“Escorrialles” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

ESCORRIALLES (255 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Joan Carles Juan Carlos Sánchez García… o bé quan l’apel·latiu no fa justícia a la cosa

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 23 de maig de 2017. A l’igual que les persones, els llocs o les muntanyes, també les vies d’escalada reben nom, per distingir les unes de les altres. Si bé, en èpoques remotes fou costum batejar-les amb els noms i cognoms dels oberturistes, i el del club muntanyencs al qual pertanyien, cap a la dècada dels vuitanta es començà a posar de moda anomenar-les amb altres apel·latius, com ara títols de cançons, grups musicals o de pel·lícules… I, a partir d’aquí, barra lliure!

«Escorrialles», el nom d’aquesta via, en tant que mot despectiu —allò que queda al final, després d’una tria— no és, precisament, que convidi a escalar-la. Cal, però, saber desxifrar-ne l’accepció i, llegint entre línies, adonar-se que en Luichy —un dels seus creadors—, a la seva nova guia “Montrebei”, li atorga tres «estrellas de belleza» sobre quatre. Que ocupi l’espai lliure que deixaven les altres, no vol pas dir que no sigui bona, oi?

Això, precisament, és el que hem volgut esbrinar en Remi Brescó, en Joan Asín, en Juan Carlos Juan Carlos Sánchez García i un servidor, repartits —com diu en Joan al seu bloc— en dues cordades: la dels sexagenaris i la dels «cinquentons». Dos segles i mig d’imparable joventut! —sumant les edats de tots quatre— i fanatisme!

I, la veritat, no ens ha decebut gens ni mica. Una altra bona línia per díedres i fissures de bon equipar, típica de la zona. I és que Montrebei, rares vegades decep.

LA VIA

Aproximació: Partint del Prat d’en Lluís, remuntar pel camí de baixada per, al cap d’una estona d’haver sobrepassar la vertical de la via, peròi abans d’arribar a l’alçada de les parets, buscar rastres de corriol cap a la mateixa. Uns 25′

1er. Llarg 60 m Vè. Comú amb «El Voltor Feroç», remunta una canal herbada per, al cap d’una vintena de metres, prendre un diedre a l’esquerra que duu a una terrassa. Reunió a la paret de l’esquerra, després de superar una altre tram de vegetació. Llarg selvàtic.

2on. Llarg 30 m IV. Diagonal cap a la dreta, remuntant per unes grades en direcció a un marcat diedre vermellós. Més que un llarg, ve a ser un canvi de reunió.

3er. Llarg 40 m 6a+. Diedre ataronjat que, cap a la meitat, supera una panxa. Llarg per xalar!

4art. Llarg 25 m V+. Inici per un marcat díedre, flanqueig per placa cap a l’esquerra seguint la línia d’un sostret i entrada a la reunió per un nou diedre. Llarg curt, sinuós i amb roca delicada.

5è. Llarg 50 m 6a+. Gran díedre gris, amb un tram de placa cap a la meitat. Entrada a la reunió amb roca a controlar. Llarg molt bonic i de notable longitud .

6è. Llarg 50 m 6b. Inici per placa fins a l’entrada d’un diedre fissurat que va adreçant-se fins a esdevenir un xic desplomat. Tram final amb pedra solta. Llarg espectacular i mantingut.

Descens: Seguir una llarga feixa cap a la dreta fins a arribar a la carena per, de seguida, trobar la gran fita que marca l’inici de la baixada fins al prat. Uns 40′

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb en Juan Carlos Sánchez, en Remi Brescó i en Joan Asín

Tram final de l’aproximació

2on. Llarg. En Remi, cercant el camí més factible

3er. Llarg. Inici del diedre ataronjat

3art. Llarg. Un peu aquí, una ma allà…

4art. Llarg. Començament

4art. Llarg. Tram final, vist de la R5

4art. Llarg. en Juan Carlos Sánchez García als darrers metres

5è. Llarg. Inici del diedre gris, entre sol i ombra

5è. Llarg. Amunt i crits!

6è. Llarg. La cirereta del pastís

6è. Llarg. I més, i més…

6è. Llarg. …i més, i més…

6è. Llarg. Bo fins al final!

6è. Llarg. En Remi Brescó vist des de dalt

6è. Llarg. El torn d’en Joan Asín

6è. Llarg. En Juan Carlos entrant a la reunió

6è. En Remi a la R6

Feixa de sortida

Cordada a El Voltor Feroç

El Prat d’en Lluís

Pany de paret per on va la via

Pau i tranquil·litat

“Diedre Audoubert” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

DIEDRE AUDOUBERT (325 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com prendre consciència de la pròpia nimietat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres, 21 de maig de 2017. Louis Audoubert, un dels alpinistes francesos més actius de la seva generació i oberturista, ara fa quaranta anys, d’aquest magnífic itinerari que solca el diedre més marcat de la paret, sentencia, en referència al guiatge a la muntanya: «L’experiència de cadascú és el tresor de tots». Màxima extensible al desenvolupament cultural de quantes civilitzacions han existit. Els avenços científics, mèdics i tecnològics, el virtuosisme artístic i, fins i tot, les gestes esportives més extraordinàries, es fonamenten i nodreixen de l’acumulació continuada de coneixements previs, fruit de l’experiència col·lectiva, sense els quals fora impensable poder-los dur a terme.

Avui, gràcies a l’audàcia d’en Louis Audoubert i en Marc Galy, però també de la dels seus antecessors, coetanis i successors, en Jordi i jo hem pogut gaudir, amb molta humilitat i respecte, d’aquest colossal itinerari al bell mig de la grandiosa Paret de Catalunya.

Quan hem arribat al Prat, hem estat parlant amb en Marc de Vilalta i uns seus companys berguedans, que el dia abans s’havien atrevit amb la Cor Salvatge. I hem vist damunt del sostre de la Fliposis, còmodament instal·lats en una hamaca, a en Joan Gibert Pujol i na Ariadna Sans. I encabat, encara hem tingut la grata sorpresa de veure’ns immortalitzats en unes instantànies, fetes des del Mas Carlets, gràcies al bon ull d’en Cesc Rosell.

LA VIA

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h.

L’entrada, que va per unes feixes, es pot fer de varies maneres. De fet, a cadascuna de les ressenyes que dúiem, Luis Alfonso, Edunz Rocaineu i RomànticGuerrer, se’n suggereix una de diferent. I totes són vàlides.

A partir de la R0, però, que és allà a on comença la festa, el recorregut és únic i, per tant, consensuat per tots. En el que hi torna a haver disparitat d’opcions, és a l’hora d’enllaçar (o no) alguns dels llargs. Nosaltres, per exemple, que per tal de guanyar temps anàvem amb la intenció de fer només vuit reunions, n’hem acabat fent nou. I és que una cosa són els propòsits i l’altra la crua realitat. Especialment en aquestes vies, a on l’ambient s’«imposa».

Tots els llargs són bons, però posats a destacar: La xemeneia desplomada del cinquè llarg (nostre), un tram molt físic que, malgrat estar equipat en els punts clau, provoca un desgast considerable. I el vuitè (penúltim), una preciosa tirada per fissures de totes les mides i inclinacions, que fet tot en lliure ha de ser una autèntica passada! A aquelles alçades de la pel·lícula, però, les nostres forces ja estaven tan minvades que ens hem hagut de consolar a passar com bonament hem pogut.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

En resum, una via amb majúscules: llarga, atlètica, vertical i monolítica. Una gran clàssica, a on cal anar-hi amb bona «pila» i moltes ganes.

Horari: Entre 7 i 9 hores

Amb en Jordi Ceballos

A les feixes d’aproximació

1er. Llarg. Inici de la via pròpiament dita

2on. Llarg. En Jordi, posant-s’hi bé

2on. Llarg. Traçat lògic en tot moment

2on. Llarg. A punt d’albirar la reunió

3er. Llarg. Inici florit

3er. Llarg. En Jordi arribant a la reunió

4art. Llarg. Sortint de la R

4art. Llarg. Tornant a entrar al diedre

4art. Llarg. Aquest sóc jo, recuperant el llarg

5è. Llarg. Entrant a la xemeneia desplomada

5è. Llarg. En Jordi, “aprentant” fort

5è. Llarg. “Cordons”, com costat això!

5è. Llarg. Foto gentilesa d’en Cesc Rosell

6è. Llarg. Primers metres

6è. Llarg. Amunt i crits!

7è. Llarg. Toma “diedraco”!

7è. Llarg. A punt d’entrar a la R

8è. Llarg. A la fissura desplomada

8è. Llarg. En Jordi, posant-t’hi tot el seu saber

8è. Llarg. N’hi que ho tenen més fàcil…

8è. Llarg. Ep, ja sóc aquí. Que em veus?

8è. Llarg. Ei, Jordi, que bé que t’ho has “currat”!

9è. Llarg. Això s’acaba

9è. Llarg. Més content que un gínjol!

Camí de tornada…

…amb una altra de bona a dins del sac!

Uns globus aerostàtic sobrevolant el Congost

“Un Mundo Feliz” a la Paret de Catalunya de Montrebei

UN MUNDO FELIZ (360 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa.. o bé com tenir el privilegi d’acompanyar a un venerable «barrufet», a sumar la seva 50ª via a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 9 de maig de 2017. Les addiccions, unes més que altres, gairebé sempre acaben sent pernicioses. I, tanmateix, en el cas de l’escalada quan el nivell de fanatisme es converteix en una obsessió desmesurada, les conseqüències poden arribar a ser totalment imprevisibles. Fixeu-vos, sinó, en el cas de l’amic Remi que, amb seixanta-vuit anys a l’esquena, i una infinitat de vies escalades —més de 2.000, segons m’ha confessat— segueix marcant-se reptes i assolint fites inabastables per la immensa majoria de mortals.

I és que fer cinquanta vies a Montrebei no és poca cosa. A tots aquells que coneixeu el pa que s’hi dóna, què us he de dir que no sabeu? I per als que encara no heu caigut a la temptació, crec que aquestes paraules d’en Xavi Raventós, extretes del recent llibre «Montrebei» d’en Luis Alfonso, poden ser-ne il·lustratives: «Y con el tiempo te enamoras del lugar y yo pienso que te enamoras porque conforme acumulas esfuerzo, adrenalina, miedo y satisfacción vividas aquí, más ligado estás al lugar. Y acabas convirtiéndote en montrebeiano, un adicto al lugar pero también un amante respetuoso del lugar».

Més enllà d’aquest mig centenar de vies, però, si el vint per cent són primeres ascensions: (1985 «El Voltor Feroç», 1986 «Divendres de Resurrecció», 2004 «Barrufet Pirata», «Trànsit de Venus» i «Caprici de Solstici», 2014 «Aleta de Tiburón» i «Señor Paca», 2015 «Un bosque» i «Clar»), la gesta, no cal dir-ho, esdevé encara més èpica. Felicitats Remi! El dia que arribis al centenar, espero poder-t’hi tornar a ser!

LA VIA

Sense ser una de les més reeixides d’aquest sector, alterna trams molt bons amb altres de menys interessants. Per la orientació, pràcticament no hi toca el sol fins a la part final.

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament a la base de la paret durant uns 20′, fins a trobar unes fites que pugen en direcció a la mateixa. La via comença en una evident canal, uns cent metres a la dreta de la via Desequilibrio Hormonal. També podem prendre com a referència la gran canal per on va la GEDE, que és uns cent metres més a l’esquerra de la DO. 40′

En comptes d’entrar caminant per la canal, si tenim ganes d’allargar-la, hi ha la possibilitat de fer-ho pels dos primers llargs de la «Fisura Caracol». Un cop a la via, cal anar amb compte de no equivocar-se, atès que creua i comparteix llargs, tant amb amb la FC com amb la «Derobée».

1er. Llarg. 25 m V. Díedre tombat d’uns 10 m, assenyalat per un pitó fins a l’alçada d’un sabina. Flanqueig per placa, per sota d’aquesta, fins a buscar la R al peu d’un díedre molt marcat.

2on. Llarg. 30 m 6a. Seguir el díedre fins gairebé al final i, a l’alçada d’una gran placa amb una franja horitzontal, flanquejar per aquesta en direcció a una marcada fissura. Llarg bonic i mantingut.

3er. Llarg. 15 m 6b+. Fissura semi-cega vertical, mantinguda i atlètica. Llarg curt, però potent!

4art. Llarg. 25 m 6b. Curt flanqueig a ma dreta, superació d’un curt desplom i díedre tombat, amb sortida final per la dreta fins a la R.

5è. Llarg. 60 m 6a. Inici desplomat per una fissura-díedre amb bon «canto», seguida d’un seguit de díedres bruts i trencats que duen a un petit bosc penjat. La reunió es fa al peu d’una canal-díedre molt marcada, però també hi ha la possibilitat de fer-la uns deu metres abans, en algun dels arbres per on es passa, evitant així, en part, el fregament i la caiguda de pedres. Llarg amb un inici bonic, però en general poc agradable.

6è. Llarg. 45 m 6a. Primer metres per l’ample canal-díedre que tenim al davant, tombant després cap al llarg díedre de l’esquerra fins al seu final. Llarg espectacular i un xic compromès.

7è. Llarg. 35 m 6b. Pas de bloc, seguit d’un flanqueig senzill per una feixa, fins al peu d’un gran mur. Llarg de transició, al final del qual, hi ha la possibilitat d’evitar el darrer llarg, anant cap a la dreta a pujar un arbre i sortir a un coll.

8è. Llarg. 35 m 6b. Superar un petit ressalt per accedir a una placa de regletes, i flanqueig cap a l’esquerra a buscar una estètica fissura diagonal. Llarg de magnífica factura, que va ser obert amb posterioritat a la resta, i a on trobarem les dues úniques expansions de tot el recorregut.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h.

Horari: Entre 5 i 6 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/05/un-mundo-feliz-la-paret-de-catalunya.html

Estàs fet un xaval, Remi!

“50” Vies fetes a Montrebei

Amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa

Prenent referències, abans de començar

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. En Lluís a punt d’entrar a la reunió

1er. Llarg. En Remi a punt d’entrar a la reunió

2on. Llarg. Díedre inicial

2on. Llarg. A punt de flanquejar cap a la placa

2on. Llarg. “Mi menda” a la R2

3er. Llarg. Primers metres

3er. Llarg. Exigient i mantingut

3er. Llarg. En Lluís, treient-lo en lliure

3er. Llarg. A mi també m’ha sortit!!

4art. Llarg. En Remi començant

4art. Llarg. Al díedre tombat

5è. Llarg. En Lluís, cercant amb què protegir el pas

5è. Llarg. Tram exigent

5è. Llarg. Díedre en oposició

5è. Llarg. En Remi Brescó assegurant

6è. Llarg. En Lluís, progressant amb total seguretat

6è. Llarg. Perspectiva de tot el díedre

6è. Llarg. En Remi Brescó a la part final

7è. Llarg. Inici explosiu

7è. Llarg. En Lluís assegurant

8è. Llarg. Un servidor, situat a sota la fissura

8è. Llarg. Senzillament, “brutal!”

8è. Llarg. En Lluís, arribant al capdemunt

8è. Llarg. En Remi Brescó, en el moment d’acompletar la seva 50ª a Montrebei

Més content que un gínjol. I no n’hi ha per menys!

“Del Tronko” a la Paret de Catalunya de Montrebei

DEL TRONKO (350 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com gaudir d’un festival d’autoprotecció

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge 12 de març de 2017. Fa un parell d’anys vaig escalar la Delfos. Amb la ressenya a les mans, la primera impressió que vaig tenir va ser la d’estar al davant d’una via llarga, però assequible.

Tres passatges de V+ en 450m, com a dificultats més notables, d’entrada no s’intuïen inquietants. Mirant-t’ho, encabat, amb més detall, vaig apreciar que, sumant elements de protecció i reunions, no s’hi comptaven més d’una quinzena de pitons i un parell de ponts de roca. La via, oberta fa trenta-cinc anys, venia signada per en Santi Llop i en Jesús Gàlvez. Al final, vaig estar tota l’estona posant «catxarros» i «apretant»… l’esfínter. Ha, ha, ha!

Bé, bromes a part, aquest és, encara avui, sortosament, l’estil d’escalada imperant a Montrebei. Un estil respectuós amb l’entorn, observat per la major part d’oberturistes, i postulat pel mateix Gàlvez en el seu polèmic assaig «Ética del escalador y arbol ético»
http://desnivel.com/escalada-roca/el-arbol-de-la-etica-de-jesus-galvez
A causa de la massificació, com totes les activitats humanes que tenen lloc en el medi natural, aquesta nostra tan estimada pràctica no és innòcua per l’entorn. Fixeu-vos, sinó, en el bullici i la cridòria que avui en dia imperen en el concorregut camí del Congost. L’estil, doncs, compte. I molt!

Tot això ve al cas, perquè la via Del Tronko (o La Fuerza de los Sueños), que va ser oberta vint-i-set any després de l’esmentda Delfos, i neix just al costat, observa aquella mateixa sobrietat en l’equipament fix. I a sobre és més difícil. Buf! No es tracta d’un grau molt elevat, però tenint en compte la tensió i el cansament afegits a l’hora de cercar emplaçament per autoprotegir-se, no és gens menyspreable.

1er. Llarg. Díedre una mica brut i trencat, seguit d’un flanqueig fi amb unes preses de ma força amunt. Llarg per anar entrant en situació.

2on. Llarg. Seguit de plaques, a estones fissurades, de roca molt compacte. Llarg vertical, tècnic, exigent i, com tots, poc equipat.

3er. Llarg. Seixanta metres complerts a on hi ha una mica de tot: un primer tram trencat, dos passos d’artificial equipat seguits d’una bona sortida en lliure, un díedre bonic i assequible, i un tram final de fissura petita. Llarg molt «llarg» i variat.

4art. Llarg. Flanqueig per canviar de paret, mur de navegació amb molt bona presa i tram final de transició a través d’un esperó descompost i un bosc penjat. Llarg aeri i bonic.

5è. Llarg. Díedre vertical amb un pas desplomat al mig i final fàcil però amb pedres soltes. Llarg exigent i espectacular, a on toca obrir-se bé de cames.

6è. Llarg. Díedre-xemeneia més assequible que l’anterior.

7è. Llarg. Un seguit de fissures verticals i atlètiques que donen pas a unes plaques semi-fissurades. Llarg tècnic i mantingut.

Resumint, es tracta d’una via que, per gaudir-la al cent per cent, cal anar bé de «coco» i més aviat sobrat de grau. Ah, això sí, és un viot de cal ample!

Amb en Damià Santiveri

1er. Llarg. Inici, amb la Laia i el Xavi al davant

1er. Llarg. Montrebei en estat pur!

2on. Llarg. Tram inicial una mica “expo”

2on. Llarg. Verticalitat i ambient garantits

3er. Llarg. Començament

3er. Llarg. Tram de flanqueig

3er. Llarg. Als passos d’Ae

3er. Llarg. Ambient sensacional

4art. Llarg. Fent el canvi de paret

4art. Llarg. “Canto vilanoví”

5è. Llarg. Exigent des de bon principi

5è. Llarg. Tècnica de manual

5è. Llarg. Superar el pas extraplomat

5è. Llarg. Amunt i crits!

5è. Llarg. Això encara no s’ha acabat!

6è. Llarg. Aquest és més suau

6è. Llarg. Una senyora alzina

7è. Llarg. Sospesant les dificultats

7è. Llarg. En Damià ´”apretant” de valent!

7è. Llarg. Au va, bou, que ja ho tens!

7è. Llarg. Això ja es va acabant…

Paret d’Aragó

“Globeros en Alaska” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

GLOBEROS EN ALASKA (260 m ED) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Xavi Batriu i en Marc Muntanya… o bé com tenir quelcom per explicar als néts

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns 6 de març de 2017. Quan en Xavi em va dir que no havia escalat mai a Montrebei, de seguida em va venir al cap aquesta agosarada proposta. Del que ja no estic tan segur, és si fou feta pensant en que ell no s’avorrís… o bé fruït del meu subconscient egoista i malaltís. És clar que, ben mirat, una ocasió com aquesta no es presenta gaire sovint. Ha, ha, ha!

I a última hora, ves per on, encara se’ns hi ha afegit en Marc. De manera que, no ha estat un, sinó dos els «bous» disposats a dur-me de «paquet». Fet que, ràpidament he aprofitat per fer-me meus el primer i el darrer llargs, atès que, vist el percal, són els únics raonablement «humans».

De la Globeros, sempre havia sentit dir que és de les més repetides Montrebei, malgrat quan, a primers d’any, vaig tenir el goig d’escalar la Desequilibrio Hormonal, només de mirar-la de gairell ja se’m va posar la pell de gallina. Grau elevat, però rocam excel·lent. Equipament a completar, però ben posat i fonamentat en parabolts». A més d’una longitud moderada, una aproximació ràpida i la encisadora bellesa de l’indret… tot plegat ben combinat, confereixen a la Globeros en Alaska aquest caràcter «semi-esportiu» que, avui en dia, sembla tenir tants adeptes. «Ja t’ho dic jo, que la penya està molt forta!». Ara que ningú es pensi, però, que tot plegat es bufar i fer ampolles. Aquí s’hi ha de venir amb el grau obligat més que assumit, i tenir en compte que no hi haurà treva en cap moment.

1er. Llarg. Mur de regletes, seguit d’un díedre molt maco i fàcil de protegir amb peces mitjanes i grans (el C3 només fa servei aquí, però no és imprescindible). Llarg d’escalfament.

2on. Llarg. Fissura de dits que dóna pas a una placa d’adherència. Llarg fi.

3er. Llarg. Inici vertical per fissura intermitent difícil, a reforçar amb aliens i tascons petits. I final, per mur més assequible. És el llarg més obligat.

4art. Llarg. Gran placa de continuïtat amb cantell petit. Malgrat ser més difícil que el tercer, no et deixa el cor tan encongit. Boníssim! Sens dubte, el llarg de la via… per qui el tingui al seu abast!

5è. Llarg. Placa fissurada amb un parell de passos durs.

6è. Llarg. Placa roma acabada en un petit desplom que, per superar-lo, requereix fer un pas de bloc.

7è. Llarg. Excursió fins al primer bolt, desplom atlètic amb bona presa, mur de mirar-s’ho i díedre vegetat.

Resumint doncs, un dilluns molt ben aprofitat, per quedar bocabadat, d’esquena al vent de ponent que ha deixant un cel radiant, veient a en Marc encadenar tota la via, però en especial el quart llarg, talment com si levités. Chapeau!

Am en Marc Muntanya i en Xavier Batriu

1er. Llarg. Començament

1er. Llarg. Placa de regletes

1er. Llarg. Desplomet atlètic

R1

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Passos fins

2on. Llarg. En Marc, guanyat metres amb facilitat

3er. Llarg. Amb la moral ben alta!

3er. Llarg. Cada cop més difícil!

3er. Llarg. Sembla que ja ha passat el pitjor!

3er. Llarg. Ara ens toca a nosaltres

3er. Llarg. En Xavi “cantant-me” una presa

R3

4art. Llarg. Aquest és el bo!

4art. Llarg. No et mengis la corda, Marc!

4art. Llarg. Si n’és de difícil, això!

4art. Llarg. I encara té temps, per posar bé per les fotos

4art. Llarg. Passant ben a prop de la Desequilibrio tan a prop…

5è. Llarg. ara és el torn d’en Xavi

5è. Llarg. A veure quin hi poso…

5è. Llarg. Quina bona pinta que té això!

5è. Llarg. En Marc, recuperant el llarg

6è. Llarg. De nou, en Xavi al capdavant

6è. Llarg. Apropant-se al desplomet

6è. Llarg. En Marc a punt al pas difícil

R6

7è Llarg. Ara em toca a mi

7è. Llarg. Una altra tibada com aquesta i… no sé, no sé!

Vistes espectaculars!

Pau i tranquil·litat

Afegeix una descripció Amb Marc Muntanya i Xavi Batriu.

Proper objectiu?

 

“El Cau del Sioux” a la Paret de Catalunya de Montrebei

EL CAU DEL SIOUX (270 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb na Júlia Busquets… o bé com seguir els rastres de l’Indi, també a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres 17 de febrer de 2017. Qualsevol excusa és bona per tornar a escalar en aquestes parets! Aprofitant que na Júlia tenia fam de roca ―la neu i el gel l’han tingut ben ocupada tot l’hivern―, li hem tret la pols a un dels projectes que tots dos teníem pendents. Deixant a part que ambdós som navassencs, escalar amb na Júlia em produeix una sensació ben especial. Per una banda, com és obvi, hi ha la diferència d’edat: els seus pares són més joves que jo!―. I, per una altra, doncs perquè tot just fa quatre dies ―o quatre anys, que pel cas és el mateix―, que vaig portar-la de «paquet» a la Civis-Genís de Cabirols del Pedraforca. Aleshores, no cal dir-ho, ella tot just començava i jo no parava de donar-li consells. Avui, en canvi, ha estat ella ―com a bon membre del CTAC que és― qui, després d’un primer contacte cautelós, si ha acabat deixant la pell ―literalment― per treure’m les castanyes del foc! Ha, ha, ha!

Molts comentaris ―i no tots favorables― mereix aquesta via d’en Joan Vidal Reina. Que si és «la via més equipada de Montrebei», que si «el seu estil no s’adiu amb el del lloc»… Sigui com sigui, gairebé tothom que l’ha repetit coincideix amb el mateix: que és molt recomanable i, com a tal, esdevindrà una clàssica de la paret. Totes les vies de l’Indi que conec tenen en comú, al meu entendre, un bon olfacte pels traçats ―com a bon indi aborigen que és― i un equipament molt correcte, tant en quantitat com en qualitat. Si, a més, tenim en compte que la major part les ha obert en solitari, crec que no ens queda més que treure’ns el barret. I, al final, donar-li les gràcies, perquè del que no hi ha dubte, és que són de les més visitades de cada indret. Després, cadascú podrà donar la seva opinió sobre si aquest és el tipus d’itinerari que més li agrada i el satisfà. Personalment, ara mateix, potser prefereixo haver-m’ho de «treballar» una mica més, però això no vol dir que en cap de les vuit vies d’en Joan que he escalat ―Altres Límits, Cherokee Express, Directa Senglar, Niltina, Peus Negres, Tuaregs, Viatge Apatxe i El Cau del Sioux― no hi hagi gaudit de valent!

1er. Llarg. 55 m 6a. Mur de presa roma, seguit d’un díedre bavaresa. Reunió intermèdia opcional. Llarg de navegació, poc equipat.

2on. Llarg. 35 m 6a/Ae. Placa mantinguda amb tres passos d’artificial al mig, seguida d’un flanqueig cap a la dreta i d’un tram fàcil a la part final. Llarg bonic.

3er. Llarg. 35 m 6a/Ae. Un altre mur compacte, més llis i vertical que l’anterior, i més típic de Terradets que no pas d’on som. Llarg monolític.

4art. Llarg. 40 m 6c. Fissura bavaresa exigent i excel·lent, seguida d’un petit desplom ―pas d’A1 d’un alien― i d’una fissura «intermitent» (la xapa que hi mancava, torna a ser al seu lloc). El llarg de la via, en tots els sentits: dificultat, bellesa i una «sorpresa» al final, que serveix per donar nom a la via!

5è. Llarg. 20 m II. Canvi de reunió, d’una cova a una altra en horitzontal.

6è. Llarg. 15 m IV. Superació d’un petit desplom amb l’ajut d’una savina i flanqueig cap a l’esquerra per terreny descompost. Llarg de transició.

7è. Llarg. 40 m 6b+. Flanqueig de placa a dretes per anar a buscar un díedre desplomat. Passat un pont de roca, quan la fissura de dits que fèiem servir es torna impracticable, apareixen les dificultats més notables ―alien útils, si es fa amb artificial―. Flanqueig a esquerres per entrar en una xemeneia mig tapada per la vegetació, per on cal pujar ben obert de cames. S’acaba amb un pas de placa i un tram de tartera vertical. Llarg exigent i variat.

8è. Llarg. 30 m. A1/III. Superació d’un mur fissurat, fent A1 d’un pont de roca i dels dos pitons que hi ha emplaçats. Flaqueig a dretes per terreny fàcil fins al cim.

Una via ben difícil, però no excessivament obligada que, sense ser de les més reeixides del sector, val molt la pena d’escalar, sense cap mena de dubte!

Amb na Júlia Busquets

“El Cau del Sioux”

1er. Llarg. Mur incial

1er. Llarg. A punt de passar per la reunió opcional

2on. Llarg. Na Júlia començant

2on. Llarg. Combinant el lliure amb l’artificial

2on. Llarg. Iniciant el flanqueig cap a la dreta

R2 Bones sensacions, després d’un temps sense tocar la roca

3er. Llarg. A punt d’entrar a la reunió

4art. Llarg. Aquest és el bo!

4art. Llarg. Luitant cada metre

4art. Llarg. A la fissura “intermitent”

R4 a la cova que dóna el nom a la via

5è Llarg. Primer metres

5è. Llarg. De dret cap al díedre

5è. Llarg. A veure com anirà…

5è. Llarg. Quina “apretada”. Uf!

8è. Llarg. Superant el muret final

8è. Llarg. Ja ho tenim, això!

Quin pany de paret més bo!

Brumes matinals al Pantà de Canelles

“No Future” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

NO FUTURE (250 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb l’Octavi Puntas Garcia… o bé com celebrar la seva entrada en el CTAC

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres 11 de gener de 2017. Pot, un membre del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC) no haver escalat mai a Montrebei? La resposta és no! Així que hi hem hagut de posar remei, a corre-cuita! Ha, ha ha!

Darrerament, li he trobat el gust a aquest indret privilegiat del Montsec. La grandiositat del lloc, les seves altives parets, la benignitat climàtica, el seu paisatge superb… fan que un s’hi senti tan petit i tan a gust, que s’acabi confonent amb l’entorn. Ai, que això fa pinta d’addicció… Es veu que no sóc el primer a qui li ha passat, però! Com ens diu en Luis Alfonso al seu nou llibre «Montrebei»:
«Hace un tiempo no hubiera pensado que Montrebei pudiera ser adictivo, más bien hubiera pensado lo contrario, que es de esos sitios que cuesta ir porque impone, porque se sufre, porque hay riesgo, porque da miedo, porque se cuentan historias de terror!».
De manera que, ja ho sabeu, si no us en voleu convertir en addictes, el millor serà que no us acosteu a Montrebei!

Quatre cotxes al Prat d’en Lluís, en un dimecres no festiu. Déu n’hi do! A una de les cordades, que eren de Valls, mentre es preparaven per escalar la «Torrades amb all» ―Valls i all fan rima!―, a part de les cintes, només els hi hem vist agafar tres o quatre aliens. Nosaltres, en canvi, portem un joc d’aliens, des del gris fins al vermell, un de friends fins al Camelot del quatre, amb l’u, dos i tres repetits ―tretze en total―, a més d’un de tascons! Al final, amb menys també haguéssim passat, però aquí a Montrebei ja se sap, cal anar-hi ben fornits! I no és perquè el vallencs fossin uns «bous» ―que segur que ho eren, atès que la «Torrades amb all» no és gens fàcil―, sinó perquè aquesta via, és una de les poques excepcions que confirmen una regla no escrita, de Montrebei: la de no obrir vies equipades per dalt. Precepte, al meu parer, molt encertat, justament en un terreny de joc a on tradicionalment s’ha vingut fent d’aquesta manera, i a on, a més, predominen les fissures i els díedres de bon protegir, i encara no està tot «trillat». Hi ha d’haver terreny de joc per tothom, és cert, com no ho és menys, crec, que cal respectar els costums ―les normes i usos― de cada lloc.

1er. Llarg. 55 m 6a+. És la tirada clau; llarga i monolítica. S’inicia per unes «xorreres» que faciliten l’arriba a una fissura-díedre. A continuació, es fa una siga saga per una placa, cercant els seus punts febles, per acabar superant un esperó, sobre del qual hi ha un tram de roca delicada.

2on. Llarg. 35 m Vè. S’inicia per terreny fàcil fins a abastar un díedre, del que se’n recorre només la primera part. Roca d’escassa qualitat.

3er. Llarg. 35 m 6a+. Ressegueix un díedre vermellós, fins que, a la part final, hi ha un parabolt a l’esquerra que assenyala sortir per la placa ―nosaltres no n’hem fet cabal i hem seguit pel díedre―. Un dels trams s’ha de superar en off-width. El díedre acaba barrat per un sostre, que cal flanquejar a la dreta per abastar la reunió. Juntament amb el primer i el cinquè, un dels millors!

4art. Llarg. 40 m 6a. S’inici per una placa fissurada que, al final, per evitar uns sostres ens fa flanquejar cap a la dreta. Llavors es continua per una fissura ample que ens deixa al peu d’una canal. D’aquí, fent un curt flanqueig a la dreta, per una cornisa vegetada, s’arriba a la R. Cap a la meitat, hi ha un reunió opcional. Si no es fa, cal anar amb compte amb el fregament de les cordes.

5è. Llarg. 30 m V+/6a. Fissura de roca boníssima, a superar en bavaresa. Llarg molt estètic i agraït!

6è. Llarg. 40 m V+. Placa a on, a mesura que pugem, la roca va perdent qualitat ―per sort, també dificultat―, fins a arribar a convertir-se en molt delicada. Reunió en una alzina. Compte amb la qualitat de la pedra!

7è. Llarg. 15 m IV+. Sortida cap a la esquerra per encarar una placa fàcil. Llarg sense massa interès.

Via força recent ―només té dos anys― que per la bellesa del seu traçat, i unes dificultats força assequibles i homogènies, es repeteix força sovint. Així que, molt recomanable!

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. L’Octavi començant

1er. Llarg. Entrant al díedre

1er. Llarg. Iniciant la siga saga

1er. Llarg. Llarg i mantingut!

2on. Llarg. Començament el díedre

2on. Llarg. Perspectiva panoràmica

2on. Llarg. Més espectacular que difícil

3er. Llarg. Inici

3er. Llarg. Canvis constant de postura

3er. Llarg. A veure, mira a la camara!

R3 Aquest era dels bons!

4art. Llarg. A punt de començar

4art. Llarg. De mica, en mica…

4art. Llarg. …s’omple la pica

4art. Llarg. Cap a buscar la segona part

5è. Llarg. Au va, para de xerrar i escala!

5è. Llarg. Octavi, no et queixaràs. T’estàn tocant els millors!

5è. Llarg. Roca boníssima!

6è. Llarg. Roca a temptejar!

6è. Llarg. Cada cop pitjor!

Satisfet, després de l’escalada

Contorns suaus

Quietud absoluta!

“Xorrerres” a peu de via

L’ombra de la tarda ens fa semblar gegants

“Desequilibrio Hormonal” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

DESEQUILIBRIO HORMONAL (240 m ED-) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Damià Santiveri Freixa i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com gaudir d’un regal de reis molt especial

➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres 6 de gener de 2017. Hi ha moltes raons que poden fer-nos decidir a intentar la repetició d’una via d’escalada. La bellesa del seu traçat, les recomanacions del personal, l’estil i el grau de dificultat, el tipus d’equipament o bé la novetat, en són algunes d’importants. També poden influir-hi, però, les condicions meteorològiques, la disponibilitat (restriccions, ocupació…) o bé, senzillament, perquè sigui la que ens manca per completar una zona. En el cas de la que avui m’ocupa, a més d’algunes de les esmentades ‫―exceptuat la de la novetat, atès que la ruta té més de trenta d’anys d’antiguitat―, hi ha influït, també, la coneixença amb un dels seus aperturistes. Amb l’Aïtor Ormaechea, fa molts anys ―més, fins i tot, dels que té la via―, vam compartir corda en diverses ocasions. I no havia sabut més d’ell, des de llavors, fins que, fa ben poc, vaig contactar-hi pel facebook. Pel que em va dir, però, actualment les seves aventures discorren més en horitzontal que no pas en vertical ―exerceix de patró de veler―. N’hi ha que s’ho saben muntar bé! Ha, ha ,ha!

Ah, i no us negaré pas que el fet d’aparèixer a la llista de les «100 Millors Escalades de Catalunya» del Pep Solvdevila, també hi pot haver influït. Com tampoc us negaré que, mentre ens hi atansàvem, des del Prat d’en Lluís, ho fèiem amb una mica de neguit. Malgrat ser una via freqüentment repetida ―proveu de cercar-la a internet―, d’aquest grau, a Montrebei, no n’havíem fet pas gaires… per no dic cap. Finalment, però, en Damià l’ha «encadenada» de dalt abaix, i en Joan i un servidor l’hem enllestit amb un parell o tres d’A0’s per barba. L’horari i la temperatura, que també eren factors a quadrar, s’han acabat saldant en sis hores d’escalada ―ombra de 2/4 d’11 fins a les 12― i havent-nos de treure roba i estar a punt d’acabar-nos l’aigua! Tot plegat, doncs: el millor regal de reis que podíem esperar!

1er. Llarg. 40 m 6b+. Se superen uns blocs fàcils i, acte seguit, s’entra en un díedre exigent i intimidant, equipat amb un parell de claus i tres spits que, per sort, es protegeix amb facilitat. Llarg sostingut i espectacular, amb algun tram de roca delicada, però que, de mica en mica, va sortint. Per treure’s la són de les orelles, vaja!

2on. Llarg. 25 m 6a+. Curt flanqueig en bavaresa horitzontal i invertida fins a buscar un bon canto, per acabar sortint a un díedre assequible. Quin pas més «burraco»!

3er. Llarg. 35 m V+. Llarg senzill, però agradable d’escalar, que comença per un placa fissurada molt compacte i acaba amb una fissura ampla plena de vegetació. Totalment des-equipat, però fàcil de protegir amb peces grans. El més fàcil de la via, per bé que molt agraït.

4art. Llarg. 40 m 6b. Sens dubte, el llarg de la via. Similar al primer, però més llarg i desprotegit. Per posar-hi un xic de morro i tenir el «coco» ben moblat, vaja! Proposat per en Xavi Raventós, al bloc: http://caracolesmajaras.blogspot.com.es/2015/11/10-mejores-largos-de-montrebei.html
com un dels millors de Montrebei.

5è. Llarg. 50 m 6b. Una placa fissurada i atlètica, per sort força assegurada ―en comparació a la tònica general de la via―, d’aquelles de posar-s’hi i anar-la traient pas a pas, seguida d’una placa amb un «desplomet», a on toca tornar a fer una apretada. Arribada a la reunió, amb el braços ben contents.

6è. Llarg. 50 m 6a. Llarg sinuós i un xic exposat ―difícil de protegir, sense claus―, compost per una placa a on cal navegar per trobar els punts més febles, seguida d’un llarg flanqueig a ma esquerra, que ens diposita al peu d’una fissura de forats i, encabat, a la canal fàcil de sortida. Tot plegat, per xuclar-nos les escasses reserves de «power» que ens puguin quedar.

Resumint, una via exigent, dura física i mentalment, sobre roca «sanejada» i «magnesiada» (perquè deu ser?) que, per gaudir-la al cent per cent, val més no anar justet. Ens ha agradat mooooolt! Aquesta sí; imprescindible!

Croquis amb l’aproximació

Amb en Damià i en Joan

1er. Llarg. Començament

1er. Llarg. Inici del díedre exigent

1er. Llarg. En Damià, lluitant amb les dificultats

1er. Llarg. En Joan i un servidor, desfent el llarg

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. A punt de sortir del sostre

R2 Lluííííííís!

3er. Llarg. En Joan buscant l’escalfor del sol

3er. Llarg. A punt d’entrar al “bosc”

R3 Vistes espectaculars de la Paret d’Aragó

4art. Llarg. Inici delicat

4art. Llarg. En Damià entrant al díedre

4art. Llarg. A partir d’aquí, sense respir!

4art. Llarg. Sort dels “amics”, que si no…

5è. Llarg. Val mes no rumiar-s’ho massa…

5è. Llarg. Agafant alè, abans de tornar-hi!

6è. Llarg. A on són les assegurances?

6è. Llarg. “Joan: Posa’ns alguna cosa al flanqueig!”

6è. Llarg. Ni de segons, és fàcil!

6è. Llarg. No es pot vendre la pell de l’os fins…

Paisatge inigualable

A veure si t’adormiràs…

En Damià reposant forces

“Petit Díedre” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

PETIT DÍEDRE (160 m MD) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Martí Soriano Arnal… o bé com començar l’any a la «paret per excel·lència»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 2 de gener de 2017. Amb en Martí, que és un home plenament dedicat ―per aquest ordre― a la família, a la feina i a l’escalada esportiva, solem quedar un parell o tres de vegades a l’any per fer via llarga. Una d’elles per les vacances de nadal. I com que, enguany, m’ha comentat que li feia gràcia d’anar a Montrebei, atès que encara no hi havia estat mai, doncs, que voleu?, he mirat de fer-lo content. I no sabeu com m’ha costat… Ha, ha, ha! De fet, malgrat no haver-m’hi prodigat especialment ―sobretot pel respecte que em mereix―, Montrebei és un dels llocs a on la pràctica de l’escalada em resulta més estimulant i satisfactòria. Com diria l’amic Joaquim Gil, dec estar tocat pel tocat pel seu «encantament». Els que coneixeu el lloc i les seves vies, de ben segur que sabreu de què us parlo!

Després de comprovar la previsió meteorològica una i una altra vegada, i a l’espera d’un cel cobert de núvols i temperatures properes a zero, ens hem acabat decidint pel Petit Díedre, una via que un servidor ja havia escalat, ara fa uns trenta anys, amb en Jordi Sunyer i en Xevi Bonet. Després de tant de temps, però, els records resulten tan vagues que és com tornar-la a fer de nou. Curiosament, fins als darrers metres de la via, no se’m ha acabat reproduït la imatge que més gelosament en guardava a la memòria: la espectacular obertura de cames que cal fer per superar el darrer desplom! A part d’això, i de la característica cova de la tercera reunió, de la resta poca cosa. L’equipament, però, no és pas més complet que aleshores. Benvinguts a Montrebei, senyors!

I tan abrigats anàvem, que semblàvem esquimals: guants, gorra, polar… Si a això hi afegim que hem fet una aproximació directa; o sigui, traçant una línia recta des del Prat d’en Lluís fins al peu del díedre, i que al final ha fet més bo que no pensàvem… doncs, això, que en comptes de fred hem acabat passant calor. Ah, i per acabar-ho d’adobar, en poc més de tres horetes ho hem tingut enllestit ―aproximació, escalada i descens―. Qui ho havia de dir? I, a part d’això, com que tot just si són les dues, se’ns ha desvetllat una altra qüestió: I ara que fem…? Passar-me més estona a la carretera que a la muntanya, mai ha estat del meu grat! Bé, no ho digueu a ningú, però ho hem acabat rematant al Barranc dels Grillons. I allà sí, ens hi hem acabat fotent de fred. El què són les coses!

1er. Llarg. 40 m Vè. Hem començat per l’entrada de l’esquerra, que sembla la més evident i lògica. Per arribar a l’arbre que hi ha a la xemeneia, primerament cal superar un contrafort d’uns deus metres de roca discreta, assegurats com bonament podem. Seguidament, s’entra a la xemeneia durant deu metres més, per sortir-ne altra volta per la dreta per abastar una altra placa de dubtosa consistència. Tot plegat, un inici poc engrescador. Montrebei en estat pur!

2on. Llarg. 30 m V+. Un curt flanqueig a ma dreta ens deixa a la base una fissura-díedre marcada amb un clau. A continuació, vénen una placa de bona roca i una altra «fissureta» de dificultat més elevada; protegides aquestes per treus claus. Un llarg agradable de fer i, sens dubte, el que té més assegurances.

3er. Llarg. 35 m Vè. Aquí comença el díedre que dóna nom a la via. A l’inici, hi ha força vegetació i la verticalitat no és notòria. Més amunt, abans d’entrar a la curiosa cova de la reunió, la cosa s’adreça. Hi ha diverses possibilitats d’assegurament en els troncs dels arbusts, la fissura i algun que altre pont de roca. Escalada plaent.

4art. Llarg. 55 m 6a. El llarg de la via! Amb una dificultat que va en augment, el díedre s’adreça gradualment, fins a desplomar un xic a la part final. Just abans d’aquest punt, hi una reunió opcional equipada amb pitons. Durant tota l’estona, les possibilitats de protecció amb flotants són tantes, que fins i tot resulta divertit. Entusiasmant!

D’una bellesa austera i primària, el Petit Díedre és una bona via per prendre un primer contacte amb aquest santuari de l’escalada ―i la natura salvatge―, que són les Parets de Montrebei. En la mesura que puguem, vetllem entre tots perquè segueixi sent així!

Amb en Martí Soriano

1er. Llarg. Començament

1er. Llarg. Entrant a la xemeneia

2on. Llarg. Flanqueig incial

2on. Llarg. Díedre assenyalat per un pitó

2on. Llarg. En Martí, en el moment d’aixecar la cama per fer un pas

3er. Llarg. Començament vegetat

3er. Llarg. Escalada “salvatge”…

3er. Llarg. …i d’una lògica aclaparadora

R3 La cova des de fora

R3 I la cova des de dins

4art. Llarg. Inici

4art. Llarg. Seguint la tònica del llarg anterior

4art. Llarg. Darrers metres, cosits de “flotants!

El Petit Díedre des del Prat

Formes irreals

Senzillament, indescriptible!

“L’arsenal”

“Todo Ventajas” a la Paret de Catalunya de Montrebei

Tot avantatges! Venir a aquesta part de Montrebei té un munt d’avantatges. Quan hi ha un pronòstic de temps inestable, quan no es disposa del temps necessari per afrontar alguna de les seves magnífiques vies llargues. O bé, senzillament, quan es vol gaudir d’una jornada plàcida en un entorn amable, venir al Prat de Montrebei pot suposar un munt d’avantatges. I més, quan els companys de cordada són en Quim Gil i en Marc Guillamet. L’experiència i la sàvia nova. El bagatge i la vehemència, units pel cordó umbilical de l’escalada clàssica. El coneixement i les ganes de conèixer, personificats en dos escaladors osonencs, afables i senzills.

☑Primera ascensió: Xavi Raventós
i Luis Alfonso, l’any 2013
☑Longitud / llargs de corda: 265 metres/7
☑Horari aproximat: 4 hores
☑Dificultat: MD (6b) 6a/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via poc equipada amb
parabolts, claus i ponts de roca
☑Material necessari: Friends fins al C4,
repetint mitjans
☑Grau d’exposició: Alt
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració:   ☆☆☆

---

        “Todo ventajas”, com la major part de les vies del vesant oriental de la Paret de Catalunya, té una aproximació curta. Prou curta com per arribar a peu de via, adonar-se que els gats s’han quedat al cotxe i tornar a temps de veure al company negociar gairebé tota la primera tirada. I és que un descuit el pot tenir qualsevol!

Es tracte d’un recorregut de recent factura, fàcilment combinable amb altres vies del sector. La cosa va de díedres i fissures, de verticalitat, de bona roca, d’escàs equipament i flotants a discreció. El bosc penjat, i una tercera tirada, a on caldrà que ens encordem, li treuen una mica d’empenta, però no en desmereixen l’atractiu. En la meva modesta opinió, el 6b de la quarta tirada, potser es queda una mica curt. I més, ara, després d’haver-ne arrancat una presa de mà, intentant resoldre’l. Ha, ha, ha! Afortunadament sense conseqüències, gràcies al parabolt que, amb molt d’encert hi varen emplaçar els seus aperturistes: Xavi Raventós i Luis Alfonso (Luichy) .Una via, doncs, recomanable, sobretot per als incondicionals del sector.

Hem gaudit d’un jorn radiant fins al migdia, moment en què un fort vent del nord ha empès una espessa nuvolada per damunt dels nostres caps. Justament, tal i com havia pronosticant en Marc que passaria! Deu anar per home del temps, aquest xicot! Ha, ha, ha! Per sort, la pluja només ens ha agafat de resquitllada, quan ja fèiem el descens per la canal. I, encabat, la tramuntana s’ha acabat enduent la rufagada cap al cantó del Pla de Lleida, permetent-nos dirigir cap al següent objectiu d’avui.

---

Un tast de “Certificat d’Iniciació per Iniciats”

        La factura d’aquesta altra via de nom tan rim-bombant, pertany, ni més ni menys que Joaquim Gil, que la va obrir, en solitari, el passat mes d’abril. Si us hi fixeu bé, el fons de pantalla del meu bloc n’és la ressenya. Per al·lusió, i per il·lustrar millor les característiques de l’itinerari, cito, literalment, els seus comentaris

"CERTIFICAT D’INICIACIÓ per INICIATS 170 m. 6b+ Ao.

Una modesta via al sector Oriental de la Paret de Catalunya,
amb tres llargs atlètics i bona roca. Una matinal ràpida i
assequible per a escaladors experts. 1ª Repetició 18/5/2014
Oscar i Chavi.
El seu nom pot no dir res, o potser diu molt...
Per l’escalador normal de nivell V+/6a+, cada llarg es com
un examen d’aptitud. Si superes la prova (sense portar martell),
ningú no et donarà cap diploma, ni certificat. Tu mateix sabràs
si et pots considerar un bon escalador... Jo de moment no passo
la prova. Després d’obrir el tercer llarg, en Josep em va dir...
“No m’ha agradat i he passat por...”. Això és exactament...
No posar les coses fàcils. Prefereixo que una via no la repeteixi
ningú, a fer una ruta comercial".

        Tota una declaració d’intencions!

Efectivament, el tal Josep sóc jo. I, a la vista de les circumstàncies, tampoc no em puc considerar un bon escalador… encara. Atès que, de les tres tirades fortes de que consta la via, només en vaig superar una i, amb més “artifo” del que detalla en Joaquim. Això sí, per fer-ho, em vaig haver de penjar d’un C1, un C2 i dos tascons. Quina por! Així que me’n han quedat dues pel setembre! Ha, ha, ha!

De tornada al Prat, vàrem estar xerrant amb un parell de bascos que venien de fer la “Globeros en Alaska” i que, en comentar-els-hi la nostra propera visita a la Vega d’Urriellu, ens van regalar un parell de ressenyes del Naranjo de Bulnes. En cartera estan! Una salutació, companys!