Tot avantatges! Venir a aquesta part de Montrebei té un munt d’avantatges. Quan hi ha un pronòstic de temps inestable, quan no es disposa del temps necessari per afrontar alguna de les seves magnífiques vies llargues. O bé, senzillament, quan es vol gaudir d’una jornada plàcida en un entorn amable, venir al Prat de Montrebei pot suposar un munt d’avantatges. I més, quan els companys de cordada són en Quim Gil i en Marc Guillamet. L’experiència i la sàvia nova. El bagatge i la vehemència, units pel cordó umbilical de l’escalada clàssica. El coneixement i les ganes de conèixer, personificats en dos escaladors osonencs, afables i senzills.
☑Primera ascensió: Xavi Raventós
i Luis Alfonso, l’any 2013
☑Longitud / llargs de corda: 265 metres/7
☑Horari aproximat: 4 hores
☑Dificultat: MD (6b) 6a/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via poc equipada amb
parabolts, claus i ponts de roca
☑Material necessari: Friends fins al C4,
repetint mitjans
☑Grau d’exposició: Alt
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració: ☆☆☆
“Todo ventajas”, com la major part de les vies del vesant oriental de la Paret de Catalunya, té una aproximació curta. Prou curta com per arribar a peu de via, adonar-se que els gats s’han quedat al cotxe i tornar a temps de veure al company negociar gairebé tota la primera tirada. I és que un descuit el pot tenir qualsevol!
Es tracte d’un recorregut de recent factura, fàcilment combinable amb altres vies del sector. La cosa va de díedres i fissures, de verticalitat, de bona roca, d’escàs equipament i flotants a discreció. El bosc penjat, i una tercera tirada, a on caldrà que ens encordem, li treuen una mica d’empenta, però no en desmereixen l’atractiu. En la meva modesta opinió, el 6b de la quarta tirada, potser es queda una mica curt. I més, ara, després d’haver-ne arrancat una presa de mà, intentant resoldre’l. Ha, ha, ha! Afortunadament sense conseqüències, gràcies al parabolt que, amb molt d’encert hi varen emplaçar els seus aperturistes: Xavi Raventós i Luis Alfonso (Luichy) .Una via, doncs, recomanable, sobretot per als incondicionals del sector.
Hem gaudit d’un jorn radiant fins al migdia, moment en què
un fort vent del nord ha empès una espessa nuvolada per damunt dels nostres caps. Justament, tal i com havia pronosticant en Marc que passaria! Deu anar per home del temps, aquest xicot! Ha, ha, ha! Per sort, la pluja només ens ha agafat de resquitllada, quan ja fèiem el descens per la canal. I, encabat, la tramuntana s’ha acabat enduent la rufagada cap al cantó del Pla de Lleida, permetent-nos dirigir cap al següent objectiu d’avui.
Un tast de “Certificat d’Iniciació per Iniciats”
La factura d’aquesta altra via de nom tan rim-bombant, pertany, ni més ni menys que Joaquim Gil, que la va obrir, en solitari, el passat mes d’abril. Si us hi fixeu bé, el fons de pantalla del meu bloc n’és la ressenya. Per al·lusió, i per il·lustrar millor les característiques de l’itinerari, cito, literalment, els seus comentaris
"CERTIFICAT D’INICIACIÓ per INICIATS 170 m. 6b+ Ao. Una modesta via al sector Oriental de la Paret de Catalunya, amb tres llargs atlètics i bona roca. Una matinal ràpida i assequible per a escaladors experts. 1ª Repetició 18/5/2014 Oscar i Chavi. El seu nom pot no dir res, o potser diu molt... Per l’escalador normal de nivell V+/6a+, cada llarg es com un examen d’aptitud. Si superes la prova (sense portar martell), ningú no et donarà cap diploma, ni certificat. Tu mateix sabràs si et pots considerar un bon escalador... Jo de moment no passo la prova. Després d’obrir el tercer llarg, en Josep em va dir... “No m’ha agradat i he passat por...”. Això és exactament... No posar les coses fàcils. Prefereixo que una via no la repeteixi ningú, a fer una ruta comercial".
Tota una declaració d’intencions!
Efectivament, el tal Josep sóc jo. I, a la vista de les circumstàncies, tampoc no em puc considerar un bon escalador… encara. Atès que, de les tres tirades fortes de que consta la via, només en vaig superar una i, amb més “artifo” del que detalla en Joaquim. Això sí, per fer-ho, em vaig haver de penjar d’un C1, un C2 i dos tascons. Quina por! Així que me’n han quedat dues pel setembre! Ha, ha, ha!
De tornada al Prat, vàrem estar xerrant amb un parell de bascos que venien de fer la “Globeros en Alaska” i que, en comentar-els-hi la nostra propera visita a la Vega d’Urriellu, ens van regalar un parell de ressenyes del Naranjo de Bulnes. En cartera estan! Una salutació, companys!
