“Caos Rampant” a la Paret de Catalunya de Montrebei

CAOS RAMPANT (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com suplir, amb una bona caminada, la manca d’un tot terreny

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous, 16 de maig de 2019. Al seu llibre “Montrebei”, en Luichy descriu, amb acurat detall, les aproximacions a les diferents parets i sectors del congost. Per a la de Catalunya, concretament, recomana fer-ho per la Masieta (Pont de Muntanyana) per a totes les vies situades a l’esquerra de la Delfos. I pel Prat d’en Lluís (Àger), per a les que hi ha a l’est d’aquesta. Tant per distància, com per comoditat, doncs, l’aproximació més adient, per a la Caos Rampant, és la del Prat. Ara bé, tornant a la crua realitat, atès que, als que no disposem d’un vehicle «off road», el tram de pista forestal ens produeix un cert neguit ―quan no són les pluges, és un pendent relliscós o bé la mida de les pedres i forats―, hem acabat optant pel camí més llarg. Dues hores hem trigat a arribar al peu de via, i encara sort que hem trobar un túnel natural a la feixa que travessa el «Jardí», que sinó ja ens vèiem tornant enrere i fent una marrada molt més llarga!

Seguint amb les indicacions d’en Luichy, dels catorze llargs originals, l’hem acabat enllestint en vuit. A part d’un estalvi de temps considerable, fer-ho així també suposa que les reunions resultin còmodes i no calgui reforçar-les. Només cal prestar atenció a posar cintes prou llargues perquè les cordes corrin bé, i dur el material recomenat

A diferència de la tònica predominant a la paret, caracteritzada per les fissures, les xemeneïes i els díedres, a la “Caos Rampant” hi predominen les plaques compactes, més típiques de Terradets que no pas de Montrebei. Pel que fa a l’equipament, però, duu la marca de la casa: aire entre assegurances i, en més d’una ocasió, llargs nets com una patena. Una via exigent, doncs, a on cal donar la talla i no perdre la concentració. En el nostre cas, l’Octavi és el que ha estat a l’alçada (posant-hi el punt vermell), mentre que jo ―com faig moltes vegades―, m’he hagut d’acontentar d’escalar al límit del grau obligat, i encara gràcies. Més content que un gínjol, però!

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V+. (Paul-Lalueza). Inici al peu d’una fissura amb dos pitons i la inscripció «PL». Després d’un primer pas de díedre, segueix una curta bavaresa i un tram senzill fins a l’alzina de la dreta. D’aquí, pujar per la placa fins una cornisa i, seguidament, seguir cap a la dreta a buscar una altra gran alzina, a on fer la reunió.

2on. Llarg. 40 m V+. (Paul-Lalueza) Díedre assequible que ens deixa al peu d’una placa compacte. Flanquejar d’esquerra a dreta, seguint una subtil franja de mans. Es segueix per la generosa fissura, ampla i desplomada, de la dreta. Després d’aquesta, seguir fins a l’alzina de la dreta, a fer reunió.

3er. Llarg. 40 m V+. (Paul-Lalueza) Inici per un bonic díedre, seguit d’una placa de regletes i un tram final descompost. Reunió en un arbre, al peu d’una feixa. A partir d’aquí, la via Paul Lalueza se’n va cap a la dreta.

4art. Llarg. 55 m V+. Díedre fissurat sense protegir que, a mesura que pugem, es redreça. A la part final, es flanqueja per l’esquerra fins al peu d’una cornisa, a on hi ha una possible R. Seguir caminant cap a la dreta fins a un arbre, al peu d’una fissura groguenca. Bonic llarg d’autoprotecció.

5è. Llarg. 30 m 6c+. Pujar per la fissura i, quan aquesta flanqueja cap a la dreta, accedir a l’esperó per placa fina sense peus. Sortejar un petit extra-plom per la dreta i, en acabat, seguir recte fins a la reunió. Llarg molt difícil i mantingut. Si es fa en lliure, el més difícil de la via, amb diferència.

6è. Llarg. 55 m 6b+. Placa de regletes, força obligada que, anant en biaix cap a l’esquerra, va a buscar un marcat díedre herbós. Superat aquest, flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Un altre llarg bo i exigent, sobre roca extraordinària.

7è. Llarg. 55 m 6b. Inici recte per la placa de forats que hi ha just a sobre la reunió. Seguir per aquesta, amb tendència a la dreta per, després de xapar un parabolt, continuar amb la mateixa tendència fins a l’alçada d’un pitó. D’aquí, flanquejar cap a la dreta, sense assegurances ni referències massa clares, fins a abastar una fissura llunyana. Passada una possible R, seguir per la dèbil fissura que ve a continuació. Creuar cap a l’esquerra i superar un díedre. Llarg molt mantingut i de difícil protecció. El més compromès de la via.

8è. Llarg. 55 m 6a. Sortida per l’esquerra per bona placa, en direcció a la xemeneia de sortida. Per superar aquesta, s’ha de lluitar amb uns algun tram de vegetació i un curiós ressalt poc abans del final. Un bonic final, digne d’aquesta bona via.

Horari: De 5 a 8 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Díedre inicial

2on. Llarg. Flanqueig per placa fina

2on. Llarg. Entrant a la fissura desplomada

2on. Llarg. Tram final i l’Octavi a la reunió

4art. Llarg. Al bell mig del díedre a protegir

5è. Llarg. Fot-li bou!

5è. Llarg. Iniciant el flanqueig

5è. Llarg. Pitó ben visible, que treballa prou bé

6è. Llarg. Aquest sóc jo, barallant-me amb la placa tipus Verdón

6è. Llarg. A on són les assegurances?

7è. Llarg. Doncs aquí, tampoc n’hi ha gaires, que diguem…

7è. Llarg. L’Octavi dirigint-se a terra hinòspita

8è. Llarg. Som-hi, que aquest çes el darrer!

Tram final de l’aproximació, des de la Masieta. Sort d’aquell foradet que es veu allà baix!

I aquí ens hem hagut d’encordar… però, finalment, aquesta feixa ens ha portat de dret a peu de via!

Paret d’Aragó

Anuncis

“Tempesta Nocturna” a la Paret de Catalunya de Montrebei

TEMPESTA NOCTURNA (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com completar una trilogia iniciada fa 33 anys

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 30 d’abril de 2019. Diu en Luichy, al seu llibre “Montrebei”, que el «Trio d’Asos, de la dificultat mitjana, del Montsec», està format per la «Pere Camins» de Regina, la «CADE» d’Aragó i la «Tempesta Nocturna» de la Paret de Catalunya. Doncs bé, un servidor va escalar la primera el 1986, la segona el 2014… I amb la darrera, la veritat, no m’hi havia atrevit fins ara, que ha sigut quan m’he qüestionat: «Si l’has de fer, fes-la ara, que se t’està passant l’arròs!». Crec que l’haver llegit, fa uns anys, que era més difícil que la «Latin Brothers» i la «Desequilibrio Hormonal», hi pot haver influït, perquè Déu n’hi do aquestes dues com les vaig suar. I ara que, finalment, la tinc al sac, la veritat és que m’he quedat ben satisfet per una bona temporada! Ah, i per si això fos poc, també en tatxo una més del Llibre de les 100 Millors (55) i en sumo una més a Montrebei (33). Qui no es conforma és perquè no vol!

La via és una passada de dalt abaix. Més equipada, sanejada i amb millor roca que moltes altres de la paret. Tots els llargs són bons, no té feixes ni «rostolls» i, quan acabes, tens la sensació d’haver escalat un “viot”. A grans trets, la part de baix és més atlètica que la segona, i els llargs parells més assequibles que els senars. En definitiva, una joia amb l’inconfusible segell de qualitat dels seus oberturistes que, després de gairebé 400 m, gairebé es fa curta.

Hem tingut sol a partir de les 13:30, l’Octavi ho ha encadenat tot, menys el 7b+ del primer llarg, i a la via hem coincidit amb la Gemma Soriano, el Fèlix Aznar i el Nacho Merino, que han contribuït a que aquesta aventura resultés més agradable. Que bé que ens ho hem passat!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6a/b. Aquest és, amb diferència, el més exigent de la via. Comença amb un petit «desplomet», seguit d’un tramet d’artifo, una fissura per xalar i una tram de placa molt difícil, a l’entrada de la reunió. «Equipadet» i fàcil de completar, però atlètic com una mala cosa! Per treure’s el fred, vaja!

2on. Llarg. 30 m 6b. Primer pas d’artificial equipat, per superar un «desplomet», seguit d’una fissura intermitent, de roca fantàstica. Molt bon llarg, també.

3er. Llarg. 35 m 6b. Curt flanqueig cap a l’esquerra, que surt millor per la part de dalt. Seguit d’un pas dur (trampejable) per superar un «desplomet», d’una travessa un mica «a pèl» i d’una fissura compacte.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida cap a la dreta a buscar el segon «diedret» (a on hi ha una R de parabolts). Superat aquest, flanqueig cap a l’esquerra fins a la vertical el diedre fissurat que duu a la reunió. Llarg un xic descompost.

5è. Llarg. 30 m 6c. Placa tècnica molt difícil (no obligada), seguida d’un altra tram finet de placa, també de roca molt compacte. Resta fins a la R més assequible.

6è. Llarg. 30 m V+. Flanqueig cap a l’esquerra a buscar un diedre assequible. Segurament, el més fàcil de la via.

7è. Llarg. 45 m 6c. Aquí toca tornar a «apretar» de valent. Inici molt atlètic, no obligat, seguit d’una fissura-bavaresa molt guapa. Un dels llargs més exigents.

8è. Llarg. 25 m 6a. Diedre en arc, agraït i compacte. Un altre llarg ben bo.

9è. Llarg. 45 m V+. Diedre fissurat d’auto-protecció (preveure força peces grans), llarg i agradable, seguit d’un flanqueig fàcil cap a la dreta per evitar un esperó. Guapa tirada!

10è. Llarg. 30 m V+. Estètic flanqueig, per roca coral·lina, protegit només per una baga molt llarga (que evita l’haver de passar per sobre, com es feia abans) i un pitó a la part final. Díedret final, un xic descompost. Prohibit caure!

11è. Llarg. 40 m V+. Xemeïna super-xula, amb petites «xorreres» i trams de «quars», que demana diferents postures a l’hora de progressar-hi. Bonic final de festa!

Aproximació: A Pont de Montanyana, agafar la carretera de Tremp, i al cap de poc de creuar el pont damunt del Noguera Ribagorçana, prendre el primer trencant a mà dreta, direcció al Congost de Montrebei i Alzamora. Després de 6 quilòmetres de pista en bon estat s’arriba a l’aparcament de la Masieta.

Caminar per les indicacions del Congost, que passant a prop de l’embassament i creuant un parell de ponts, et duen al famós camí excavat a la roca. Al cap d’una hora, s’arriba a l’alçada de la Paret de Catalunya, i llavors cal agafar el primer corriol fresat que flanqueja el peu de paret. Un quart d’hora més tard, pujant per una feixa, s’arriba al peu de via (inscripció: Tempesta Nocturna). 1h 15’

Descens: Seguir pujant per la carena fins a l’acabament del Diedre Gris, i seguir un corriol ben fitat i fresat, que de primer planeja i, a continuació, baixa decididament cap al Congost. Hi ha un punt, ja força avall, a on el camí remunta un xic. 1h

Horari: De 6 a 8 hores

 

 

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Tram exigent, després de l’Ae

1er. Llarg. L’Octavi, a punt de compartir R amb la cordada que teníem al davant

2on. Llarg. En Nacho, en acció

2on. Llarg. L’Octavi al tram de placa

2on. Llarg. El menda, més content que un gínjol, a punt d’entrar a la R

3er. Llarg. L’Octavi als primers metres

R3

4art. Llarg. Jo mateix, sortint de la reunió

4art. Llarg. Amb la reunió a la vista

5è. Llarg. L’Octavi “planxant” la placa de 6c

5è. Llarg. La Gemma Soriano Sampera​ al mateix lloc

6è. Llarg. Superant un tram de vegetació

7è. Llarg. Quina força que té aquest home, per favor!

7è. Llarg. L’Octavi, gaudint d’un dels llargs més exigents de la via

8è. Llarg. Qualsevol diría que t’ho passes bé!

8è. Llarg. A punt d’entrar a la R

9è. Llarg. Ben “carregat” d'”amics”

9è. Llarg. Una passada de diedre!

10è. Llarg. Després de xapar l’allargo

11è. Llarg. Inici

11è. Llarg. Aprofita-ho bé, que això s’acaba!

A prop de la Masieta

L’Octavi travessant el pont metàl·lic

Un globus sobrevolant el Congost

Inscripció al peu de via

La Paret d’Aragó

 

“El Cràpula” al Sector Amanita de Terradets

EL CRÀPULA (340 m ED) amb l’Octavi Puntas i en Joan Brunet… o bé com defugir de la dictadura dels parabolts

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 30 de març de 2019. De tant en tant, va bé sortir de la zona de confort i acarar-se amb una aventura genuïna. Traure’s aquesta màscara de suficiència que ens envaneix i reconèixer-se les febleses, fa que donem a l’autenticitat i a la senzillesa la importància que es mereixen. Com va dir en Nelson Mandela: «Valent no és qui no té por, sinó qui conquereix la por».

El Cràpula és un via que sempre m’havia cridat l’atenció. La vegada que, amb en Jordi Pardo, vam fer la Amanita Moscata, em vaig apropar al peu de via i, en mirar enlaire, vaig pensar: «Això sembla molt dur!». Fa uns dies, l’ascensió de l’Ester Simón «piulada» al facebook, me’n va tornar a despertar el «cuquet». Ja només faltava enredar algú!

I quan li vaig proposari a en Joan, ell que gairebé sempre està d’acord amb tot, va i em va fa aquesta observació: «Vols dir que no ‘apreta’ massa per nosaltres dos?». «Potser sí que tens raó…» ―vaig haver d’admetre―. Així que ja em teniu fent servir «el comodi de l’Octavi!». En aquest tipus de vies, certament, la cordada de tres sol ser una bona opció: no es passen tantes angúnies fent de primer i la tensió a les reunions resulta, diguem, més suportable. El problema amb els bous de la talla de l’Octavi, però, és justament el contrari: es demanen els llargs difícils, s’ho treuen tot en lliure com si res i a sobre et diuen que no n’hi havia per tant! Canalla carregats de jocs!

De tornada a l’aparcament de la Font de les Bagasses, en Javi Zaragoza i els seus amics valencians ens han convidat a fer una cervesa. Què més es pot demanar?

LA VIA

Aproximació: Travessar el pont sobre el riu Noguera Pallaresa fins a les vies del tren. Seguir cap a la dreta (nord) a creuar el primer túnel. Pujar pel seu marge dret (formigó), fins a trobar l’inici d’un camí fitat que, sempre en direcció sud, va superant un sistema de vires ascendents, amb trams de tartera força drets. La via té picada una petita fletxa a l’inici. Uns 40’

1er. Llarg 45 m 6a. Terreny indefinit, a on cal obrir bé els ulls, tant a l’hora de cercar l’itinerari, com per trobar les escasses assegurances fixes que hi ha. Com a referència cal començar amb tendència a mà dreta, a buscar un pont de roca encintat amb corda blanca que hi ha a uns 15 m del terra. Si encertem la línia a seguir, abans del pont de roca, trobarem un clau. Després d’això, vénen un parell de díedres ben bonics. Llarg que, sense ser molt difícil, ja et dona una bona mostra de la pauta que segueix tota la via.

2on. Llarg 50 m 6a. Inici per un díedre-xemeneia de bon protegir, que és l què dóna la dificultat al llarg. Al final d’aquest, un altre d’aquests pitons casolans, rovellats i de mal mosquetonejar que tanta alegria et donen quan tels trobes, marca la direcció a seguir (dreta, en aquest cas). Superada una llastra per l’interior, s’ha de descartar una primera fissura i seguir més cap a la dreta fins a la següent, que és més assequible. Després d’aquesta dificultat, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra fins a un petit mur a on hi ha tres claus. La reunió és just al damunt, al peu del gran sostre característic. Llarg variat i sinuós, amb trams de roca mediocre. Compte amb el fregament de les cordes.

3er. Llarg 35 m 6c. Inici per l’evident diedre que hi ha a la dreta de la reunió, i que duu a l’inici del gran sostre. Cal seguir aquest, de cap a cap, just per la base. Els primers metres, fins a abastar una sabina, són els més difícils i obligats, inclús ajudant-se dels estreps (A1). L’Octavi, que ho ha tret net, lii ha donat 6c. Llarg espectacular i fotogènic.

4art. Llarg 35 m 6c. Inici molt atlètic en desplom, protegit per dos claus (A2 en artificial). Segueix per un incòmode díedre a protegir que et va tirant enfora. Llarg difícil i mantingut.

5è. Llarg 45 m 6a. Flanqueig per placa cap a la dreta a buscar un díedre força vertical, que cal abandonara mitja alçada per sortir de nou per la dreta a buscar una vira tombada. Llarg menys exigent que els anteriors.

6è. Llarg 35 m V+. Superació d’un mur de bona presa en diagonal cap a la dreta, seguit d’un tram més assequible i caòtic. Un altra llarg que deixa respirar.

7è. Llarg 60 m IV. Sortida per terreny fàcil, en diagonal cap a l’esquerra, per abastar una llarga feixa que, en tombant una aresta, desemboca en el replà anomenat «El balcó del vent» (quan hi ets, entens el perquè del nom), a on hi ha la reunió. Llarg de transició.

8è. Llarg. 35 m 6a+. Primers metres per una fissura a protegir, un xic desplomada i estreta, que és més fàcil del què sembla. La dificultat (i el compromís) del mur que ve a continuació, és molt diferent pel primer que pel/s que segon/s. Tret d’un parell de ponts de roca i un parabolt de 8mm (l’únic de la via), resulta molt difícil de protegir i la roca dóna la sensació ques’hagi de trencar. Abans d’entrar a la reunió, per acabar-ho d’adobar, hi ha un pas desplomat força difícil, que admet ser protegir amb peces grans. Buf! El llarg més taquicàrdic de tots!

Des d’aquí, cal grimpar fins a una gran feixa i marxar cap a l’esquerra (sud) uns 70m, a buscar la fita que marca l’inici dels rapels. Just al davant hi veiem la part final de l’Esperó del Vent, de la Paret de la Font Freda.

Tant pel que fa a l’equipament, com a la fisonomia del rocam, el Cràpula és una via més «montrebeiana» que «terradetista», i a on millor no anar «justets» ni de «coco» ni de grau. L’aventura és l’aventura, companys!

Descens:
Primer rapel: 25 m en diagonal cap al sud fins a la següent instal·lació.
Segon rapel: 50 m amb un tram volat i una repisa intermèdia. Final en una feixa. Des d’aquí, caminar cap al sud uns 25 m fins a trobar el següent.
Tercer rapel: 45 m des d’una gran alzina que costa una mica de trobar.
Quart rapel: 35 m des d’una sabina penjada, que té un espit a sota. Des de la feixa a on s’arriba, hi ha dues opcions: baixar fins a trobar una altra instal·lació en una sabina, o bé un xic cap al sud per una feixa, que més endavant cal desgrimpar amb tendència nord fins arribar a baix de tot.
Cinquè rapel (opcional): 40 m fins a la gran feixa que duu de nou al peu de via

Horari: Entre 5 i 6 hores.

Amb en Joan Brunet i l’Octavi Puntas

1er. llarg. Primers metres

1er. Llarg. Flanqueig per ficar-se al díedre i abastar el pont de roca

2on. Llarg. En Joan entrant a la reunió

3er. Llarg. Díedre d’inici

3er. Llarg. Iniciant el sostre

3er. Llarg. Jo i en Joan recuperant el llarg

L’Octavi a la R3

4art. Llarg. L’Octavi “apretant” fort als primers metres (6c o A2)

4art. Llarg. Ara ja hi ha més “canto”

4art. Llarg. Quin crack que estàs fet!

5è. Llarg. En Joan, encetant el llarg

5è. Llarg. A la cerca del díedre

R5 l’Octavi,assegurant, amb el Peladet de fons

5è. Llarg. Fent el flanqueig per sortir del diedre

6è. Llarg. Negociant el mur en diagonal

R6

8è. Llarg. Fissura inicial

8è. Llarg. L’Octavi, emprant la seva depurada tècnica

8è. Llarg. Just abans del “mur de les lamentacions”

8è. Llarg. L’últim parabolt de la via

Fletxa a l’inici de la via

Una visió diferent del Congost de Terradets

Ressenya original

“Joan Freixenet” a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets

JOAN FREIXENET (220 m ED-) amb en Lluís Parcerisa… o bé com veure córrer el sol per la paret, a tota paperina

➪ Ressenya imprimible en PDF

Divendres, 8 de març de 2019. A dos quarts d’onze en punt, tots els peus de via que hi ha a la dreta de la Reina-Puig resten a l’ombra. I per amunt, el sol només llueix més enllà dels tercers llargs. És l’allargada silueta del Peladet, que ens priva de l’escalfor necessària per afrontar el repte en condicions. Enceto, però, el primer llarg abans que les mans no em quedin malves. Quan en Lluís arriba a la reunió, he agafat tan fred que li dic de rapelar. En comptes d’això, el meu company m’assegura que ben aviat tindré calor i, sense més preàmbuls, comença el segon llarg amb un somriure sorneguer. «Ara sí que no entenc res!» ―penso―, lliurant-me, resignat, al dolorós procés de congelació. Deu minuts després, observo, estorat, com la línia de l’ombra retrocedeix (d’esquerra a dreta), fins a arribar a la nostra alçada en un tres i no res! I jo que anava mirant enlaire, esperant que el sol baixés… És ben bé, que quan no n’hi ha no en raja. Ha, ha, ha!

La Joan Freixenet, que passa per ser una de les vies més obligades del sector, conserva tot el seu esperit «vuitanter», tant pel que fa als graus, com a la qualitat de la roca i a la profusió d’aire entre assegurances (barreja d’espits, parabolts i burins). De fet, si no fos per l’excursió que hi ha entre la segona i la tercera xapa del cinquè llarg, la via es podria fer amb només onze cintes. Visionant fotos anteriors, hem deduït que hi havia hagut un clau que ara no hi és. Total, que no et pots protegir fins força més amunt, que hi ha una fissura (friend petit/mitjà). Buf!

Per bé que no recordo si de jove la vaig escalar, tan sa val, perquè avui li he pogut posar el Rotpunkt!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m Vè. Nom desdibuixat al peu de via. Presa de contacte amb algun pas de mirar-s’ho.

2on. Llarg. 35 m 6b+. Placa molt tècnica, amb continus canvis d’orientació per forats i regletes petits. Típic segon llarg de les vies del sector. El més difícil de la via.

3er. Llarg. 40 m V. Inici per un relleix cap a l’esquerra, a buscar la reunió de la Smoking. Continuar fins al tercer parabolt d’aquesta per, llavors, marxar cap a la dreta a buscar un espit. Seguir recte amunt per un reguitzell de plaques assequibles. Llarg de transició; el més fàcil de la via.

4art. Llarg. 40 m. 6b. Sense arribar a ser tan potent com el segon (hi ha un xic més de canto i no es tan vertical), es tan mantingut que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Un altre llarg boníssim!

5è. Llarg. 30 m. 6b. Inici per placa grisa, que de seguida va a buscar un desplom marronós. Contràriament al que pogués semblar, les preses no són res de l’altre món, amb el handicap afegit que ara mateix no hi ha el clau que protegia el pas. Després d’això, torna a haver-hi més plaqueta grisa de la bona, fins a la reunió. Déu n’hi do!

6è. Llarg. 50 m. 6a. Bonic llarg de presa generosa que enllacem amb el darrer, que és totalment de transició.

Molt bona via, sí senyor!

Horari: Unes 4 hores.

Amb en Lluís Parcerisa

1er. Llarg. Collons quin fred!

2on. Llarg. Inici a l’ombra…

2on. Llarg. …i solet després!

2on. Llarg. Negociant la placa “xàrter”

R2

3er. Llarg. Arribant a la R de la Smoking

3er. Llarg. En Lluís, entrant a punt d’entrar a la reunió

4art. Llarg. Més placa de la bona

4art. Llarg. Més llarga que un dia sense pa!

5è. Llarg. Al tram desplomat, sense rastre del pintó enlloc

5è. Llarg. Amb en Luichy i en Jorge, al fons, fent l’Esperó Albir, Vidal, Farreny

5è. Llarg. Final de llarg prou tècnic

6è. Llarg. Placa “vilanovina”

Nom mig esborrat al peu de via

 

“Dos tontos muy tontos” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

DOS TONTOS MUY TONTOS (160 m MD-) amb en Ricard Rofés i en Jordi Ceballos… o bé com complaure’s amb els paradigmes de l’escalada de consum

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 12 de gener de 2019. «Dos tontos muy tontos» és el títol d’una pel·lícula humorística de gags fàcils, protagonitzada per Jim Carrey i Jeff Daniels que, malgrat obtenir un èxit de taquilla de rotund, no passarà als anals de la història del setè art. Anàlogament, la via que ens ocupa, profusament recomanada i repetida, utilitza aquella mateixa fórmula d’èxit ―molt en voga avui en dia― consistent a facilitar les coses fins al punt, no només de minimitzar el risc intrínsec de l’activitat, sinó també d’esmorteir al màxim les sensacions d’esforç i compromís que hom, suposadament, cerca en l’escalada de paret.

Llàstima, doncs, que una línia tan ben trobada com aquesta, amb una morfologia força apta per a l’auto-protecció, no deixi una mica més marge a l’afany i a la imaginació. Cent seixanta metres d’una escalada que no depassen el 6a, amb una roca netejada a cor què vols, potser no es mereixen la cinquanta de parabolts que hi ha emplaçats. Als quinze metres de bona fissura del quart llarg, sense anar més lluny, n’hi han sis d’ancorats. Apa, ja està dit! Ah, i no us descuideu de comprar les crispetes abans de posar-vos els peus de gat!

La proliferació de vies d’aquest estil, en comptes de fer-nos avançar, crec que ens farà tendir a la involució. Bé, només és una opinió, expressada no pas per crear polèmica, sinó per fer reflexionar al personal cap a on volem que s’encamini l’escalada de parets. Que no ens passi com als de Sendero Límite que, hi ha qui diu, que ja només són capaços de repetir les vies que obren ells!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a+. Típic mur de regletes i forats, amb una primera part més exigent. El més difícil de la via. Llarg força complert.

2on. Llarg. 40 m V+. Inici per un elegant díedre fissurat, seguit d’unes bones plaques amb presa abundant. Més fàcil que l’anterior, però que no desentona pas gens.

3er. Llarg. 20 m 6a. Flanqueig totalment horitzontal i fotogènic, amb un parell de passos fins de peus. Més espectacular que difícil.

Amb en Jordi Ceballos i en Ricard Rofés

1er. Llarg. A punt de negociar els passos més difícils

1er. Llarg. El torn d’en Ricard i en Jordi

1er. Llarg. El torn d’en Ricard i en Jordi

2on. Llarg. En Ricard, xalant de valent!

2on. Llarg. Darrers metres

3er. Llarg. Inici del flanqueig fotogènic

3er. Llarg. Sí Jordi, sí, ja et retratem!

R3

4art. Llarg. Bavaressa de manual

4art. Llarg. Que hi ha algú?

5è. Llarg. En Ricard, treient-nos de la via!

5è. Llarg. això ja s’acaba!

Peu de via

Cova que hi ha un xic més amunt del final de via

La cova, vista per dins

Feixa de baixada

4art. Llarg. 30 m. 6a. Diedre-bavaressa, franc i «disfrutón», seguida d’un flanqueig atlètic per sota un sostre, amb «cantos» de pel·lícula. Reunió opcional al mig. Combinació entusiasmant que només requereix un xic de «pila» i parar esment al fregament. El millor llarg de tots, sens dubte.

5è. Llarg. 30 m. V+. Placa de «regletes», amb un mur al mig, més vertical. Bon final de festa.

Aprofiteu-la, que es fa curta!

Horari: Unes 3 hores.

---

“Del Salla” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

DEL SALLA (215 m MD+) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Víctor Sans… o bé com gaudir d’un bona via, de la mà del seu oberturista

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 20 de desembre de 2018. No és la primera vegada que en faig una del Salla, però si la primera que ell m’hi acompanya. No crec que m’equivoqui de gaire, si us dic que en Víctor és un dels escaladors més actius hi ha a la Serra del Montsec. De fet, hi ha zones i parets a on per comptar les vies que li manquen, en té prou amb els dits de la mà dreta. I altres, com la Serra Carbonera, a on des de fa temps marca la pauta. Fanàtic d’encadenaments inacabables, de «solos» inconfessables, de raids d’aventura, «rallyes» d’escalada… En Salla és una d’aquelles «bèsties pardes» que traspuen i encomanen entusiasme per la la muntanya i per la vida. Què Sallita, tinc la cervesa pagada no?

La Del Salla comença just a l’esquerra de la Redrum ―la primera que vaig escalar a la paret―. És una via de caire esportiu, tècnica i atlètica a la vegada, amb les assegurances justes per haver d’escalar entre xapes, a la vegada què cadascú pugui adaptar-la al seu nivell. La roca és excel·lent i la morfologia eminentment «plaquera». I posats a trobar pegues, potser esmentar les inevitables feixes i que resulta un xic anodina. A tibar fort, màquines!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6b. Inici de bloc, seguit d’una placa tècnica i un flanqueig a esquerres amb bona presa. Llarg curt, però bonic.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Sostret atlètic (evitable per l’esquerra), diagonal tècnica per placa fins a un petit desplom i tram final amb «canto». Llarg variat i estètic.

3er. Llarg. 30 m 6a+/Ae. Placa ajaguda i espectacular sostre equipat (Ae o 7b+). Llarg fotogènic.

4art. Llarg. 50 m V. Placa de «regletes» boníssima que dona accés a una feixa. Petit mur, seguit d’un tram d’enllaç. Reunió entre dos arbres. Llarg «vilanoví».

5è. Llarg. 25 m 6a. Plaques de bona presa i flanqueig a esquerres per entrar a la reunió.

6è. Llarg. 30 m 6c. Successió de tres ressalts curts de placa i desplom, units per cordes i cadenes (compte a fer caure pedres). Molt difícil en lliure.

7è. Llarg. 25 m 6c+. Flanqueig molt fi d’esquerres, seguit d’un «desplomet» rabiós i un tram final per placa molt més relaxat.

Horari: Unes 4 hores

Amb en Víctor Sans “Salla”

1er. Llarg. Placa tècnica

1er. Llarg. Per fi, una mica de “canto”

1er. Llarg. El torn d’en Víctor

2on. Llarg. Després de superar el sostret atlètic

2on. Llarg. A veure, saluda!

3er. Llarg. Perspectiva des de la R

3er. Llarg. A punt d’arribar al desplom

4art. Llarg. Placa “esculpida”

4art. Llarg. Que no s’acabi, “por fa”!

R4

6è. Llarg. Placa vertical de presa petita

6è. Llarg. Salla, estàs fet un artista!

6è. Llarg. A punt d’entrar a la R

7è. Llarg. És més difícil del que sembla

7è. Llarg. És més difícil del que sembla

Els Puntals d’Àger

Com carai hi devia arribar aquest 600 aquí dalt?

“Moianesa” a la Paret de Catalunya de Montrebei

MOIANESA (180 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com eixir unes hores de la zona de confort

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 14 de novembre de 2018. Fa uns dies, després de llegir els elogis que en Joaquim Gil fa d’aquesta via al seu bloc, començo a rumiar a qui puc enredar-hi. Una via de l’Edu García Palma, ni que sigui oberta en solitari, no és per prendre-se-la a la lleugera, precisament. Així doncs, partint de la premissa que aquest no serà territori per a vells, intento equilibrar «l’asunto» amb el diví tresor del jovent. La resta resulta fàcil, l’Octavi cau amb les quatre potes al parany. Ha, ha, ha!

A mitja setmana, però, l’Octavi m’avisa que la pista del Prat està tallada. «Ostres, i ara què fem?» ―li demano, pensant en deixar-ho córrer―. «Anar-hi igualment. Només és una horeta de més». «Canalla carregats de jocs!». Apa, ja m’està bé, per bocamoll! Un cop a peu de paret, m’ofereixo a començar… més que res, perquè el primer llarg sembla més assequible que els altres. Un tram de roca a tantejar, tascó per aquí, friend per allà… Llarg típic de Montrebei sense més complicacions. En el segon, passada la placa inicial a on s’entreté una mica, sento l’Octavi que va dient: «Això és un rostoll!». Ai, que potser no és tan bona com pensàvem! Bé, què hi farem! M’arriba el torn, i els primers tres o quatre metres ja em fan suar tinta… però acaben sortint. Buf! La resta del llarg és més assequible, malgrat ni la qualitat roca, ni les assegurances ―inexistents― no acompanyin gens ni mica. Ai, que patirem! Agafo el relleu, per què no sigui dit, em fico a la placa de 6a, però no tinc nassos ni d’arribar al primer bolt. Abaixo les orelles, fico la cua entre les cames, i li dic a l’Octavi que no m’hi veig amb cor, que si vol ho deixem córrer… però no «cola». Canviem les cordes, i cap allà que se’n va el noi. Supera el pas amb facilitat, es queixa de «l’aire» que hi ha a continuació, però segueix com si tal cosa. «Decota» el següent tram, diu no sé què d’una xapa sense expansionar i se’n va de dret a la reunió. Em toca! Pujo agafant-me a la primera expansió ―«això no és 6a ni de conya!»―, i comprovant que la corda estigui tensa en tot moment, ho vaig trampejant com puc. «El vols fer tu, aquest que ve ara?» ―em demana l’Octavi―. «No, ejem…millor que el facis tu, que així anirem més de pressa» ―li dic, per no voler reconèixer que estic ben acollonit―. L’Octavi es fica de cap a la primera fissura, i el perdo de vista just quan arriba al flanqueig. Sento que rondina, les cordes corren més a poc a poc… i tot d’una m’avisa que caurà. Vola ―bé, net―, i ja el torno a tenir al camp de visió. «Ja ho tenia, ja ho tenia… però se’m ha obert la ma!». D’això se’n diu posar-hi ganes, sí senyor!». Ho torna a provar, i aquesta vegada se’n surt. Diu que li sap greu no haver fet el rot-punkt! El darrer el faig jo de primer. «Encara t’he hagut de treure de la via…».

LA VIA

1er. Llarg 45 m 6a+ Aprofita el primer llarg de Divendres de Resurrecció. Comença superant un sòcol i segueix per en un diedre vertical, que a la part de dalt desploma un xic. Llarg clàssic.

2on. Llarg 45 m 6a Inici exigent per placa a reforçar, seguit d’un tram de placa indefinit i trencadot, amb un.diedre final delicat. Llevat dels primers metres, llarg de rostoll.

3er. Llarg 35 m 6b Successió de plaques de serrar les dents i tirar amunt, amb un tram de diedre al mig i un flanqueig «vistós». Llarg a on cal donar la talla: treballós, exigent i exposat en algun punt.

4art. Llarg 45 m 6c Concatenació de dues fissures sorprenents, amb un tram de flanqueig delicat entremig i un pas de bloc força obligat. El llarg de la via.

5è. Llarg 10 m V Flanqueig per un sostret fissurat. Llarg curt i senzill.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp del davant del Prat cap a l’Est i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’Est (dreta) un centenar de metres i seguir el corriol fitat de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Perspectiva general

1er. Llarg. Iniciant el tram desplomat

1er. Llarg. A punt de sortir de la xemeneia

2on. Llarg. Entrada a la reunió

3er. Llarg. Placa de 6a¿?

3er. Llarg. Tram “expo”

3er. Llarg. Uf, per fi alguna cosa per xapar!

3er. Llarg. Diedre protegit

3er. Llarg. Perspectiva des de la R

3er. Llarg. Més content que un gínjol!

R3 Amb el “mini pot” de registre

4art. Llarg. Inici

4art. Llarg. Diedre bonic

4art. Llarg. A punt d’iniciar el flanqueig

5è. Llarg. Sortint de la R

Ja la tenim al sac!

La “canalla”

La “gent gran”

Montrebei en estat pur

El cel es va tapant, i encara ens queden dues hores fins al cotxe…

“Ni oblit, ni perdó” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NI OBLIT, NI PERDÓ (255 m MD+) a la Paret de Catalunya, del Congost de Montrebei, amb en Guim Llort… o bé com tastar un pastisset acabat de sortir del forn

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 13 d’octubre de 2018. Avui, amb en Guim Llort, hem anat al «Santuari» sense cap objectiu concret. Esperàvem inspirar-nos un cop fóssim al Prat. I tal dit i tal fet, la feliç coincidència amb l’amic Marc Ribes ha fet que, molt hàbilment, ens vengués la «moto» d’aquesta recent creació ―oberta per en Josep Grau i na Nuria Puig, amb la seva col·laboració― amb l’argument de: «Aniria bé confirmar els graus…». I nosaltres… què podíem fer, sinó, anar a tastar aquest pastisset acabat de sortir del forn. Una mica acollonits, tot s’ha de dir! «No patiu, que als trams més difícils trobareu quelcom» ens ha assegurat. Coneixent les vies d’en Josep Grau, però ―l’escalada de la Plors i Violes encara és molt recent―, les explicacions d’en Marc no ens acabavàven de tranquil·litzar del tot.

Després d’haver-la fet, però, la sensació és de que ―un cop estigui sanejada― pugui ser una via que s’escali amb una certa assiduïtat. Segurament no és de les més rodones del sector, però fet i remenat no hi desentona pas. Enhorabona cracks! I Déu n’hi do de la «currada» que us heu hagut de marcar per deixar la via mitjanament neta!

Fent el camí de tornada, en Guim, que té vint-i-dos anyets, després de preguntar-me quantes vies porto escalades (28) a Montrebei ha fet un càlcul ràpid i m’ha dit: Per arribar al «cumplevias», jo que només en porto fetes tres, ho tinc més fàcil que tu (no cal que us digui la meva edat). «La mare que et va…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6b. Aquest és, amb tota seguretat, el llarg més difícil i mantingut de tota la via. Un bon filtre per a saber si s’és capaç de fer-la, o no. Una fissura de dits vertical i mantinguda de roca excel·lent, perfectament protegible que, de fer-la tota en lliure, et posa els braços a to. Boníssim!

2on. Llarg. 25 m 6b. Comença amb la mateixa tònica que l’anterior, però que un cop passats els primers metres perd la verticalitat inicial. Bon llarg.

3er. Llarg. 45 m V+. Tram de transició, seguit d’un diedre-xemeneia de bon fer. Llarg típic montrebeià.

4art. Llarg. 25 m 6a+. Inici exigent, aprofitant les branques d’una sabina, que s’acaba endinsant en una canal vegetada i profunda.

5è. Llarg. 40 m. 6a. Un altre llarg discontinu, amb un altre tram de diedre-xemeneia a on toca «apretar».

6è. Llarg. 50 m II. Llarg selvàtic a on, en temporada, no és descartable trobar-hi rovellons. Ha, ha, ha!

7è. Llarg. 35 m. V+. Un altre díedre-xemeneia net com el culet d’un nadó, però amb bones possibilitats de ser protegit. Bon final de festa.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp del davant del Prat cap a l’Est i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’Est (dreta) un centenar de metres i seguir el corriol fitat de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

Al final, malgrat la terra que cobreix algunes presses, els trams de roca inestable ―hem fet caure uns quants blocs― i l’abundant vegetació en alguns trams, «Ni oblit, ni perdó» és, sens dubtes, una via prou interessant i recomanable. Només un però: llàstima que tots els llargs no siguin com el primer i el segon!

 

Amb en Guim Llort

1er. Llarg, Toca escalar!

2on. Llarg. Placa fissurada de gran qualitat

2on. Llarg. A punt de deixar enrere les dificultats

2on. Llarg. Flanqueig d’entrada a la reunió

3er. Llarg. Perspectiva general

3er. Llarg. De dalt cap baix

4art. Llarg. En Guim als primers metres

4art. Llarg. Uf, ja ho tenim això!

5è. Llarg. Amunt i crits!

6è. Llarg. Fa cara de bolets, això!

R6 En Guim més content que un gínjol!

7è. Llarg. Lluíssss!

“Eva Baeza” a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets

EVA BAEZA (370 m MD+) a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets, amb en Joan Brunet… o bé com tenir una altra visió d’aquesta immensa tàpia

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 6 d’octubre de 2018. Quan em miro una paret, els meus ulls abans que res busquen la base. I, a continuació, resseguint les línies més evidents, superen de forma imaginària, un per un, tots els obstacles que apareixen pel camí. Fins a assolir, de forma invariable, el punt més alt de tots. Reminiscències d’un passat muntanyenc, a on fer cim era el què donava sentit a una excursió? Probablement. Com, també, un deler insadollable d’escalar quan més millor. Sigui com sigui, el cas és que sempre he tingut una flaca per aquesta classe d’escalades.

L’Eva Baeza, sense ser de les més llargues del Congost, acompleix satisfactòriament tots aquests requisits: longitud considerable, dificultat i equipament justos per haver de donar la talla, però sense patir en excés, i una roca no sempre compacte, però suficient per gaudir d’un escalada agradable. La primera meitat és, com si diguéssim, més marca de la casa “Terradets”. Mentre que la segona, és més treballosa i «montrebeiana». El llarg descens que ve a continuació, un cop deslliurats de les incerteses de l’ascensió, de ben segur ens ajudarà a pair les emocions viscudes i ens retornarà la pau a l’esperit.

Després d’haver escalat, a bon ritme, durant cinc hores, repassant els horaris dels participants al, recentment celebrat, Rally de Terradets, ens hem adonat, estorats, que hi ha cordades que hi estan menys de la meitat d’estona. Encabat, però, si els ho preguntes, no saben dir-te si els ha agradat o no. Senzillament, no se’n recorden, perquè barregen les unes amb les altres! Ara, es fan un bon tip de fer metres, això sí! Ha, ha, ha! Bé, bromes a part, a nosaltres sí, ens ha agradat força!

Aproximació: Després de creuar el pont que dona accés a la paret de les Bagasses, i arribar a la via del tren, seguir-la, en direcció nord, a creuar el primer túnel. Un cop a l’altra banda, canviar de direcció i pujar-hi al damunt pel bocal formigonat. Prendre el corriol que puja paral·lel a la paret fins a trobar el gran forat característic per on va la Festa del Paca. La via comença a la vertical d’un sostre, uns cinquanta metres més amunt. 30’

Descens: Un cop a dalt, seguir la carena cap al nord (a la dreta) fins a trobar un sender fitat. Uns 20’ més tard s’arriba a una instal·lació de rapel. Són 50 m, amb un tram volat. El camí que segueix, en uns 10 minuts ens duu a la carretera. Seguir-lo en direcció sud fins al punt de partida. 50’

Horari: de 5 a 7 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Arribant al sostre característic

2on. Llarg. Primer metres

2on. Llarg. A la placa del 6a

3er. Llarg. Inici

3er. Llarg. Panoràmica de R a R

R3

4art. Llarg. Plaques i més plaques…

4art. Llarg. Negociant el desplom

5è. Llarg. Diedre inicial

5è. Llarg. Canvi de paret

6è. Llarg. En Joan, buscant amb què assegurar-se

6è. Llarg. Flanqueig

7è. Llarg. Encarant el tram de 6a+

7è. Llarg. Tram de roca “regular”

8è. Llarg. Encetant el llarg més exigent de tots

8è. Llarg. Tram de 6b mantingut

9è. Llarg. Això ja s’acaba…

A la baixada, l’hem feta petar amb en Miquel Blanco Infantes​ i la Raquel

“Nazgul” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NAZGUL (340 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com plantar cara a les pors més viscerals i inveterades

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 22 de setembre de 2018. La Nazgul és una d’aquelles vies que infonen respecte… Quin eufemisme, Oi? Bé, i perquè no diem les coses pel seu nom?

«De vegades sembla que els escaladors siguem masoques. Patim d’allò més, però al cap de poc ja tornem està allà liats. I això és el que em va passar en aquesta via (Nazgul).
-Uf! Ens hauríem de baixar
-Em fa més por tirar avall que tirar amunt!».
(Extret del bloc Romàntic Guerrer, de l’amic Lluís Parcerisa)

«Per mi, tot sovint, l’escalada és por abans d’anar-hi, por quan hi estic i por quan ho recordo».
(Marcel Millet a la pel·lícula Homos Montserratinus)

Doncs això, bé sigui pel nom ―Nazgul vol dir Espectre de l’Anell en la llengua negra de Mordor―, bé per l’aspecte tètric de les xemeneies i fissures que recorre, bé pel escàs equipament, bé per les històries que se’n conten… la qüestió és que la Nazgul fot una mica de canguelo, perquè ens hem d’enganyar! Jo mateix la tenia en cartera des de feia un parell d’anys… però no ha estat fins ara ―gràcies a la perseverança d’en Jordi― que m’hi he acabat atrevint. I ara que ja està feta, com n’és de fàcil dir: «No n’hi havia per tant! Quina és la pròxima?».

LA VIA

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h.

L’entrada fins a la R0 es fa per unes feixes i admet diverses variants. La que es descriu a la ressenya resulta fàcil i ràpida. En quan a l’emplaçament de les reunions, hem fet servir la proposta de vuit llargs que fan els Caracoles Majaras al seu bloc ―consensuada també per en Luchy―, per tal de no haver de clavar. Resultant, d’aquesta manera, uns relleus fàcils de muntar, còmodes i en bons emplaçaments, no haver de patir de fregaments excessius i un estalvi de temps considerable.

1er. Llarg. 30 m 6b+ (V+/A1). Primers metres comuns amb el Diedre Audoubert. Inici atlètic, protegit per dos claus ―el primer té un cordino prim, i si t’hi penges, fa una mica «iuiu»―. Uns metres més amunt, a l’alçada del tercer clau, l’Audoubert se’n va l’esquerra, mentre que la Nazgul continua recte per una fissura que es va dreçant fins a desplomar. Llarg difícil en fred.

2on. Llarg. 55 m 6a. Espectacular i llarga fissura a equipar de grau mantingut ―pas més difícil en superar un petit sostre―, seguida d’un tram curt de xemeneia, després d’una reunió opcional.

3er. Llarg. 55 m 6a. Xemeneia estreta i fonda a on, en algun punt costa trobar-hi l’amplada més idònia per no quedar encallat ―per fora no és tan agònica, però resulta més difícil de protegir―. Segueix un tram de xemeneia més ampla, un flanqueig delicat per sota un sostre i un curt pas desplomat, amb bon cantell, abans d’entrar a la R. Llarg força físic, com també «mental».

4rt. Llarg. 30 m V+. Inici per la fissura de l’esquerra ―de les dues que es veuen, des de la R―, seguit d’un flanqueig a dretes, per roca delicada, fins a entrar en una cova natural. De les dues cavitats que hi ha, cal travessar per la de sobre. Reunió a muntar. Llarg curiós.

5è. Llarg. 25 m V+. Flanqueig en artificial clavat, seguit de la superació d’un sostret a equipar. Tram de placa i fissura final amb tècnica combinada ―o en lliure molt difícil―. Llarg curt, però intens.

6è. Llarg. 45 m V. Xemeneia força herbosa i descomposta. Llarg senzill, però poc agradable.

7è. Llarg. 50 m V+. Diedre-xemeneia trencadot que cal abandonar abans d’un sostre, flanquejant a esquerres per una placa difícil i desprotegida ¿?
Nota: Com que no he vist prou clar, he acabat pujant ben bé fins a sota el sostret (recte amunt hi ha una variant de 3 llargs oberta per J.Rigol i A.Cucó) i he flanquejat llavors. Sortosament, just he sortir a l’alçada del pitó que hi ha al diedre d’abans de la R. Llarg compromès.

8è. Llarg. 50 m V+. Sistema de xemeneies de diferents amplades, amb un tram final interior. S’ha acabat… Llarg gloriós!

Horari: De 7 a 9 hores

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

En resum, una via llarga, treballosa, poc equipada i exigent, típica d’aquest boníssim pany de paret central de la Paret de Catalunya. Com diuen els Caracoles: «No hay largo malo, no hay largo fácil!».

 

 

 

Amb en Jordi Ceballos

A la feixa d’entrada

1er. Llarg. A punt d’entrar a la fissura ampla

1er. Llarg. En Jordi entrant a la R

2on. Llarg. Quina fissura que m’espera…

2on. Llarg. Quina passada!

2on. Llarg. A punt d’arribar al pas més difícil

3er. Llarg. Entrant a la gola del llop…

3art. Llarg. En Jordi al Flanqueig final

3er. Llarg. Entrant a la R

4art. Llarg. Buscant el friend adequat

4art. Llarg. Compte, que aquí està descompost!

4art. Llarg.A l’interior de la cova

4art. Llarg. Espeleoescalada?

5è. Llarg. Inici d’estreps

5è. Llarg. Detall de la R

6è. Llarg. Xemeneia “ilustrada”

7è. Llarg. El festival de xemeneies segueix…

7è. Llarg. Un peu al sol… i la resta a l’ombra!

8è. LLarg. Veient la llum, al final del camí…

Una altra via, una altra pedra a la fita!

Paret d’Aragó

Embassament de Canelles