LATIN BROTHERS (510 m ED-) a La Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com reeixir malgrat les adversitats
➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge 24 de setembre de 2017. Hi ha vies que per fer-les, qualsevol dia pot ser bo. N’hi ha d’altres que, tan sols per intentar-les, requereixen d’una bona alineació d’astres. I, en acabat, tenim aquelles que, tan bon punt t’has decidit a escalar-les ―després de rumiar-t’ho molt―, és aconsellable no deixar-ne passar l’ocasió, malgrat les circumstàncies. I avui, justament, ens ha passat això. La Latin era, sens dubte, un dels objectius de la temporada. A primer de setmana, però, em comença a sortir una galipàndria de les que, per sort, pateixo ben poques vegades. Li comento a en Damià i em diu de posposar la data. «Gràcies company ―li responc jo―, però una via d’aquesta envergadura ―la més llarga de la Paret de Catalunya― no es pot deixar per quan hi hagi poques hores de claror!». De manera que: som-hi. Aquí no valen excuses!
Dissabte a la tarda, a mesura que ens apropem a Montrebei, vaig perdent la veu a marxes forçades. Cap a 2/4 de 7, quan arribem al Prat, només hi ha parella de madrilenys que, segons ens comenten, s’hi han instal·lat per tota una setmana. Com que encara queda una hora llarga de claror, aprofitem per fer un reconeixement al peu de via. Gràcies a la informació que portem, i al «LB» que hi ha picat a la roca, de seguida la trobem. Llavors, amb la ressenya a la ma ―la d’en Luichy és força exacte―, anem deduint per on van els primers llargs.
Diumenge al matí. Ens aixequem a 2/4 de 7, mengem amb una esgarrapada i ens anem de dret cap a la paret. Estic tan enrogallat que no sóc capaç de dir ni fava. A 1/4 de 8 ens posem en marxa. I a 3/4, m’estic calçant els peus de gat. Amb les lleganyes enganxades, i una bona «tonteria» a sobre, m’enfilo tàpia amunt.
Com que hem llegit que els dos primers llargs són «enllaçables», passo la primera reunió de llarg. Tot el que sigui estalviar temps, al final pot tenir la seva importància. Tant el primer com el segon llargs permeten diferents traçades. Resulta més prudent, però, atacar els díedres de la banda dreta. Allà la roca és més sanejada i, de tant en tant, apareix algun clau. Les cordes freguen de valent i arriben ben justes (60m), però ja ho tenim encarrilat. Just en aquest moment, en Joanet i el seu company passen per sota, en direcció a la Barra dels Bar. Ara és en Damià qui agafa el relleu, i xala de valent per un díedre fissurat. El quart, que es més atlètic, té unes característiques similars. El cinquè comença amb un lleu flanqueig cap a l’esquerra, segueix per uns diedres ―terreny poc definit― i torna cap a la dreta a buscar la reunió. El sisè supera un sostret ben protegit, per la seva banda dreta, abans marxar en direcció contrària per anar a buscar la R. El setè va per uns díedres discontinus i no és gaire atractiu. El vuitè, sense cap mena de dubte, és el llarg estrella: una fissura força ampla, cada cop més exigent i vertical, a on cal completar les assegurances amb friends i tascons. Servidor, com que no té prou nivell per fer-ho tot en lliure, s’ha hagut de penjar com un xoriço, tant de claus, com de flotants. Són quaranta metres ben exigents, a on, per acabar-ho d’adobar, ens hi ha començat a tocar el sol. Com que la reunió és penjada, la intenció era enllaçar aquesta amb la següent tirada. El cas és, però, que m’he quedat sense cintes express per continuar. Déu n’hi do amb el «llarguet»! El novè té un parell de passos al començament, però de seguida perd dificultat. En Damià, l’ha enllaçat amb el que fa deu, que és un llarg flanqueig de tercer grau. L’onzè torna a ser de navegació: comença per un díedre, continua per una placa i, després de fer un flanqueig a esquerres, i en baixada, supera el díedre-xemeneia que queda al davant. Aquest que ve ara, torna a ser dur de pebrots. Un díedre-fissurat, com el del vuitè llarg, però més curt i millor equipat. Amb una xorrera blava al mig, que llisca com un tobogan. Sort que li ha tocat a ell! Entre una cosa i una altra, començo a estar tocat. El tretze ―i darrer de més de 6a― va per placa tècnica assegurada dos pitons i un flanqueig final de postal. El catorze va per una canal i acaba per una xemeneia de roca discreta. I ja som al darrer: una xemeneia que s’escala per fora, placa senzilla i reunió en un arbre. Ja la tenim al sac!
Han estat deu hores esgotadores ―física i mentalment―. Amb una primera meitat a l’ombra, i l’altra completament exposats al sol. Malgrat no tenir expansions als llargs, no és de les vies més desequipades de Montrebei. I les reunions estan millor que no ens pensàvem: parabolts i espàrrecs reaprofitats amb recuperables i cargols, en dotze dels quinze llargs. Mallons en les cinc primeres, per si cal rapelar, i anelles en alguna altra. Hem esgotat les provisions sòlides i líquides. En Damià ha patit rampes, jo he covat el constipat sobre la marxa, hem tingut un pensament per a en Lluís Baciero i, al final, contents com a gínjols, l’hem fet petar amb un parell de bous que sortien de fer la Del Kike. A la tornada, els hem acompanyat un tros, però al final ho hem hagut de deixar córrer, perquè anaven tan forts que una mica més i ens acaben de rebentar! Com està la penya, senyor!
