NO FUTURE (250 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas Garcia… o bé com celebrar la seva entrada en el CTAC
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres 11 de gener de 2017. Pot, un membre del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC) no haver escalat mai a Montrebei? La resposta és no! Així que hi hem hagut de posar remei, a corre-cuita! Ha, ha ha!
Darrerament, li he trobat el gust a aquest indret privilegiat del Montsec. La grandiositat del lloc, les seves altives parets, la benignitat climàtica, el seu paisatge superb… fan que un s’hi senti tan petit i tan a gust, que s’acabi confonent amb l’entorn. Ai, que això fa pinta d’addicció… Es veu que no sóc el primer a qui li ha passat, però! Com ens diu en Luis Alfonso al seu nou llibre «Montrebei»:
«Hace un tiempo no hubiera pensado que Montrebei pudiera ser adictivo, más bien hubiera pensado lo contrario, que es de esos sitios que cuesta ir porque impone, porque se sufre, porque hay riesgo, porque da miedo, porque se cuentan historias de terror!».
De manera que, ja ho sabeu, si no us en voleu convertir en addictes, el millor serà que no us acosteu a Montrebei!
Quatre cotxes al Prat d’en Lluís, en un dimecres no festiu. Déu n’hi do! A una de les cordades, que eren de Valls, mentre es preparaven per escalar la «Torrades amb all» ―Valls i all fan rima!―, a part de les cintes, només els hi hem vist agafar tres o quatre aliens. Nosaltres, en canvi, portem un joc d’aliens, des del gris fins al vermell, un de friends fins al Camelot del quatre, amb l’u, dos i tres repetits ―tretze en total―, a més d’un de tascons! Al final, amb menys també haguéssim passat, però aquí a Montrebei ja se sap, cal anar-hi ben fornits! I no és perquè el vallencs fossin uns «bous» ―que segur que ho eren, atès que la «Torrades amb all» no és gens fàcil―, sinó perquè aquesta via, és una de les poques excepcions que confirmen una regla no escrita, de Montrebei: la de no obrir vies equipades per dalt. Precepte, al meu parer, molt encertat, justament en un terreny de joc a on tradicionalment s’ha vingut fent d’aquesta manera, i a on, a més, predominen les fissures i els díedres de bon protegir, i encara no està tot «trillat». Hi ha d’haver terreny de joc per tothom, és cert, com no ho és menys, crec, que cal respectar els costums ―les normes i usos― de cada lloc.
1er. Llarg. 55 m 6a+. És la tirada clau; llarga i monolítica. S’inicia per unes «xorreres» que faciliten l’arriba a una fissura-díedre. A continuació, es fa una siga saga per una placa, cercant els seus punts febles, per acabar superant un esperó, sobre del qual hi ha un tram de roca delicada.
2on. Llarg. 35 m Vè. S’inicia per terreny fàcil fins a abastar un díedre, del que se’n recorre només la primera part. Roca d’escassa qualitat.
3er. Llarg. 35 m 6a+. Ressegueix un díedre vermellós, fins que, a la part final, hi ha un parabolt a l’esquerra que assenyala sortir per la placa ―nosaltres no n’hem fet cabal i hem seguit pel díedre―. Un dels trams s’ha de superar en off-width. El díedre acaba barrat per un sostre, que cal flanquejar a la dreta per abastar la reunió. Juntament amb el primer i el cinquè, un dels millors!
4art. Llarg. 40 m 6a. S’inici per una placa fissurada que, al final, per evitar uns sostres ens fa flanquejar cap a la dreta. Llavors es continua per una fissura ample que ens deixa al peu d’una canal. D’aquí, fent un curt flanqueig a la dreta, per una cornisa vegetada, s’arriba a la R. Cap a la meitat, hi ha un reunió opcional. Si no es fa, cal anar amb compte amb el fregament de les cordes.
5è. Llarg. 30 m V+/6a. Fissura de roca boníssima, a superar en bavaresa. Llarg molt estètic i agraït!
6è. Llarg. 40 m V+. Placa a on, a mesura que pugem, la roca va perdent qualitat ―per sort, també dificultat―, fins a arribar a convertir-se en molt delicada. Reunió en una alzina. Compte amb la qualitat de la pedra!
7è. Llarg. 15 m IV+. Sortida cap a la esquerra per encarar una placa fàcil. Llarg sense massa interès.
Via força recent ―només té dos anys― que per la bellesa del seu traçat, i unes dificultats força assequibles i homogènies, es repeteix força sovint. Així que, molt recomanable!
