“Gràcies a la vida” a la Paret de Catalunya de Montrebei

GRÀCIES A LA VIDA (230 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Marc Busquets, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com desitjar sempre allò què no tenim

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 24 d’octubre de 2020. A mesura que hom ateny certa expertesa en l’escalada clàssica, aprèn a distingir certs trets característics que diferencien els traçats d’uns i altres oberturistes. Peculiaritats relatives a la tipologia de l’equipament en els llargs i les reunions (tipus, freqüència, oportunitat…), però també a l’estil, al compromís, a la dificultat, o bé, fins i tot, relatives a la neteja de la vegetació i al sanejament de la roca. Un conjunt de trets distintius que solen repetir-se en cadascuna de les seves rutes. Altre cosa és, però, quan diferents membres d’una cordada s’alternen en la tasca de l’obertura. I aquest, justament, crec que és el cas del recorregut que ens ocupa, a on l’equipament hi difereix. Amb això no vull dir que el resultat no sigui reeixit, però sí un punt desconcertant. Dit d’una altra manera: els assidus a les vies d’en Luichy potser no hi veuran acomplertes del tot les seves expectatives.

       És clar que ens queixem sempre per tot! Tant quan hi ha un excés d’equipament, com quan aquest és gairebé testimonial; tant quan un excés de vegetació dificulta el nostre pas, com quan considerem que s’ha eliminat en excés; tant quan, en comptes de pitons i ponts de roca, trobem espits i parabolts, com quan no ens satisfà prou el diàmetre d’aquests. La qüestió és queixar-se, sí senyor. Si es que no tenim remei!

       Gràcies a la vida és una via recent i, de moment, poc repetida que, fent algunes giragonses, enllaça fissures, diedres i xemeneies obviats per les veïnes Torrades amb all i El voltor feroç. A destacar, per la seva bellesa, el curt i exigent tercer relleu. A tall d’anècdota, dir que els primers (en Damià i en Marc), no l’han encadenat, mentre que els segons (n’Eduard i un servidor), l’hem tret net, malgrat no estar tan forts. Si en pot arribar de diferent, encetar o desfer un llarg com aquest. Al darrer llarg, durant l’obertura de la via, l’Héctor Sala va patir una greu caiguda. Tanmateix, però, a hores d’ara és el que està més equipat.

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V. Recórrer el diedre vegetat que hi ha a l’esquerra de les plaques d’inici de la Torrades amb all. Flanquejar a mà dreta per una llarga feixa, fins a fer reunió al peu d’un diedre desdibuixat i vertical. Llarg de tràmit.

2on. Llarg. 25 m 6a. Primers metres tensos per una placa de llastres dubtoses, amb potencial caiguda al relleix de la reunió. Un cop a dins del diedre, milloren la qualitat de la roca i les possibilitats d’auto-protecció. Llarg net i exposat.

3er. Llarg. 20 m 6b+. Excel·lent, exigent, vertical i mantingut diedre fissurat, assegurat només amb un parabolt i un pont de roca, però susceptible de ser cosit amb friends mitjanes/grans. El llarg de la via, sens dubte.

4art. Llarg. 40 m 6a. Llarg que, durant la primera meitat (diedre vegetat amb algun bloc dubtós), aprofita el traçat de la veïna El voltor feroç. A l’alçada d’una sabina, i assegurada amb un parabolt, flanquejar llavors cap a l’esquerra, seguint una cornisa delicada. Llarg poc agraït.

5è. Llarg. 50 m IV+. Diedre-xemeneia fàcil, atapeït ple de vegetació, seguit d’un llarg flanqueig a mà esquerra a través d’un bosc penjat. Reunió al peu de la gran canal de sortida. Llarg de tràmit.

6è. Llarg. 45 m 6b/A1. Inici per una bonica placa vertical ben protegida que, després d’un ressalt senzill, porta a una curta fissura desplomada. Segueix un elegant tram de xemeneia i un flanqueig per placa a mà esquerra. Llarg variat, més equipat que la resta.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp de davant del Prat per l’est. Seguir, en acabat, el camí de baixada d’aquest sector durant uns 10’, fins a trobar unes fites en direcció a la paret. Flanquejar fins a sota l’evident sostre de la via Fliposis. 30’

Descens: Seguir cap a l’est (dreta) uns pocs metres, fins a trobar una canal practicable que té una corda fixa al tram final. Un cop a dalt la carena, seguir cap a l’est fins a trobar el corriol de baixada. 40’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb em Marc Busquets, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer

1er. Llarg. En Damià als primers metres

1er. Llarg. A punt d’enllestir el diedre

1er. Llarg. Reunió florida

2on. Llarg. L’Edu i un servidor ficats en matèria

2on. Llarg. A veure, si encara t’atraparé…

3er. Llarg. L’Edu recuperant el llarg

3er. Llarg. l’Edu a la part final, desmuntant, i en Marc cap a la meitat, equipan-lo de nou

4art. Llarg. En Damià ben obert de cames

4art. Llarg. En Marc, a punt d’entrar a la reunió

4art. Llarg. L’Eduard, ben instal·lat a la R

5è. Llarg. En Marc, entrant al diedre

5è. Llarg. En Damià, més content que un gínjol, saludant a la càmera

6è. Llarg. Primers metres, difícil però ben protegits

6è. Llarg. A punt d’entrar a la xemeneïa

Setze vehicles al Prat

Vista de la Paret d’Aragó, des del final de la via

Quin trio!

“Caos Rampant” a la Paret de Catalunya de Montrebei

CAOS RAMPANT (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com suplir, amb una bona caminada, la manca d’un tot terreny

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous, 16 de maig de 2019. Al seu llibre Montrebei, en Luichy descriu amb acurat detall les aproximacions a les diferents parets i sectors del congost. Per a la de Catalunya, concretament, recomana fer-ho per la Masieta (Pont de Muntanyana) fins a la Delfos. I pel Prat d’en Lluís (Àger), les que hi ha més a l’est. Tant per distància, com per comoditat, doncs, l’aproximació més adient a la Caos Rampant és la del Prat. Ara bé, tornant a la crua realitat, atès que no disposem d’un vehicle off road, i el tram de pista forestal ens produeix un cert neguit ―quan no són les pluges, és un pendent relliscós o bé la mida de les pedres i forats―, hem acabat optant pel camí més llarg. Dues hores hem trigat a arribar al peu de via, i encara sort que hem trobat un túnel natural a la feixa que travessa el Jardí, que sinó encara hauríem hagut de fer una marrada molt més llarga!

       Seguint les indicacions d’en Luichy, dels catorze llargs originals, l’hem acabat enllestint en vuit. A part d’un estalvi de temps considerable, fer-ho així també suposa que les reunions resultin sempre còmodes i no calgui reforçar-ne cap. Només cal prestar atenció a posar cintes prou llargues perquè les cordes corrin bé, i dur el material recomanat.

       A diferència de la tònica predominant a la paret, caracteritzada per les fissures, les xemeneies i els díedres, a la Caos Rampant hi predominen les plaques compactes, més típiques de Terradets que no pas de Montrebei. Pel que fa a l’equipament, però, duu la marca de la casa: aire entre assegurances i, en més d’una ocasió, llargs nets com una patena. Una via exigent, doncs, a on cal donar la talla i no perdre la concentració. En el nostre cas, l’Octavi és el que ha estat a l’alçada (posant-hi el punt vermell), mentre que jo ―com faig moltes vegades―, m’he acontentat d’escalar el grau obligat. I encara gràcies. Més content que un gínjol, però!

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V+. (Paül-Lalueza). Inici al peu d’una fissura amb dos pitons i la inscripció PL. Després d’un primer pas de díedre, segueix una curta bavaresa i un tram senzill fins a l’alzina de la dreta. D’aquí, pujar per la placa fins una cornisa i, seguidament, seguir cap a la dreta a buscar una altra gran alzina, a on fer la reunió.

2on. Llarg. 40 m V+. (Paül-Lalueza). Díedre assequible que ens deixa al peu d’una placa compacte. Flanquejar d’esquerra a dreta, seguint una subtil franja de mans. Es segueix per la generosa fissura, ampla i desplomada, de la dreta. Després d’aquesta, seguir fins a l’alzina de la dreta, a fer reunió.

3er. Llarg. 40 m V+. (Paül-Lalueza). Inici per un bonic díedre, seguit d’una placa de regletes i un tram final descompost. Reunió en un arbre, al peu d’una feixa. A partir d’aquí, la via Paül-Lalueza se’n va cap a la dreta.

4art. Llarg. 55 m V+. Díedre fissurat sense protegir que, a mesura que pugem, es redreça. A la part final, es flanqueja per l’esquerra fins al peu d’una cornisa, a on hi ha una possible R. Seguir caminant cap a la dreta fins a un arbre, al peu d’una fissura groguenca. Bonic llarg d’autoprotecció.

5è. Llarg. 30 m 6c+. Pujar per la fissura i, quan aquesta flanqueja cap a la dreta, accedir a l’esperó per placa fina sense peus. Sortejar un petit desplom per la dreta i, en acabat, seguir recte fins a la reunió. Llarg molt difícil i mantingut. Si es fa en lliure, el més difícil de la via, amb diferència.

6è. Llarg. 55 m 6b+. Placa de regletes força obligada que, anant en biaix cap a l’esquerra, va a buscar un marcat díedre herbós. Superat aquest, flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Un altre llarg bo i exigent, sobre roca extraordinària.

7è. Llarg. 55 m 6b. Inici recte per la placa de forats que hi ha just a sobre la reunió. Seguir per aquesta, amb tendència a la dreta, per, després de xapar un parabolt, continuar amb la mateixa tendència fins a l’alçada d’un pitó. Des d’aquí, flanquejar cap a la dreta, sense assegurances ni referències massa clares, fins a abastar una fissura llunyana. Passada una possible R, seguir per la dèbil fissura que ve a continuació. Creuar cap a l’esquerra i superar un díedre. Llarg molt mantingut i de difícil protecció. El més compromès de la via.

8è. Llarg. 55 m 6a. Sortida cap a l’esquerra per bona placa, en direcció a la xemeneia de sortida. Per superar aquesta, s’ha de lluitar amb algun tram de vegetació i, als últims metres, amb un curiós ressalt. Bonic colofó per a un bona via.

Horari: De 5 a 8 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Díedre inicial

2on. Llarg. Flanqueig per placa fina

2on. Llarg. Entrant a la fissura desplomada

2on. Llarg. Tram final, amb l’Octavi a la reunió

4art. Llarg. Al bell mig del díedre a protegir

5è. Llarg. Fot-li bou!

5è. Llarg. Iniciant el flanqueig

5è. Llarg. Pitó mig sortit, que treballa prou bé

6è. Llarg. Aquest sóc jo, barallant-me amb la placa tipus Verdón

6è. Llarg. A on són les assegurances?

7è. Llarg. Doncs aquí tampoc n’hi ha gaires que diguem…

7è. Llarg. L’Octavi dirigint-se a terra inhòspita

8è. Llarg. Som-hi, que aquest és el darrer!

Tram final de l’aproximació, des de la Masieta. Sort d’aquell forat que es veu allà baix!

I aquí ens hem hagut d’encordar… però, finalment, aquesta feixa ens ha portat de dret al peu de via!

Paret d’Aragó

“Tempesta Nocturna” a la Paret de Catalunya de Montrebei

TEMPESTA NOCTURNA (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com completar una trilogia iniciada fa 33 anys

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 30 d’abril de 2019. Diu en Luichy, al seu llibre Montrebei, que el Trio d’Asos de dificultat mitjana del Montsec, està format per la Pere Camins de Roca Regina, la CADE de la Paret d’Aragó i la Tempesta Nocturna de la Paret de Catalunya. Doncs bé, un servidor va escalar la primera el 1986, la segona el 2014… I amb la darrera, la veritat, no m’hi havia atrevit fins ara, que ha sigut quan m’he qüestionat: «Si l’has de fer, fes-la ara, que se t’està passant l’arròs!». Haver llegit que era més difícil que la Latin Brothers i la Desequilibrio Hormonal, probablement hi pot haver influït, perquè Déu n’hi do com vaig suar aquestes dues. I ara que, finalment, la tinc al sac, la veritat és que m’he quedat ben satisfet! Ah, i per si això fos poc, n’atenyo una altra del Llibre de les 100 Millors (55), i en sumo una més a Montrebei (33). Qui no es conforma és perquè no vol!

       La via és una passada de dalt abaix. Més equipada, sanejada i amb millor roca que moltes altres de la paret. Tots els llargs són bons, no té feixes ni rostolls i, quan acabes, tens la sensació d’haver escalat un viot. A grans trets, la part de baix és més atlètica que la segona, i els llargs parells més assequibles que els senars. En definitiva, una joia amb l’inconfusible segell de qualitat dels seus oberturistes que, després de gairebé 400 m, gairebé es fa curta.

       Hem tingut sol a partir de les 13:30. L’Octavi ho ha encadenat tot, menys el 7b+ del primer llarg. I, a la via, hem coincidit amb la Gemma Soriano, el Fèlix Aznar i el Nacho Merino, que han contribuït a que aquesta aventura resultés més agradable. Que bé que ens ho hem passat!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6a/b. Aquest és, amb diferència, el més exigent de la via. Comença amb un petit desplom, seguit d’un tramet d’artificial, una fissura per xalar i una tram de placa molt difícil, just a l’entrada de la reunió. Força equipat i fàcil de completar, però atlètic com una mala cosa! Per treure’s el fred, vaja!

2on. Llarg. 30 m 6b. Primer pas d’artificial equipat, per superar un petit desplom, seguit d’una fissura intermitent de roca fantàstica. Molt bon llarg, també.

3er. Llarg. 35 m 6b. Curt flanqueig cap a l’esquerra, que surt millor per la part de dalt. Seguit d’un petit desplom (pas dur no obligat), d’una travessia quasi a pèl i d’una fissura compacta.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida a mà dreta, a buscar el segon diedre (a on hi ha una R de parabolts). Superat aquest, flanqueig cap a l’esquerra fins a la vertical el diedre fissurat que duu a la reunió. Llarg un xic descompost.

5è. Llarg. 30 m 6c. Placa tècnica molt difícil (no obligada), seguida d’un altra tram finet de placa, també de roca molt compacte. Resta fins a la R més assequible.

6è. Llarg. 30 m V+. Flanqueig cap al diedre assequible de l’esquerra. Segurament, el llarg més fàcil de la via.

7è. Llarg. 45 m 6c. Aquí toca tornar a tibar de valent. Inici molt atlètic, no obligat, seguit d’una fissura-bavaresa molt guapa. Un dels llargs més exigents.

8è. Llarg. 25 m 6a. Diedre en arc, agraït i compacte. Un altre llarg ben bo.

9è. Llarg. 45 m V+. Diedre fissurat d’auto-protecció (preveure força peces grans), llarg i agradable, seguit d’un flanqueig fàcil, a la dreta, per evitar un esperó. Guapa tirada!

10è. Llarg. 30 m V+. Estètic flanqueig per roca coral.lina, protegit només per una baga molt llarga (evita haver de passar per més amunt) i un pitó a la part final. Díedre final un xic descompost. Prohibit caure!

11è. Llarg. 40 m V+. Xemeneia super maca, amb petits tubs d’orgue i trams de quars, que demana diferents postures per poder-hi progressar. Bonic final de festa!

Aproximació: A Pont de Montanyana, agafar la carretera de Tremp. I, després de creuar el pont damunt del Noguera Ribagorçana, prendre el primer trencant a mà dreta, en direcció al Congost de Montrebei i Alzamora. Després de 6 quilòmetres de pista, en bon estat, s’arriba a l’aparcament de la Masieta.

Caminar a prop de l’embassament, seguint les indicacions del Congost. Després de creuar un parell de ponts, s’arriba al famós camí excavat a la roca i, al cap d’una hora aproximadament, a l’alçada de la Paret de Catalunya. Agafar, llavors, el primer corriol fresat a mà esquerra que puja paral.lel a la paret. Un quart d’hora més tard, pujant per una feixa, s’arriba al peu de via (inscripció Tempesta Nocturna) 1h 15’

Descens: Seguir pujant per la carena, fins a l’acabament del Diedre Gris i, a continuació, seguir un corriol ben fitat i fresat, que de primer planeja i, a després, baixa decididament cap al Congost. Hi ha un punt, ja força avall, a on el camí remunta un xic. 1h

Horari: De 6 a 8 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Tram exigent, després de l’Ae

1er. Llarg. L’Octavi, a punt de compartir R amb la cordada que teníem al davant

2on. Llarg. En Nacho, en acció

2on. Llarg. L’Octavi al tram de placa

2on. Llarg. El menda, més content que un gínjol, a punt d’entrar a la R

3er. Llarg. L’Octavi als primers metres

R3

4art. Llarg. Jo mateix, sortint de la reunió

4art. Llarg. Amb la reunió a la vista

5è. Llarg. L’Octavi “planxant” la placa de 6c

5è. Llarg. La Gemma Soriano Sampera​ al mateix lloc

6è. Llarg. Superant un tram de vegetació

7è. Llarg. Quina força que té aquest home, per favor!

7è. Llarg. L’Octavi, gaudint d’un dels llargs més exigents de la via

8è. Llarg. Qualsevol diría que t’ho passes bé!

8è. Llarg. A punt d’entrar a la R

9è. Llarg. Ben “carregat” d'”amics”

9è. Llarg. Una passada de diedre!

10è. Llarg. Després de xapar l’allargo

11è. Llarg. Inici

11è. Llarg. Aprofita-ho bé, que això s’acaba!

A prop de la Masieta

L’Octavi travessant el pont metàl·lic

Un globus sobrevolant el Congost

Inscripció al peu de via

La Paret d’Aragó

“Moianesa” a la Paret de Catalunya de Montrebei

MOIANESA (180 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com eixir unes hores de la zona de confort

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 14 de novembre de 2018. Fa uns dies, després de llegir els elogis que en Joaquim Gil fa d’aquesta via al seu bloc, començo a rumiar a qui puc enredar-hi. Una via de l’Edu García Palma, ni que sigui oberta en solitari, no és per prendre-se-la a la lleugera, precisament. Així doncs, partint de la premissa que aquest no serà territori per a vells, intento equilibrar l’assumtr amb el «diví tresor de la joventut». La resta resulta fàcil: l’Octavi cau amb les quatre potes al parany. Ha, ha, ha!

       A mitja setmana, però, l’Octavi m’avisa que la pista del Prat està tallada. «Ostres, i ara què fem?» ―li demano, pensant a deixar-ho córrer―. «Anar-hi igualment! Només és una horeta de més…». «Canalla carregats de jocs!». Apa, ja m’està bé, per bocamoll! Un cop a peu de paret, m’ofereixo a començar… més que res, perquè el primer llarg sembla més assequible que els altres. Un tram de roca a tantejar, tascó per aquí, friend per allà… Llarg típic de Montrebei sense més complicacions. Al segon relleu, passada la placa inicial, sento a l’Octavi que va dient: «Això és un rostoll!». Ai, que potser no és tan bona com pensàvem! Bé, què hi farem! A mi, els primers tres o quatre metres em fan suar tinta… però m’acaben sortint. Buf! La resta és més assequible, malgrat ni la qualitat de la roca, ni les assegurances ―inexistents―, acompanyin gens ni mica. Ai, que patirem! De totes maneres, perquè no sigui dit, enceto la placa de 6a del tercer llarg, però no tinc nassos ni d’arribar al primer bolt. Abaixo les orelles, fico la cua entre les cames, i li dic a l’Octavi que no m’hi veig amb cor, que si vol ho deixem córrer… però el xicot no se l’empassa! Canviem les cordes, i cap allà que se’n va el noi. Supera el pas amb facilitat, es queixa de l’aire que hi ha a continuació, però segueix com si tal cosa. Decota el següent tram, diu no sé què d’una xapa sense expansionar i se’n va de dret a la reunió. Em toca! Pujo agafant-me a la primera expansió «Això no és 6a ni de conya!», i comprovant que la corda estigui tensa en tot moment, ho vaig trampejant com puc. «El vols fer tu, aquest que ve ara?» ―em demana l’Octavi―. «No, ejem… millor que el facis tu, que així anirem més de pressa» ―li dic, per no voler reconèixer que estic ben acollonit―. L’Octavi es fica de cap a la primera fissura, i el perdo de vista just quan arriba al flanqueig. Sento que rondina, les cordes corren més a poc a poc… i tot d’una m’avisa que caurà. Vola ―bé, net―, i ja el torno a tenir al camp de visió. «Ja ho tenia, ja ho tenia… però se’m ha obert la ma!». D’això se’n diu posar-hi ganes, sí senyor! Ho torna a provar, i aquesta vegada se’n surt! Diu que li sap greu no haver fet el rot-punkt! El darrer, que no passa de Vè, el faig jo de primer. «Encara t’he hagut de treure de la via…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg 45 m 6a+. Aprofita el primer llarg de la Divendres de Resurrecció. Comença superant un sòcol i segueix per en un diedre vertical, que a la part de dalt desploma un xic. Llarg clàssic.

2on. Llarg 45 m 6a. Inici exigent per placa a reforçar, seguit d’un altre tram de placa indefinit i trencat, i diedre final delicat. Llevat dels primers metres, tal i com diu l’Octavi: llarg de rostoll!

3er. Llarg 35 m 6b. Successió de plaques de serrar les dents i tirar amunt, amb un tram de diedre al mig i un flanqueig vistós. Llarg a on cal donar la talla: treballós, exigent i exposat en algun punt.

4art. Llarg 45 m 6c. Concatenació de dues fissures sorprenents, amb un tram de flanqueig delicat entremig, i un pas de bloc força obligat. El llarg de la via!

5è. Llarg 10 m V. Flanqueig per un sostret fissurat. Llarg curt i senzill.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp per l’Est, i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de la Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’est (dreta) un centenar de metres i, a continuació, baixar pel corriol fitat. 40’

Horari: De 4 a 6 hores

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Perspectiva general

1er. Llarg. Iniciant el tram desplomat

1er. Llarg. A punt de sortir de la xemeneia

2on. Llarg. Entrada a la reunió

3er. Llarg. Placa de 6a¿?

3er. Llarg. Tram “expo”

3er. Llarg. Uf, per fi alguna cosa per xapar!

3er. Llarg. Diedre protegit

3er. Llarg. Perspectiva des de la R

3er. Llarg. Més content que un gínjol!

R3 Amb el “mini pot” de registre

4art. Llarg. Inici

4art. Llarg. Diedre bonic

4art. Llarg. A punt d’iniciar el flanqueig

5è. Llarg. Sortint de la R

Ja la tenim al sac!

La “canalla”

La “gent gran”

Montrebei en estat pur

El cel es va tapant, i encara ens queden dues hores fins al cotxe…

“Ni oblit, ni perdó” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NI OBLIT, NI PERDÓ (255 m MD+) a la Paret de Catalunya del Congost de Montrebei, amb en Guim Llort… o bé com tastar un pastisset acabat de sortir del forn

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 13 d’octubre de 2018. Avui, amb en Guim Llort, hem anat al Santuari sense cap objectiu concret, a l’espera inspirar-nos un cop fóssim al Prat. I, ves per on, així ha estat! La feliç coincidència amb l’amic Marc Ribes ha fet que, amb l’argument de «Aniria bé confirmar els graus…», en Marc, molt hàbilment, ens hagi venut la moto d’aquesta recent creació d’en Josep Grau, na Núria Puig i ell mateix. I nosaltres, pobres gourmands montrebeians, què podíem fer, sinó anar a tastar aquest pastisset acabat de sortir del forn. Una mica acollonits, tot s’ha de dir! «No patiu, que als trams més difícils trobareu quelcom» ―ens ha assegurat―. Coneixent les vies d’en Josep Grau, però ―l’escalada de la Plors i Violes encara és molt recent―, les explicacions d’en Marc no ens acabaven de tranquil.litzar del tot.

       Després d’haver-la escalat, però, malgrat els trams de roca inestable ―hem fet caure uns quants blocs― i l’abundant vegetació que hi ha en algun tram, la sensació que hem tingut ―un cop estigui sanejada― és que pugui ser repetida amb una certa assiduïtat. Potser no és de les més rodones del sector, però fet remenat és prou recomanable. Llàstima, no obstant, que tots els llargs no siguin com el primer i el segon! Enhorabona cracs! I Déu n’hi do de la feinada que heu tingut per deixar-la mitjanament neta!

       Durant la tornada, en Guim, que té vint-i-dos anyets i un bec molt esmolat, després de preguntar-me quantes vies porto escalades a Montrebei (28), fent un càlcul ràpid ha sentenciat: Per arribar al cumplevias, jo que només en porto fetes tres, ho tinc més fàcil que tu! (no cal que us digui la meva edat). «La mare que et va…». Ha, ha, ha!».

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6b. Aquest és, amb tota seguretat, el llarg més difícil i mantingut de tota la via. Un bon filtre per a saber si s’és capaç de fer-la, o no. Una fissura de dits vertical i mantinguda sobre roca excel.lent que, de fer-la tota en lliure, et deixa els braços «a to». Boníssim!

2on. Llarg. 25 m 6b. Comença amb la mateixa tònica que l’anterior, però un cop passats els primers metres, perd la verticalitat inicial. Bon llarg.

3er. Llarg. 45 m V+. Tram de transició, seguit d’un diedre-xemeneia de bon fer. Llarg típic montrebeià.

4art. Llarg. 25 m 6a+. Inici exigent, aprofitant les branques d’una sabina, endinsant-se, en acabat, en una canal vegetada i profunda.

5è. Llarg. 40 m. 6a. Un altre llarg discontinu, amb un altre tram de diedre-xemeneia a on toca tibar de valent.

6è. Llarg. 50 m II. Llarg selvàtic a on, en temporada, no és descartable trobar-hi rovellons. Ha, ha, ha!

7è. Llarg. 35 m. V+. Un altre díedre-xemeneia net com el culet d’un nadó, però amb bones possibilitats de ser protegit. Bon final de festa.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp de davant del Prat per l’est. Seguir, en acabat, el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de la Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’est (dreta) un centenar de metres, fins a trobar les fites del corriol de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

Amb en Guim Llort

1er. Llarg, Toca escalar!

2on. Llarg. Placa fissurada de gran qualitat

2on. Llarg. A punt de deixar enrere les dificultats

2on. Llarg. Flanqueig d’entrada a la reunió

3er. Llarg. Perspectiva general

3er. Llarg. De dalt cap baix

4art. Llarg. En Guim als primers metres

4art. Llarg. Uf, ja ho tenim això!

5è. Llarg. Amunt i crits!

6è. Llarg. Fa cara de bolets, això!

R6 En Guim més content que un gínjol!

7è. Llarg. Lluíssss!

“Nazgul” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NAZGUL (340 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com plantar cara a les pors més viscerals i inveterades

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 22 de setembre de 2018. La Nazgul és una d’aquelles vies que infonen respecte… Quin eufemisme, Oi? Bé, i perquè no diem les coses pel seu nom?

       Doncs això, bé sigui pel nom ―Nazgul vol dir Espectre de l’Anell en la llengua negra de Mordor―, bé per l’aspecte tètric de les xemeneies i fissures que recorre, bé pel escàs equipament, bé per les històries que se’n conten… la qüestió és que la Nazgul fot una mica de canguelo! Jo mateix la tenia en cartera des de feia un parell d’anys… però no ha estat fins ara ―gràcies a la perseverança d’en Jordi― que m’hi he acabat atrevint. I ara que ja està feta, com n’és de fàcil dir: «No n’hi havia per tant! Quina és la pròxima?».

«De vegades, sembla que els escaladors siguem masoques. Patim
d'allò més, però al cap de poc ja tornem a ser allà liats. I això
és el què em va passar en aquesta via (Nazgul)
-Uf! Ens hauríem de baixar
-Em fa més por tirar avall que tirar amunt!»

(Lluis Parcerisa, al seu bloc Romàntic Guerrer)

«Per mi, tot sovint, l’escalada és por abans d’anar-hi, por quan
hi estic i por quan ho recordo»

(Marcel Millet, a la pel·lícula Homus Montserratinus)

       En resum, una via llarga, treballosa, poc equipada i exigent, típica d’aquest boníssim pany de paret central de la Paret de Catalunya. Com diuen els Caracoles Majaras: «No hay largo malo, no hay largo fácil!».

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6b+ (V+/A1). Primers metres comuns amb el Diedre Audoubert. Inici atlètic, protegit per dos claus ―el primer té un cordino prim―. Uns metres més amunt, a l’alçada del tercer clau, l’Audoubert se’n va l’esquerra, mentre que la Nazgul continua recte per una fissura que es va dreçant fins a desplomar. En fred, un llarg difícil.

2on. Llarg. 55 m 6a. Llarga i espectacular fissura a equipar, de grau mantingut ―pas més difícil en superar un petit sostre―, seguida d’un tram curt de xemeneia (després d’una reunió opcional).

3er. Llarg. 55 m 6a. Xemeneia estreta i fonda, a on costa trobar l’amplada idònia per no quedar encallat (per fora no és tan agònica, però més difícil de protegir). Segueix un tram de xemeneia més ampla, un flanqueig delicat per sota un sostre, i un curt pas desplomat amb bon cantell, abans d’entrar a la R. Llarg tant físic com psicològic,

4rt. Llarg. 30 m V+. Inici per la fissura de l’esquerra ―de les dues que hi ha―, seguit d’un flanqueig delicat a mà dreta, fins a l’entrada d’una cova. De les dues cavitats que té, anar a buscar la de sobre. Reunió a muntar. Llarg curiós.

5è. Llarg. 25 m V+. Flanqueig d’artificial equipat, seguit de la superació d’un sostret que cal protegir. Tram de placa, amb fissura final de tècnica combinada ―o bé en lliure molt difícil―. Llarg curt, però intens.

6è. Llarg. 45 m V. Xemeneia força herbosa i descomposta. Llarg senzill, però poc agradable.

7è. Llarg. 50 m V+. Diedre-xemeneia força trencat, que cal abandonar abans d’arribar a un sostre (flanquejant a mà esquerra per una placa difícil i desprotegida ¿?). Llarg compromès.

Nota: Davant del dubte, jo he seguit pujant fins a tocar el sostret (més amunt hi ha una variant de 3 llargs oberta per J. Rigol i A. Cucó), i llavors he flanquejat. Sortosament, he anat a parar a l’alçada d’un pitó, just abans de la R. Crec, però, que no és la millor opció.

8è. Llarg. 50 m V+. Sistema de xemeneies de diferents amplades, amb un tram final interior. S’ha acabat… Llarg gloriós!

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que, en direcció NO, segueix paral.lel a la base de la paret, fins a l’alçada del marcat Díedre Audobert (40′) i seguir les fites que pugen en aquella direcció. En total 1h.

L’entrada fins a la R0 es fa per unes feixes i admet diverses variants. La que es descriu a la ressenya resulta fàcil i ràpida. En quan a l’emplaçament de les reunions, i per tal de no haver de clavar, hem fet servir la proposta de vuit llargs que fan els Caracoles Majaras al seu bloc ―consensuada també per en Luchy―. Resultant, d’aquesta manera, uns relleus còmodes i fàcils de muntar, a més de no haver de patir pels fregaments, amb l’estalvi de temps que això comporta.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada. 1h 15′.

Horari: De 7 a 9 hores

Amb en Jordi Ceballos

A la feixa d’entrada

1er. Llarg. A punt d’entrar a la fissura ampla

1er. Llarg. En Jordi entrant a la R

2on. Llarg. Quina fissura que m’espera…

2on. Llarg. Quina passada!

2on. Llarg. A punt d’arribar al pas més difícil

3er. Llarg. Entrant a la gola del llop…

3art. Llarg. En Jordi al flanqueig final

3er. Llarg. Entrant a la R

4art. Llarg. Buscant el friend adequat

4art. Llarg. Compte, que aquí està descompost!

4art. Llarg. A l’interior de la cova

4art. Llarg. Espeleoescalada?

5è. Llarg. Inici d’estreps

5è. Llarg. Detall de la R

6è. Llarg. Xemeneia “il·lustrada”

7è. Llarg. El festival de xemeneies segueix…

7è. Llarg. Un peu al sol… i la resta a l’ombra!

8è. LLarg. Veient la llum, al final del túnel…

Una altra via, una altra pedra a la fita!

Paret d’Aragó

Embassament de Canelles

“Idyl” a la Paret de Catalunya de Montrebei

IDYL (315 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Pau Tomé i una presència misteriosa… o bé com començar havent d’obrir bé els ulls i acabar arrufant el nas

➪ Ressenya imprimible en PDF

Dijous 17 de maig de 2018. De què depèn que una via llarga ens agradi més o menys? Òbviament, de moltes coses. No només de si la roca és franca i els passos elegants, sinó també de les preferències de cadascú en quan a estil, grau i equipament, del nivell de motivació, dels companys de cordada, de si hem dormit bé la nit abans, de si estem en bona forma, de si arrosseguem lesions, malestar o preocupacions, de l’entorn, del paisatge, de les condicions meteorològiques: que no faci fred, ni més calor del compte… i, posats a demanar, que una brisa suau ens acaroni el rostre! En definitiva, d’un cúmul de factors tan enorme que fan que resulti de molt mal objectivar.

       En aquest sentit, les opinions dels que havien escalat la Idyl resultaven força contradictòries: horaris d’entre quatre i deu hores, que si roca de qualitat o més aviat mediocre, que si cal dur claus perquè l’equipament és pobre, o ve es pot passar amb uns quants flotants… Malgrat aquesta disparitat de criteris, no em demaneu perquè, jo me la seguia mirant. De fet, en Pau no va ser al primer a qui vaig fer la proposta. Hi va haver qui va declinar l’oferiment, perquè les vibracions que en tenia no eren prou bones… «Encara hi ha savis al món!». Ha, ha, ha!

       Hem arribat al Prat d’en Lluís ben d’hora, ens hem repartit l’arsenal de friends i tascons. I, per si les mosques, també hem agafat el martell i uns quants pitons. Un cop al peu de via, ens hem mirat l’entrada original ―un díedre vertical molt herbós―, però no ens ha acabat de fer el pes. De manera que hem acabant entrant per la feixa que duu al peu de l’Audobert i la Nazgul. En el primer dels llargs que hem fet, hi ha un petit desplom a equipar que ha sortit bé sense martell. D’això se’n diu començar amb bon peu!. Al segon, hi ha un mur i una fissura a on també hi ha qui hi pitona. Nosaltres, més per amor propi que altra cosa, ens ho hem acabat estalviant. «Veus, com no n’hi havia per tant!». El tercer, és un curt flanqueig en zig-zag sense massa història. En el quart, un llarg i bonic diedre fissurat marca de la casa que en Pau ha encapçalat, hi hem xalat de valent. Al cinquè ―aparteu les criatures, que aquest em toca a mi!―, cal resseguir una llastra de solidesa més que dubtosa. «Ostres, no fotis que és per aquí…». Poc a poc, tustant una per una totes les preses, estrenyent el cul i contenint la respiració, he acabat arribant fins a un modest pitó casolà que m’ha sabut a glòria. Aquí he estat dubtant una estona cap a on tirar ―se m’ha ficat la por al cos i em costava reaccionar―, fins que m’he decidit per la fissura de l’esquerra. «Uf, sembla que l’he encertat!». El sisè ―que no sé perquè m’ha tornat a tocar a mi―, tampoc no és gens fàcil, però almenys té una roca més decent. El setè, que és el que enceta la xemeneia, ens ha donat un respir. «Au vinga, que ja acabem!». Cap a la meitat del vuitè, que comença en una cova i torna a ser molt mantingut «Nosaltres que ja ens les prometíem dolces!», en Pau ha tingut un ensurt d’aquells que fan història. l’armari mirall a on estava engarristat s’ha desplomat sencer, amb tauletes de nit incloses, fent un terrabastall enorme i aixecant un núvol de pols que ha arribat fins a la reunió de sobre. Quan hem tornat a ser al cotxe, una parella que ha sentit l’estrèpit des del Prat, s’han interessat per la nostra integritat física! Aquí, però, no ha acabat la cosa, treien la cinta del darrer pitó del llarg, aquest se m’ha quedat als dits. «Vull sortir d’aquí!». Sortosament, en el novè (i darrer) no hem patit cap més percaç remarcable.

       Doncs això, que si la tornéssim a fer, les sensacions potser foren unes altres… o no! Us puc ben assegurar, però, que avui ens hem ben senyat amb la ma dreta! Encara sort de la presència misteriosa que, a més de donar-nos conversa, en més d’una ocasió ens ha tret les castanyes del foc. Aconseguida! Per cert, una restauració no li aniria malament!

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral.lel a la base de la paret, fins a l’alçada del marcat Díedre Audobert (40′). Des d’aquí, seguir les fites que pugen en aquella direcció 1h. (L’entrada per les feixes es pot fer de varies maneres. La que hi ha dibuixada a la ressenya és ràpida i fàcil de fer).

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

Horari: De 6 a 10 hores (depenent, també, de molts factors)

Amb en Pau Tomé

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Superant el “desplomet”

2on. Llarg. Final del primer diedre, just abans del flanqueig

3er. Llarg. Fent el zig-zag

3er. Llarg. Pujant a la savina

4art. Llarg. Inici

4art. Llarg. Encarant el llarg diedre

5è. Llarg. Començament

6è. Llarg. Primers metres

6è. Llarg. Perspectiva des de la R

R6 A muntar

7è. Llarg. Ja som a la xemeneia!

7è. Llarg. Arribant a la R

8è. Llarg. Primers metres espectaculars!

9è. Llarg. Això ja s’acaba

Perspectiva de la via, des de baix

Quin pany de paret més bo!

La Paret d’Aragó

El pantà de Canelles

“Adiós Coños” a la Paret de Catalunya de Montrebei

ADIOS COÑOS (variant Salut Marcel) (225 m ED) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Xavier Batriu i l’Òscar Caldera… o bé com començar una nova temporada al «Santuari»

Ressenya imprimible en PDF
Dijous 18 de gener de 2018. Depassat el periple nadalenc, amb els seus àpats opípars i els seus dies curts i freds, retornar a aquest indret tan entranyable del nostre benvolgut Montsec, per fer allò que tan ens agrada, esdevé un cop més un plaer incommensurable. Encetar una nova temporada, curulla altra cop d’anhels incerts, somnis efímers i temors inconfessables, a on gaudi i patiment s’acaben confonen en un voluptuós garbuix d’emocions contraposades, tornarà a esdevenir aquell exercici de regeneració necessari i saludable que ens ajudarà a seguir albirant el futur amb bon talant.

       Hi ha vies que desperten interès per l’audàcia del seu traçat, altres per la història que duen associades, n’hi ha que simplement s’han de fer perquè són grans clàssiques, i n’hi ha que ens criden l’atenció per les raons més inversemblants. Adios Coños té un bon nom, però no només això. Darrera d’aquest suggerent apel.latiu, s’hi amaga un itinerari superb, rude i auster (una o dues assegurances per llarg), que cal no prendre’s a la lleugera. De fet, només he gosat de proposar-la, malgrat saber que sobrepassava abastament les meves prestacions, bo i aprofitant la presència d’en Xavier Batriu a la nostra nodrida expedició berguedana-navassenca. No és quelcom que m’agradi fer sovint, però un cop de tant en tant fins i tot resulta pedagògic; un acaba sent més conscient d’on té el llistó, tant pel que fa a la dificultat com al compromís. Encara sort que els meus companys n’han quedat satisfets!

       Na Júlia i l’Octavi (membres del CTAC), per la seva part, se les han tingut amb Els Gegants Adormits. Una altra gran via del sector (ens anàvem veient), a on també han xalat d’allò més… A aquest jovent no hi ha qui els pari!

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6c. Diedre vertical, llarg i mantingut, amb dues bones tibades en sengles trams desplomats. La dificultat del llarg ve més donada per la continuïtat, que pels passos aïllats. Llarg espectacular.

2on. Llarg. 40 m 6a. Inici per la fissura de la dreta d’una altra de més ample, evident i descomposta. Superació d’un petit sostre, i unes fissures de roca delicada, pel seus punts més consistents. Cal afinar-hi bé els sentits, tant per encertar el millor traçat, com per la deficient qualitat de la roca. Reunió en una gran savina. Llarg delicat.

3er. Llarg. 40 m 6b. Flanqueig per roca de dubtosa qualitat, fins a enfilar una fissura ample. La dificultat principal es troba en un tram vertical, a on la fissura s’estreny i cal anar per fora (off-width). Llarg magnífic.

4art. Llarg. 30 m 6b (1er. de Salut Marcel). Sortint de la reunió, en comptes de flanquejar per sota la llastra que tenim al davant, millor encarar-la de dret, durant tres o quatre metres més, com si anéssim per la A.C. I, en acabat, anar a trobar la variant. D’aquesta manera, en fer una traçada més directa, s’evita el fregament de cordes. Passatges tècnics de placa, i fissura per un pany de roca excel.lent. Llarg molt bo.

5è. Llarg. 40 m 6b+ (2on. de Salut Marcel). Flanqueig fàcil a mà dreta, fins a trobar un pont de roca i una placa vermellosa. Després d’escalar aquesta, afinar bé el GPS i anar en direcció a una fissura mig descomposta que acaba en un relleix. Enfilats damunt d’un mena d’agulla adossada a la paret, seguir per placa delicada a buscar un pitó. Un cop superat aquest, anar cap a l’esquerra a buscar la reunió, ja per terreny més fàcil.

6è. Llarg. 30 m V+ (3er. de Salut Marcel). Seguir un evident diedre fins que s’acaba. Seguir amb tendència a la dreta fins a una sabina i continuar per placa fins a la R. El més fàcil de tots.

Horari: Unes 5 hores

Amb l’Octavi Puntas, la Júlia Busquets, el Xavier Betriu i l’Òscar Caldera

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Tot teu, Òscar!

1er. Llarg. Això és més llarg que un dia sense pa!

1er. Llarg. Gairebé ja ho tens!

2on. Llarg. Inici a la dreta de la fissura més ampla

2on. Llarg. A veure que hi puc posar…

2on. Llarg. Després de superar el pas de bloc

R2

3er. Llarg. Flanqueig inicial

3er. Llarg. Inici de la fissura vertical

R3

4art. Llarg. Tantejant per on començar

5è. Llarg. Des de «Els Gegants Adormits», amb na Júlia en primer terme

5è. Llarg. Brutal!

5è. Llarg. Arribant a la reunió!

R5

6è. Llarg. Encara us hauré de treure de la via…. Ha, ha, ha!

6è. Llarg. Per fi, un llarg humà!

Curt ràpel de sortida

Gràcies companys!

«Els Gegants Adormits»

«Els Gegants Adormits»

El “team dels riallers”!

“Courbeau” a la Paret de Catalunya de Montrebei

COURBEAU (450 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Josep Climent… o bé com acabar trobant l’agulla al paller

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts 21 de novembre de 2017. No fa gaire, després d’haver completat la meva vint-i-dosena ascensió al Santuari, em vaig adonar que de les Ultra-clàssiques i Típiques de què parla en Luichy al seu excel.lent llibre Montrebei, només em mancava aquesta. La resta: Diedre Audoubert, Diedre Gris, Delfos, CADE i Pilastra dels Voltors, ja fa un temps que les tinc a la butxaca. El meu següent objectiu al Congost, doncs, estava ben clar. La qüestió era, però, si a finals de novembre hi ha prou hores de claror per escalar una via com aquesta. Trobar company de cordada, en canvi, no ha estat cap problema; en Josep, fins i tot, s’ha ofert a fer de primer el llarg de l’off-width, que és el que em feia més por! Al final, sospesant-ho tot, i tenint en compte que les incerteses ―més o menys controlades― també formen part de l’aventura, no m’hi he pogut negar! Ha, ha, ha!

       El mateix dia que en Julien, Munsch, Thomas i Uzabiaga encetaven l’obertura de la Courbeau, uns altres francesos: en Louis Audoubert i en Galy, esclafats sota el pes de les seves enormes motxilles, s’apropaven penosament cap a la paret amb la mateixa intenció. Corria l’any 1978, i la febre per obrir les línies més atractives de la paret ―les futures grans clàssiques― s’havia encomanat també als escaladors de l’altra banda dels Pirineus. Davant del desencís de veure’s avançat, la conversa que Audoubert va mantenir amb els seus compatriotes sembla que no va ser del tot cordial. D’aquí el nom que rebé la via ―Courbeau (corb), és el malnom que es dona a França als capellans―, en clara al.lusió a la condició d’en Louis Audoubert.

       Com que les casualitats no vénen mai soles, quan dilluns al vespre en Josep Climent i jo vam arribar al Prat, disposats a passar-hi la nit, l’últim que ens hagués passat pel cap és que els ocupants de l’únic vehicle que hi havia allà aparcat, s’haguessin fixat el nostre mateix objectiu. Quan l’endemà, a primera hora, mentre acabaven d’esmorzar, els vam veure partir sota la llum dels frontals, l’únic que ens vam dir fou «aquests encara van més d’hora que nosaltres!». Doncs sí, en Jóse i l’Arturo ―dos simpàtics escaladors de Madrid― se’ns van avançar de deu minuts mal comptats! Un cop a la paret, però, lluny de recriminar-nos res els uns als altres ―com Audobert i companyia―, vam fer unes bones xerrades a les reunions,  arribant de nou al Prat gairebé una hora abans de fer-se fosc!

       A la Courbeau, via llarga, vertical i mantinguda, una de les dificultats principals rau en la necessitat de protegir-se, tant als llargs com a les reunions. Malgrat això, no acaba sent una línia especialment perdedora, per bé que cal posar un cert èmfasi en la navegació. La primera meitat de la ruta discorre per fissures, díedres i plaques, mentre que la segona ho fa, principalment, per xemeneies de diferents amplades. En quan al famós off-width de 6b, de l’onzena tirada, al meu entendre no és ni una cosa ni l’altra. Es tracta d’una xemeneia estreta, sí, però no prou com per haver-la d’escalar encastant-hi el braç i la cama (s’hi cap sencer). En quan al grau, posicionant-se de manera adequada (amb l’esquena recolzada a la paret esquerra), no crec que arribi a tant. En tot cas, el handicap principal ve donat per la dificultat a l’hora de protegir-s’hi. De totes maneres, estem parlant d’una xemeneia… Ah, això sí, la motxilla millor deixar-la a casa, o bé dur-la penjant de l’arnés.

       I ara, quina serà la propera a Montrebei? Tant en José com l’Arturo m’han recomanat molt la Nirvana ―oberta per en Jesús Gàlvez, amb qui ells escalen sovint―. Aquesta, però, ja pertany al grup de les Llargues, Des-equipades i No massa freqüentades, segons la classificació d’en Luis Alfonso. No, si al final, entre uns i altres, sempre m’acabeu enredant. Ha, ha, ha!

Amb en Josep Climent

1er. Llarg. Inici

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Començant a deixar enrere el peu de paret

3er. Llarg. Fissura potent

3er. Llarg. Perspectiva des de la R3

4art. Llarg. Aquest va de diedre

4art. Llarg. Entrada a la R espectacular

5è. Llarg.Hi entra tot “a caldo”

5è. Llarg. amunt i crits!

5è. Llarg. Metres i metres del millor calcari…

5è. Llarg. Ves que vinc!

6è. Llarg. Au va Josep, que ja ens apropem a la meitat

6è. Llarg. Tècnica de diedre

7è. Llarg. Això no s’acaba mai…

7è. Llarg. Canvi de direcció

8è. Llarg. Comencen les xemeneïes

9è. Llarg. Que no pari la festa

10è. Llarg. Au va Josep, que ara ve el “teu”

10è. Llarg. En Jóse a la R10 assegurant al seu company

11è. Llarg. En Josep encarant el llarg més temut

11è. Llarg. Ja no hi ha volta enrere

12è. Llarg. Som-hi, que ja s’acaba

13è. Llarg. Els meus tres companys de viatge, finalitzant l’aventura

13è. Llarg. No pesan els anys… pesen les motxilles!

Pau i llibertat!

“Latin Brothers” a La Paret de Catalunya de Montrebei

LATIN BROTHERS (510 m ED-) a La Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com reeixir malgrat les adversitats

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge 24 setembre de 2017. Hi ha vies que per fer-les, qualsevol dia pot ser bo. N’hi ha d’altres que, tan sols per intentar-les, requereixen d’una bona alineació d’astres. I, en acabat, tenim aquelles que, tan bon punt t’has decidit a escalar-les ―després de rumiar-t’ho molt―, és aconsellable no deixar-ne passar l’ocasió, malgrat les circumstàncies. I avui, justament, ens ha passat això; la Latin era, sens dubte, un dels objectius de la temporada. A primer de setmana, però, em comença a sortir una galipàndria de les que, per sort, pateixo ben poques vegades. Li comento a en Damià, i em diu de posposar la data. «Gràcies company ―li responc jo―, però una via d’aquesta envergadura ―la més llarga de la Paret de Catalunya― no es pot deixar per quan hi hagi poques hores de claror!». De manera que: «Som-hi! Aquí no valen excuses!».

       Dissabte a la tarda, a mesura que ens apropem a Montrebei, vaig perdent la veu a marxes forçades. Cap a 2/4 de 7, quan arribem al Prat, només hi ha una parella de madrilenys que, segons ens comenten, s’hi han instal.lat per tota una setmana. Com que encara queda una hora llarga de claror, aprofitem per fer un reconeixement del peu de via. Gràcies a la informació que portem, i al LB que hi ha picat a la roca, de seguida la trobem. Llavors, amb la ressenya a la mà ―la d’en Luichy és força exacte―, anem deduint per on van els primers llargs.

       Diumenge al matí ens aixequem a 2/4 de 7, mengem amb una esgarrapada i ens anem de dret cap a la paret. Estic tan enrogallat que no sóc capaç de dir ni fava. A 1/4 de 8 ens posem en marxa, i a 3/4 ja m’estic calçant els peus de gat. Amb les lleganyes enganxades, i una bona espessor a sobre, començo a enfilar-me tàpia amunt.

       Com que hem llegit que els dos primers llargs són enllaçables, passo la primera reunió de llarg. Tot el que sigui estalviar temps, al final pot tenir la seva importància. Tant el primer, com el segon llarg, permeten diferents traçades. Resulta més prudent, però, atacar els díedres de la banda dreta; allà la roca és més sanejada i, de tant en tant, apareix algun clau. Les cordes freguen de valent, i arriben ben justes (60m), però ja ho tenim encarrilat. Just en aquest moment, en Joanet Belzuz i el seu company passen per sota, en direcció a la Barra del Bar. Al tercer és en Damià qui agafa el relleu, i xala de valent per un díedre fissurat. El quart, que es més atlètic, té unes característiques similars. El cinquè comença amb un lleu flanqueig cap a l’esquerra, segueix per uns diedres ―terreny poc definit― i torna cap a la dreta a buscar la reunió. El sisè supera un sostret ben protegit, per la seva banda dreta, abans marxar en direcció contrària per anar a buscar la R. El setè va per uns díedres discontinus i no és gaire atractiu. El vuitè, sense cap mena de dubte, és el llarg estrella: una fissura força ampla, cada cop més exigent i vertical, a on cal completar les assegurances amb friends i tascons. Servidor, com que no té prou nivell per fer-ho tot en lliure, s’ha hagut de penjar com un xoriço, tant de claus, com de flotants. Són quaranta metres ben exigents, a on, per acabar-ho d’adobar, ens hi ha començat a tocar el sol. Com que la reunió és penjada, la intenció era enllaçar aquesta amb la següent tirada. El cas és, però, que m’he quedat sense cintes express per continuar. Déu n’hi do amb el llarg! El novè té un parell de passos al començament, però de seguida perd dificultat. En Damià l’ha enllaçat amb el que fa deu, que és un llarg flanqueig de tercer grau. L’onzè torna a ser de navegació: comença per un díedre, continua per una placa i, després de fer un flanqueig de baixada, a mà esquerra, supera el díedre-xemeneia que queda al davant. El que fa la dotzena torna a ser dur de pebrots: un díedre-fissurat, similar al del vuitè llarg, però més curt i millor equipat. Amb una xorrera blava al mig, que llisca com un tobogan. Sort que li ha tocat a ell! Entre una cosa i una altra, començo a estar tocat. El tretzè ―i darrer de més de 6a― va per placa tècnica assegurada amb dos pitons, i un flanqueig de postal. El catorzè va per una canal, i acaba per una xemeneia de roca discreta. I ja som al quinzè, i darrer: una xemeneia que s’escala per fora, placa senzilla i reunió en un arbre. Ja la tenim al sac!

       Han estat deu hores esgotadores ―física i mentalment―. Amb una primera meitat a l’ombra, i l’altra completament exposats al sol. Malgrat no tenir expansions als llargs, no és de les vies més desequipades de Montrebei. I les reunions estan millor que no ens pensàvem: parabolts i espàrrecs reaprofitats amb recuperables i cargols, en dotze de les quinze tirades. Mallons en les cinc primeres, per si cal rapelar, i anelles en alguna altra. Hem esgotat les provisions sòlides i líquides. En Damià ha patit rampes, jo he covat el constipat sobre la marxa. Hem tingut un pensament per a en Lluís Baciero i, al final, contents com a gínjols, l’hem fet petar amb un parell de bous que sortien de fer la Del Kike. A la tornada, els hem acompanyat un tros, però al final ho hem hagut de deixar córrer, perquè anaven tan forts que una mica més i ens acaben de rebentar! Com està la penya, senyor!

Amb en Damià Santiveri

3er. Llarg. Inici

3er. Llarg. Díedre fissurat molt bo!

3er. Llarg. Arribada a la reunió

R3

6è. Llarg. Darrers metres

4art. Llarg. Díedre montrebeià

4art. Llarg. Negociant els darrers metres

8è. Llarg. Comença a tocar el sol!

5è. Llarg. Protegint el pas

R3

4art. Llarg. Després de superar el sostret

9è. Llarg. Tibada inicial

5è. Llarg. Flanqueig de bon fer

4art. Llarg. En Damià sucant magnesi

8è. Llarg. Verticalitat absoluta

4art. Llarg. Au va, no facis tant “Postureig”

15è. Llarg. Ànims, que ja és el darrer!

11è. Llarg. Exigent fins al final!

5è. LLarg. Inici

6è. Llarg. Inici desplomat

7è. Llarg. Díedre trencadot

13è. Llarg. Amb la Paret d’Aragó de fons

12è. Llarg. Compte amb la xorrera, que patina!

8è. Llarg. Traient un fissurer

12è. Llarg. Vinga Damià, que ja és teu!