Etiquetes
Tots els començaments tenen quelcom d’entranyable. Després de vint-i-cinc anys sense escalar, ara hi torno a estar enganxat. Quan tenia dotze anys, vaig pujar el Penyes Altes del Moixeró en una sortida de l’Agrupament Escolta Ali Bei de Navàs. La meva primera muntanya! Encara avui recordo la forta impressió que em va causar l’experiència.
Un parell d’anys més tard, en una altra sortida amb els escoltes, varem fer el Puig de la Canal Baridana. Aquell dia havia de contemplar per primer cop la impressionant muralla de la Cara Nord del Pedraforca. No fora fins uns anys més tard, però, que de la mà d’en Ramon Serra Molina, el meu primer mentor a muntanya, faria realitat el somni d’assolir-ne el Pollegó Superior. Encabat, vindrien la Pica d’Estats, l’Aneto i un llarg nombre de cims emblemàtics de la serralada pirinenca. Amb el temps, em vaig anar adonant que trescar, tothora, per camins fressats no em satisfeia prou i, sovint, sortia de petja en busca de traçades més atractives i directes. Tot un presagi!
Digueu-me nostàlgic, però encara avui després d’una escalada m’agrada arribar a dalt de tot, contemplar el paisatge i assaborir la tornada sense presses.
A
ls dinou anys, passant amb la Mery —avui la meva esposa— uns dies al Refugi del Pedraforca, vaig conèixer a en Joan de Déu Fernàndez Brusi, de Ripoll, que era allà escalant bo i sol. I diguem que m’ho vaig fer venir bé perquè em convidés a acompanyar-lo. Així va ser com vaig fer l’Estasen, la meva primera via d’escalada. Una experiència mística amb vambes i pantalons curts de cotó. Senzillament, inoblidable!
Al cap de poc, a través dels centres excursionistes Cen de Navàs, Cquie de Puig-reig i Faes de Sallent, vaig fer mans i mànigues per conèixer a altres escaladors, i aconseguir la informació i el material necessaris per afrontar els meus primers reptes. La meva estrena en cap de corda va tenir lloc a l’Aresta Brucs del Pingüí de Montserrat, fent cordada amb en Jesus Xandri. Ell, que ja hi tenia una certa experiència, es va avenir a acompanyar-m’hi, però va deixar que triés l’objectiu jo. Quins nervis que vaig passar examinant el llibre de la Regió d’Agulles d’en Josep M. Rodés i en Ferran Labraña! Que no fos ni molt difícil, ni massa fàcil, que tingués al menys una reunió… Aquesta vegada, però, aniria calçat amb uns flamants Boreal Firé de color gris; els mateixos amb que en John Bachar apareixia a la revista Extrem, fent boulder al Camp IV de Yosemite.
En poc temps, Montserrat i la Nord del Pedraforca es van convertir en el meu terreny de joc predilecte. En haver assolit el Cavall Bernat, per la Normal, i tustat les orelles del Gat, bo i fent l’Homedes, em vaig començar a creure escalador. Si d’una via de l’època en guardo especial record, però, és de la Directa Anglada Guillamón de la paret nord del Pedraforca. Just acabava de conèixer a en Jordi Sunyer, en una sortida del Foment Arqueològic i Excursionista Sallentí, que varem quedar per anar-hi. Fornit de valor, m’havia postulat per fer el primer llarg. A l’hora de la veritat, però, em vaig fer un tip de deambular pel vèrtex del Triangle bo i cercant-ne el començament. Amb l’ansietat i la desesperació, vaig estar a punt d’enfilar per on no era i, encara sort, que al final vaig saber veure el primer clau a la paret. Dels A0 que vaig fer a continuació, millor no parlar-ne. Tota una gosadia, sí senyor! Malgrat tot, en Jordi, que sempre havia estat millor escalador que jo, bé que se’n devia endur una bona impressió de les meves aptituds “escalatòries”, atès que varem seguir fent cordada plegats durant una bona temporada. Mira, només de pensar-hi, m’han vingut ganes de fer-la de nou! Que, em sembla, és de les poques clàssiques de la Nord que no tinc repetida.
El primer de juliol de 1.984, l’endemà del nostre casament, la Mery i jo, juntament amb el Jordi Sunyer i l’Ernest Llimós, varem pujar al Cavall Bernat de Montserrat per tal d’oferir el ram de núvia a la imatge de la moreneta; que era aquella d’alumini que després va desaparèixer. Ei, que sinó no em caso, eh!
De mica en mica, vaig anar eixamplant horitzons i centrant els meus esforços en parets una mica més llunyanes. El Montsec, i més concretament Terradets i La Roca dels Arcs, molt de moda a primers dels vuitanta, però també Montrebei i la Roca Regina, em van tenir ben ocupat una bona temporada. Amb en Kiku Soler, per exemple, hi varem fer un bon nombre de repeticions: Smoking, Colores, Pere Camins, Musical Express, Papisuca, Paul Lalueza… per citar-ne unes quantes. Un dia, per omplir la jornada, ens va sortir la Supertramp en menys d’una hora. Ai, aquest jovent! Mentre nosaltres escalàvem, la Mery i la Miracle se solien esperar als peus de paret. Si els ho demanéssim ara… de ben segur ens engegaven a dida!
Tot això, sense descuidar ni Montserrat ni, sobretot, la sud del Pedraforca: Estimball, Star McHara, Choras Piengue, La De Tots… Amb en Kiku, abans de dedicar-se de ple a les, avui tant populars, curses de muntanya, és amb qui vaig escalar les meves més reputades d’aleshores: Ravier del Tozal del Mallo, Rabadà Navarro del Gallinero, Esperó de la Brenva al Mont Blanc i un intent a l’aresta de Lion del Cerví, truncat per una tempesta. Un altre dels escaladors amb qui vaig fer una bona campanya va ser amb en Josep Planas de Sant Joan de Vilatorrada. De Montserrat, i més concretament de la muralla Nord, em vénen al cap la Gam de Diables, l’Arco Iris del Plàtan, l’Elèctric Ladyland i la Dels Sostres, a la Paret de l’Aeri. Amb l’Ernest Llimós, un altre gran i incansable escalador de vies esportives, també hi vaig escalar força. La Desiree del Cavall Bernat i l’Aresta Salenques-Tempestats de l’Aneto, són un bon exemple del que varem compartir. 
De l’escalada esportiva, en reconec els beneficis per tal d’afrontar amb millor condició física els reptes clàssics que, al capdavall, són els que m’interessen i motiven de veritat, per bé que, en el meu cas, la consideri més un entrenament que no pas un objectiu en sí mateix. Mentre que la via llarga, digueu-me romàntic, per a mi té un atractiu que sobrepassa de molt la mera superació de la dificultat objectiva. A tot això, també he de dir que només sóc repetidor. Vull dir, que no he obert mai cap via. I aquí m’hi reconec una mancança. Un deute pendent que m’agradaria esmenar abans de “penjar” definitivament els peus de gat.
NOTA:
El mes de setembre de 2016, juntament amb en Xavi Batriu i l’Octavi Puntas, vam obrir “La Pellisona” al Pollegó Superior del Pedraforca.
El mes d’abril de 2017, juntament amb en Remi Brescó i en Joan Asín, vam enllestir “El Carall Trempat” al Peladet Oriental de Rúbies.
El mes d’abril de 2019, juntament amb en Xavi Batriu i l’Octavi Puntas, vam obrir la “Filipinu Sueltu” al Tossal de l’Obaga de la Font.
A on sí que he fet alguna incursió, és a l’escalada en solitari. Deixant a part les complicacions tècniques d’aquesta modalitat, trobo que esdevé una experiència radical i íntima que, duta a terme amb prudència i serenitat, val la pena viure.
Cap al final d’aquesta època daurada, vaig iniciar en l’escalada a un parell de joves navassencs. Amb un d’ells, en Jordi Busquets, una vegada que intentàvem la Estrems Camps de la Grallera, sigui perquè jo no anava per la via o perquè aquesta estava mal estat, la qüestió és que em va caure un “armari” al damunt. Per sort, va ser després d’un flanqueig i en Jordi no va rebre. També sort, que havia protegir el pas feia pocs metres amb un fisurer i, només vaig patir una refregada al braç i una altra a la cara, que em va fer perdre les ulleres. El més divertit va ser baixar d’allà tots dos: jo masegat i veient-ho tot borrós, i ell completament esporuguit. L’altre jove escalador, en Jordi Terès, actualment treballa de monitor en un rocòdrom de Barcelona. Allà, casualitats de la vida, hi ha ensinistrat a en Miquel, el meu fill gran, tal i com jo vaig fer amb ell al seu dia. Amb en Jordi Terès, entre força altres vies reeixides, hi tinc un intent frustrat a la Valentin Casanovas. Un plom que no va aguantar el meu pes, ens en va fer fora quan ja érem a mitja paret. Mira, una altra que tinc pendent!
Sé que me’n deixaré més d’un, però a més dels anomenats, en aquells anys recordo haver-me encordat també amb l’Aïtor Ormaechea, el Carles Brichs, el Ferran Padrós, el Venanci Soldevila, el Xavi Bonet, l’Antònia Bover, el Joan Planas, el Ramon Roset, el Salvador Busquets, el Manel Mingo, el Joan Piedra, la Rosa Piedra, l’Eduard Sorribes, el Miquel Padró, l’Emili Soler, el Josep Domènech, la Gemma Jodar, el Joan Casòliva, el Juli Lladós, el Ramon Viñas, el Joan Martí del Castillo, l’Alberto Montero…
Durant aquests vint-i-cinc anys de parèntesi no he deixat mai d’anar a muntanya ni de fer esport. M’he dedicat a caminar, a córrer, a pedalar… Hi va haver una època, fins i tot, què em va donar per fer ferrades. Sens dubte, una forma inconscient d’apropar-me a les sensacions que havia viscut durant els meus anys d’escalador, però que no deixava de ser un succedani; com poden ser-ho els xiclets de nicotina per a un fumador. I sempre que veia algú que, a part de l’arnés i el casc, duia penjant la corda i, en caminar, feia dringar els ferregots… doncs, això, que em queia la bava i em donava per pensar que durant una època de la meva vida, jo també havia estat un intrèpid, impertèrrit i impassible escalador.
Em direu il·lús, però tots aquests anys he seguit comprant llibres, revistes i visionant pel·lícules d’alpinisme i escalada, amb fruïció. Quants reculls monogràfics no hauran empal·lidit per les prestatgeries de casa fins a quedar desfasats, esperant en va que arribés el dia de què algú n’embrutis les pàgines. D’alguna manera, en algú racó amagat del meu cor, sempre s’hi ha mantingut encesa aquesta flama. A la vida de cadascú, de les moltes coses que ens deixen empremta, algunes ho fan de forma més indeleble que altres. A la meva, segurament, l’escalada és troba en els primers llocs. Sobre el per què, em resulta difícil donar-hi cap explicació lògica. El sol fet, però, de baixar de les parets amb aquella sensació tan satisfactòria, barreja de cansament, tranquil·litat i despreocupació que dóna l’haver lluitat durant hores contra les dificultats, els perills i les privacions de la muntanya… Doncs això, que em dona una força interior que em permet afrontar, i relativitzar, els petits contratemps diaris amb més optimisme i millor disposició. És la meva teràpia emocional. Millor això, que les pastilles, oi? 
Cap a l’any 1987, en néixer el Miquel, el meu primer gran, vaig sentir la necessitat de deixar d’escalar. Va ser senzillament això: un acte de responsabilitat. Res més… i res menys! Amb qui millor, doncs, que tornar-hi sinó amb ell? Un bon dia del passat 2012, en Miquel em va demanar que el portés a escalar a Montserrat, perquè sentia curiositat per conèixer-ne la tècnica. Tant a ell, com a les seves germanes, els havia dut a fer ferrades algun cop, però mai m’havia passat pel cap de dur-los a escalar, entre altres coses, perquè jo mateix no m’hi veia pas amb cor. Engrescat per una banda i força “acollonit” per una altre, tot s’ha de dir, vaig pensar a dur-lo a fer l’Aresta Bruc de la Màquina de Tren; pel record de via assequible que en guardava, d’haver-hi fet de monitor en algun curset. Tal dit i tal fet! Vaig buscar el material al bagul dels mals endreços i cap a Montserrat falta gent! Un cop allà, les coses no van resultar ser tan fàcils com m’havia imaginat. Sort que el més difícil només era IV+, que sinó em cago a les calces. Al capdavall, però, va acabar sent una experiència positiva. Tant, que aquí em teniu altre cop: Més fanàtic que mai!
Una de les coses que més m’han sorprès de tornar a escalar, a part de l’evolució del material i l’equipament de les vies, és la quantitat d’informació que es pot trobar a la xarxa. Als vuitanta, havíem de recórrer a fotocopiar publicacions, a copiar a mà les ressenyes dels llibres de “piades”, i a demanar assessorament als guardes dels refugis o bé a d’altres escaladors. Avui dia, gràcies a internet i als blocs, hom pot disposar d’infinitat de dades a l’instant, i copsar, amb tot luxe de detalls, les experiències d’altres assegut còmodament davant la pantalla de l’ordinador, estirat al sofà del menjador o bé al mateix peu de paret, a través dels dispositius mòbils. I no només això, sinó que també resulten ser eines excel·lents per portar un registre personal de les escalades, les sensacions i els pensaments que se’n deriven. De jove, no vaig tenir la cura d’anotar tota aquesta informació, i ara, en voler-ho recordar, m’he de refiar d’una memòria que, després de tants anys, comença a tenir moltes mancances. D’aquí, doncs, aquest bloc. En quan al nom: “La Cordada Centenària”. Doncs, això, que en la major part de les meves escalades, la suma de l’edat dels integrants de la cordada sol superar aquesta xifra tan rodona. I per molts anys!
