LA HISTÒRIA INACABABLE (220 m MD-) a la Dent d’en Rossell… o bé com veure’s atacat per una càmera de fotos
Diumenge 7 d’agost de 2016. Un dels perills de l’escalada és la caiguda de pedres, i aquest és un dels motius pels que resulta inqüestionable el portar casc. Moltes vegades, per molt que es vagi amb compte, fer caure pedres resulta inevitable: una presa que s’arranca, pedres soltes que es trepitgen, o bé la mateixa corda que les arrossega… I quan es produeix aquesta circumstància, hom corre a cridar «Pedra!» per alertar a qui en pugui rebre l’impacte. Avui, mentre en Joan obria el cinquè llarg de La Història Inacabable ha cridat «Càmera!». «Càmera?» m’he preguntat jo, a la vegada que m’acotava… per, d’immediat, veure’m atacat per un objecte no identificat de color fosc, que ha resultat ser la seva càmera de fotos (amb funda i tot!). Em sap greu dir-ho, però un cop passat l’ensurt, no m’he pogut estar de fer-me un bon un tip de riure a la seva esquena. I és que l’enigmàtic crit d’en Joan tenia tot el sentit. Ha, ha, ha! El millor del cas, però, és que la càmera de fotos en qüestió, després de volar més de cent-cinquanta metres, ha anat a parar a les xarxes de protecció del cremallera… i n’ha sortit indemne. Té nassos la cosa!
La Història Inacabable, obra dels mateixos aperturistes que la veïna Kuru (a mi em va agradar més aquella), és una via equipada amb espits i parabolts que resulta més obligada del que sobre el paper podria semblar. Motivat, probablement, per un emplaçament de les assegurances no sempre òptim. En el darrer llarg, per exemple, hi ha un pas de 6a sense protecció que té mala caiguda. Tret d’això, la via sap aprofitar prou bé el discret pany de paret pel que discorre. Com que els llargs són curts (vint-i-cinc metres de mitjana) nosaltres hem enllaçat 3+4 i 5+6. Fent-ho així calen uns vint cintes expres (en cas contrari quinze). Portar un joc discret de micros i de friends tampoc estarà per demès.
Pel descens, és recomanable seguir pujant per la canal que hi ha just a on s’acaba la via fins a trobar uns corriols que, passant per dins d’un bosc, se’n van cap a la dreta (fites de tant en tant) i duen fins a una torrentera que, en seguir-la, ens retorna a les antigues vies del cremallera i al peu de via de bell nou.
