NO FUTURE (250 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com celebrar la seva entrada en el CTAC
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres 11 de gener de 2017. Pot, un membre del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC) no haver escalat mai a Montrebei? La resposta és no! Així que hi hem hagut de posar remei, a corre-cuita! Ha, ha ha!
Darrerament, li he trobat el gust a aquest indret privilegiat del Montsec. La grandiositat del lloc, les seves parets altives, la benignitat climàtica, el seu paisatge superb… fan sentir-te tan petit, però tan a gust, que acabes confonent-te amb l’entorn. Ai, que això fa pinta d’addicció… Sembla ser, però, que no sóc el primer ni l’últim que s’hi ha enganxat. Mireu, sinó, què ens diu en Luis Alfonso al seu nou llibre «Montrebei»: «Hace un tiempo no hubiera pensado que Montrebei pudiera ser adictivo, más bien hubiera pensado lo contrario, que es de esos sitios que cuesta ir porque impone, porque se sufre, porque hay riesgo, porque da miedo, porque se cuentan historias de terror!». De manera que, ja ho sabeu, per no patir-ne dependència, millor no acostar-s’hi!
Quatre cotxes al Prat d’en Lluís, en un dimecres no festiu… Déu n’hi do! A una cordada de Valls, que anaven a la «Torrades amb all» ―Valls i alls fan rima!―, els hem vist marxar ben decidits amb, únicament, un grapat de cintes i tres o quatre aliens mal comptats. Nosaltres, en canvi, a més d’un joc de tascons, en portem un d’aliens (del gris fins al vermell) i un de friends fins al C4, amb l’u, dos i tres repetits! (13 en total!). Al final, amb menys també haguéssim passat, però aquí a Montrebei ja se sap, cal anar-hi ben fornits! I no ho dic perquè el vallencs fossin uns «bous» ―que segur que ho eren, atès que la «Torrades amb all» no és gens fàcil―, sinó perquè aquesta via, justament, és l’excepció a una de les regles no escrites de Montrebei: la de no equipar les vies per dalt. Precepte molt encertat, al meu parer, justament en un terreny de joc no «trillat» del tot, a on predominen les fissures i els díedres de bon protegir. I a on, sobretot, tradicionalment s’ha vingut fent d’aquesta manera. Cal ser respectuosos amb els costums ―les normes i usos― de cada lloc!
Via força recent ―només té dos anys―, que per la bellesa del seu traçat, i per tenir unes dificultats força homogènies i assequibles, es repeteix força sovint. Així que molt recomanable!
LA VIA
1er. Llarg. 55 m 6a+. És la tirada clau; llarga i monolítica. S’inicia per unes «xorreres» que faciliten l’arribada a una fissura-díedre. A continuació, es fa una ziga-zaga per una placa, bo i cercant els seus punts febles, per acabar superant un esperó, damunt del qual hi ha un tram de roca delicada.
2on. Llarg. 35 m Vè. Inici per terreny fàcil fins a abastar un díedre, del que se’n recorre només la primera part. Roca d’escassa qualitat.
3er. Llarg. 35 m 6a+. Ressegueix un díedre vermellós, amb un parabolt a la part final (esquerra), que assenyala el moment de sortir cap a la placa ―nosaltres, però, hem continuat pel díedre―. Un dels trams, se supera en off-width. Quan un sostre ens barra el pas, flanquejant per la dreta s’abasta la reunió. Un dels millors llargs, juntament amb el primer i el cinquè!
4art. Llarg. 40 m 6a. Placa fissurada que, per tal d’evitar uns sostres, a la part final ens fa flanquejar cap a la dreta. Segueix per fissura ample fins al peu d’una canal. D’aquí, fent un curt flanqueig a mà dreta, per una cornisa vegetada, s’arriba a la R. Cap a la meitat, hi ha un reunió opcional.
5è. Llarg. 30 m V+/6a. Fissura de roca boníssima, a superar en bavaresa. Llarg molt estètic i agraït!
6è. Llarg. 40 m V+. Placa a on, a mesura que pugem, la roca va perdent qualitat, fins a convertir-se en delicada. Reunió en una alzina.
7è. Llarg. 15 m IV+. Sortida cap a la esquerra, per encarar una placa fàcil. Llarg sense massa interès.
