairebé sempre està d’acord amb tot, va i em va fa aquesta observació: «Vols dir que no ‘apreta’ massa per nosaltres dos?». «Potser sí que tens raó…» ―vaig haver d’admetre―. Així que ja em teniu fent servir «el comodi de l’Octavi!». En aquest tipus de vies, certament, la cordada de tres sol ser una bona opció: no es passen tantes angúnies fent de primer i la tensió a les reunions resulta, diguem, més suportable. El problema amb els bous de la talla de l’Octavi, però, és justament el contrari: es demanen els llargs difícils, s’ho treuen tot en lliure com si res i a sobre et diuen que no n’hi havia per tant! Canalla carregats de jocs!
Tant pel que fa a l’equipament, com a la fisonomia del rocam, el Cràpula és una via més «montrebeiana» que «terradetista», i a on millor no anar «justets» ni de «coco» ni de grau. L’aventura és l’aventura, companys!
De tornada a l’aparcament de la Font de les Bagasses, en Javi Zaragoza i els seus amics valencians ens han convidat a fer una cervesa. Què més es pot demanar?
LA VIA
1er. Llarg 45 m 6a. Terreny indefinit, a on cal obrir bé els ulls, tant a l’hora de cercar l’itinerari, com per trobar les escasses assegurances fixes que hi ha. Com a referència cal començar amb tendència a mà dreta, a buscar un pont de roca encintat amb corda blanca que hi ha a uns 15 m del terra. Si encertem la línia a seguir, abans del pont de roca, trobarem un clau. Després d’això, vénen un parell de díedres ben bonics. Llarg que, sense ser molt difícil, ja et dona una bona mostra de la pauta que segueix tota la via.
2on. Llarg 50 m 6a. Inici per un díedre-xemeneia de bon protegir, que és l què dóna la dificultat al llarg. Al final d’aquest, un altre d’aquests pitons casolans, rovellats i de mal mosquetonejar que tanta alegria et donen quan tels trobes, marca la direcció a seguir (dreta, en aquest cas). Superada una llastra per l’interior, s’ha de descartar una primera fissura i seguir més cap a la dreta fins a la següent, que és més assequible. Després d’aquesta dificultat, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra fins a un petit mur a on hi ha tres claus. La reunió és just al damunt, al peu del gran sostre característic. Llarg variat i sinuós, amb trams de roca mediocre. Compte amb el fregament de les cordes.
3er. Llarg 35 m 6c. Inici per l’evident diedre que hi ha a la dreta de la reunió, i que duu a l’inici del gran sostre. Cal seguir aquest, de cap a cap, just per la base. Els primers metres, fins a abastar una sabina, són els més difícils i obligats, inclús ajudant-se dels estreps (A1). L’Octavi, que ho ha tret net, lii ha donat 6c. Llarg espectacular i fotogènic.
4art. Llarg 35 m 6c. Inici molt atlètic en desplom, protegit per dos claus (A2 en artificial). Segueix per un incòmode díedre a protegir que et va tirant enfora. Llarg difícil i mantingut.
5è. Llarg 45 m 6a. Flanqueig per placa cap a la dreta a buscar un díedre força vertical, que cal abandonara mitja alçada per sortir de nou per la dreta a buscar una vira tombada. Llarg menys exigent que els anteriors.
6è. Llarg 35 m V+. Superació d’un mur de bona presa en diagonal cap a la dreta, seguit d’un tram més assequible i caòtic. Un altra llarg que deixa respirar.
7è. Llarg 60 m IV. Sortida per terreny fàcil, en diagonal cap a l’esquerra, per abastar una llarga feixa que, en tombant una aresta, desemboca en el replà anomenat «El balcó del vent» (quan hi ets, entens el perquè del nom), a on hi ha la reunió. Llarg de transició.
8è. Llarg. 35 m 6a+. Primers metres per una fissura a protegir, un xic desplomada i estreta, que és més fàcil del què sembla. La dificultat (i el compromís) del mur que ve a continuació, és molt diferent pel primer que pel/s que segon/s. Tret d’un parell de ponts de roca i un parabolt de 8mm (l’únic de la via), resulta molt difícil de protegir i la roca dóna la sensació ques’hagi de trencar. Abans d’entrar a la reunió, per acabar-ho d’adobar, hi ha un pas desplomat força difícil, que admet ser protegir amb peces grans. Buf! El llarg més taquicàrdic de tots!
Des d’aquí, cal grimpar fins a una gran feixa i marxar cap a l’esquerra (sud) uns 70m, a buscar la fita que marca l’inici dels rapels. Just al davant hi veiem la part final de l’Esperó del Vent, de la Paret de la Font Freda.
Aproximació: Travessar el pont sobre el riu Noguera Pallaresa fins a les vies del tren. Seguir cap a la dreta (nord) a creuar el primer túnel. Pujar pel seu marge dret (formigó), fins a trobar l’inici d’un camí fitat que, sempre en direcció sud, va superant un sistema de vires ascendents, amb trams de tartera força drets. La via té picada una petita fletxa a l’inici. Uns 40’
Descens:
Primer ràpel: 25 m en diagonal cap al sud fins a la següent instal·lació.
Segon ràpel: 50 m amb un tram volat i una repisa intermèdia. Final en una feixa. Des d’aquí, caminar cap al sud uns 25 m fins a trobar el següent.
Tercer ràpel: 45 m des d’una gran alzina que costa una mica de trobar.
Quart rapel: 35 m des d’una sabina penjada, que té un espit a sota. Des de la feixa a on s’arriba, hi ha dues opcions: baixar fins a trobar una altra instal·lació en una sabina, o bé un xic cap al sud per una feixa, que més endavant cal desgrimpar amb tendència nord fins arribar a baix de tot.
Cinquè ràpel (opcional): 40 m fins a la gran feixa que duu de nou al peu de via
Horari: Entre 5 i 6 hores.
Amb en Joan Brunet i l’Octavi Puntas
1er. llarg. Primers metres
1er. Llarg. Flanqueig per ficar-se al díedre i abastar el pont de roca
2on. Llarg. En Joan entrant a la reunió
3er. Llarg. Díedre d’inici
3er. Llarg. Iniciant el sostre
3er. Llarg. En Joan, posant-s’hi bé
3er. Llarg. Jo i en Joan recuperant el llarg
L’Octavi a la R3
4art. Llarg. L’Octavi “apretant” fort als primers metres (6c o A2)
4art. Llarg. Ara ja hi ha més “canto”
4art. Llarg. Quin crack que estàs fet!
5è. Llarg. En Joan, encetant el llarg
5è. Llarg. A la cerca del díedre
R5 L’Octavi assegurant, amb el Peladet de fons
5è. Llarg. Fent el flanqueig per sortir del diedre
6è. Llarg. Negociant el mur en diagonal
R6
8è. Llarg. Fissura inicial
8è. Llarg. L’Octavi, emprant la seva depurada tècnica
8è. Llarg. Just abans del “mur de les lamentacions”
8è. Llarg. L’últim parabolt de la via
Fletxa a l’inici de la via
Una visió diferent del Congost de Terradets
Ressenya original
Dilluns, 9 de desembre de 2019. Amb una mica d’imaginació ―tal i com proposen els seus oberturistes―, observarem com el darrer llarg d’aquesta via ressegueix el perfil d’un rostre femení: llarga cabellera, ulls vius, faccions suaus… Seguint amb aquesta innocent fantasia, les tirades anteriors evoquen, fins a l’alçada del melic, l’esveltesa d’un bell torç… Punt en el què, més o menys cap a la R2, comencen a aparèixer les brillants escates d’una llarga cua de peix… Una bonica quimera per donar vida a aquesta seductora «Sirena del Montsec».
