LA HISTÒRIA INACABABLE (220 m MD-) a la Dent d’en Rossell… o bé com veure’s «atacat» per una càmera de fotos
Ressenya imprimible en PDF
Diumenge 7 d’agost de 2016. La caiguda de pedres és un dels perills de l’escalada, que fan inqüestionable la utilització del casc. Moltes vegades, per molt que es vagi amb compte, fer caure pedres resulta inevitable: una presa que s’arranca, pedres soltes que es trepitgen, o la corda que les arrossega… I quan es produeix aquesta circumstància, hom corre a cridar «Pedraaa!», per alertar a qui en pugui rebre l’impacte. Avui, en Joan, mentre encapçalava el cinquè llarg de La Història Inacabable, ha cridat: «Càmera!». «Càmera?» —m’he preguntat jo—, a la vegada que m’acotava… Per, d’immediat, veure’m atacat per un objecte no identificat de color fosc, que ha resultat ser la seva càmera de fotos, amb funda i tot! Em sap greu dir-ho, però un cop passat l’ensurt, no m’he pogut estar de fer-me un bon un tip de riure. I és que l’enigmàtic crit d’en Joan tenia tot el sentit. Ha, ha, ha! El millor del cas, però, és que la càmera de fotos en qüestió, després de volar més de cent-cinquanta metres, ha anat a parar a les xarxes de protecció del Cremallera… i n’ha sortit totalment indemne. Ja té nassos la cosa!
La «Història Inacabable», obra dels mateixos oberturistes que la seva veïna «Kuru» (a mi em va agradar més aquesta segona), és una via equipada amb espits i parabolts que resulta més obligada del què pugui semblar sobre el paper. Motivat, probablement, per un emplaçament d’assegurances no sempre òptim. En el darrer llarg, per exemple, hi ha un pas de 6a sense protecció que té mala caiguda. Tret d’això, la via sap aprofitar prou bé el discret pany de paret pel que discorre. Com que els llargs són curts (vint-i-cinc metres de mitjana) nosaltres hem enllaçat 3+4 i 5+6. Fent-ho així, calen unes vint cintes express (en cas contrari quinze). Portar un joc discret de micros i de friends tampoc està de més.
Pel descens, és recomanable seguir pujant per la canal que hi ha just a on s’acaba la via. Fins a trobar, a mà dreta, un corriol fitat a dins del bosc que duu fins a una torrentera. Seguint-la, s’arriba a les antigues vies del Cremallera.
