IDYL (315 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Pau Tomé i una presència misteriosa… o bé com començar havent d’obrir bé els ulls i acabar arrufant el nas
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous 17 de maig de 2018. De què depèn que una via llarga ens agradi més o menys? Òbviament, de moltes coses. No només de si la roca és franca i els passos elegants, sinó també de les preferències de cadascú en quan a estil, grau i equipament, del grau de motivació, dels companys de cordada, de si hem dormit bé la nit abans, de si estem en bona forma, de si arrosseguem lesions, malestar o preocupacions, de l’entorn, del paisatge, de les condicions meteorològiques: que no faci fred, ni més calor del compte… i, posats a demanar, que una brisa suau ens acaroni el rostre! En definitiva, d’un cúmul de factors tan enorme que fan que resulti de molt mal objectivar.
En aquest sentit, les opinions dels que havien escalat la Idyl resultaven força contradictòries: horaris d’entre quatre i deu hores, que si roca de qualitat o més aviat mediocre, que si cal dur claus perquè l’equipament és pobre o ve es pot passar amb uns quants flotants… Malgrat aquesta disparitat de criteris, no em demaneu perquè, jo me la seguia mirant. De fet, en Pau no va ser al primer a qui vaig fer la proposta. Hi va haver qui va declinar l’oferiment perquè les vibracions que en tenia no eren bones. «Encara hi ha savis al món!». Ha, ha, ha!
Hem arribat al Prat d’en Lluís ben d’hora, ens hem repartit l’arsenal de friends i tascons. I, per si les mosques, també hem agafat el martell i uns quants pitons. Un cop al peu de via, ens hem mirat l’entrada original ―un díedre vertical i molt herbós―, però no ens ha acabat de fer el pes. De manera que hem acabant entrant per la feixa que duu al peu de l’Audobert i la Nazgul. En el primer dels llargs que hem fet, hi ha un «desplomet» a equipar que ha sortit bé sense martell. «D’això se’n diu començar amb bon peu!». Al segon, hi ha un mur i una fissura a on també hi ha qui hi pitona. Nosaltres, més per amor propi que altra cosa, ens ho hem acabat estalviant. «Veus, com no n’hi havia per tant!». El tercer, és un curt flanqueig en zig-zag sense massa història. En el quart, un llarg i bonic diedre fissurat marca de la casa que en Pau ha encapçalat, hi hem xalat de valent. Al cinquè ―aparteu les criatures, que aquest em toca a mi!―, cal resseguir una antosta de solidesa més que dubtosa. «Ostres, no fotis que és per aquí…». Poc a poc, tustant una per una totes les preses, estrenyent el cul i contenint la respiració, he acabat arribant fins a un modest pitó casolà que m’ha sabut a glòria. Aquí he estat dubtant una estona cap a on tirar ―se m’ha ficat la por al cos i em costava reaccionar―, fins que m’he decidit per la fissura de l’esquerra. «Uf, sembla que l’he encertat!». El sisè ―que no sé perquè m’ha tornat a tocar a mi―, tampoc no és gens fàcil, però almenys té una roca més decent. El setè, que és el que enceta la xemeneia, ens ha donat un respir. «Au vinga, que ja acabem!». Cap a la meitat del vuitè ―que comença en una cova i torna a ser molt mantingut― «Nosaltres que ja ens les prometíem dolces!», en Pau ha tingut un ensurt d’aquells que fan història. L’armari mirall a on estava engarristat s’ha desplomat sencer, amb tauletes de nit incloses, fent un terrabastall enorme i aixecant un núvol de pols que ha arribat fins a la reunió de sobre. Quan hem tornat a ser al cotxe, una parella que ha sentit l’estrèpit des del Prat, s’han interessat pel nostre estat de salut! Aquí, però, no ha acabat la cosa, treien la cinta del darrer pitó del llarg, aqust se’m ha quedat als dits. «Vull sortir d’aquí!». Sortosament, en el novè (i darrer) no hem patit cap percaç remarcable.
Doncs això, que si la tornéssim a fer, les sensacions potser foren unes altres… o no! Us puc ben assegurar, però, que avui ens hem ben senyat amb la ma dreta! Encara sort de la presència misteriosa que, a més de donar-nos conversa, en més d’una ocasió ens ha tret les castanyes del foc. Tatxada! Per cert, una restauració no li aniria malament!
Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h. L’entrada per les feixes es pot fer de varies maneres. La que hi ha dibuixada a la ressenya és ràpida i fàcil de fer.
Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.
Horari: de 6 a 10 hores (depenent, també, de molts factors)
Dimarts 21 de novembre de 2017.
Diumenge 24 de 
