GEDE (GUASCH-SANTACANA) (135 m MD-) a l’Agulla Gran del Pas del Príncep, amb en Manel Ramon… o bé com intuir diferències importants
Ressenya imprimible en PDF
Dijous, 5 de novembre de 2020. Celebrar la jubilació, bé que val una bona via! Just acabat de retirar de la docència filosòfica, en Manel Ramon —home de gran talla i d’etern somrís— m’ha convidat a escalar entre setmana per celebrar la seva nova condició. Tot un luxe en ple Covid-19! Que sigui la primera de moltes, company!
Malgrat cal reconèixer que som davant d’un itinerari de gran categoria, no puc per menys que coincidir amb el que en diu l’Antonio García Picazo diu al seu llibre Montserrat – Las más bellas ascensiones:
«La ruta Guasch-Santacana a la Agulla Gran del Pas del Príncep es un más que selecto trazado. Es un lógico itinerario muy vertical y bien asegurado que hará nuestras delicias si lo que buscamos es una ascensión rápida, esbelta, de mediana longitud y que esté en un lugar agreste. […] El primer largo es una placa que cuando fue escalada por primera vez no admitió ni un clavo, y entonces no existían los buriles. Mas hoy está excesivamente assegurada y casi diria que los buriles la han estropeado»
Per bé que, amb el pas del anys, aquells burins s’han anat rovellant un xic, intueixo que la GEDE d’avui dia té poc o res a veure amb l’agosarada via oberta l’any 1956 pels Guasch, Santacana i companyia. Menys exposició, menys compromís, menys autenticitat, menys aventura… El signe dels nostres temps, vaja! Bé, què hi farem?
LA VIA
1er. Llarg. 35 m 6a. Malgrat l’eminent orientació sud de la via, l’inici cal buscar-lo en un diedre vegetat del vessant est (format per un petit contrafort i l’agulla pròpiament dita). A l’alçada d’un arbre frondós, després de recórrer amb facilitat aquest tram, comença la placa que —degut a una pretèrita frugalitat d’assegurances—, durant molts anys va tenir bona part del personal atemorit. Descrivint una clara diagonal a mà esquerra, durant la primera meitat del llarg, cal seguir un difús rastre de burins i parabolts; desestimant, però, un traçat rectilini d’expansions que no pertany a aquest traçat. Superat el ressalt d’una balma allargada, el traçat es torna més longitudinal. La reunió és a la part dreta del gran forat. Llarg sinuós i elegant.
2on. Llarg. 25 m Ae/Vè. Resseguir tota la balma, d’esquerra a dreta, fins a trobar l’enfilall de burins que cal seguir. Excepte l’entrada a la reunió, que és amb lliure, la resta és d’artificial.
3er. Llarg. 20 m V+/Ae. Evident fissura estètica que, per la seva verticalitat, és difícil treure tota neta. Llarg bonic.
4art. Llarg. 25 m 6a/Ae. Primers metres verticals, damunt de còdols de bona mida, seguits d’un flanqueig fi a mà dreta. Bon llarg que, mirant-ho bé, surt tot en lliure (al menys de segon, he, he!).
5è. Llarg. 30 m V+/Ae. Sortida per l’esquerra, a on el pas és més franc. Tornada a la dreta, amb passos molt verticals, i entrada a la reunió per l’esquerra (reunió amb un sol parabolt).
Aproximació: Pel camí de Can Maçana a Coll de Porc, passant pel refugi Vicenç Barbé. 45’
Descens: Desgrimpar uns metres cap al nord, fins a trobar una instal·lació. Ràpel de 50 m, primer cap a un coll, i després per la canal oest (millor fer baixar un bon tros el nus). O bé fraccionant el ràpel en dos. Tornada pel mateix camí de l’aproximació. 1h
Horari: Entre 3 i 4 hores