SOMNI DE PEDRA (310 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb na Carme Silva… o bé com flipar mandonguilles veient escalar a la «gitaneta»
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous 14 de juny de 2018. Fa uns dies vaig conèixer a la Carme (a partir d’ara, La gitaneta de l’Esquirol) fent esportiva a Ca’n Placa. Malgrat tenir arrels osonenques, pel que fa a l’escalada, la gitaneta no té inconvenient a confessar-se addicta al Berguedà. L’aparició de la nova guia Berguedà Vertical, sumada al caràcter extravertit dels escaladors locals, propicien que, cada cop més, hom s’apropia conèixer les excel.lències d’aquesta privilegiada comarca.
Bé, el cas és que el dia que vaig coincidir amb la gitaneta, em va faltar temps per proposar de muntar les vies jo. En veure-la escalar, però, de seguida vaig entendre, no només que em passava la mà per la cara, sinó que amb la meva fatxenderia acabava de fer el ridícul més espantós. Acte seguit, amb la cua entre les cames, vaig cedir-li a ella la prerrogativa. Al cap d’unes hores, després que la gitaneta es passegés pels 6c+ com una sargantana, i que jo m’hi apianés en lamentables tope rope, va sorgir la idea d’anar a fer una via llarga. Modalitat en la que, segons em digué, tot just s’iniciava, després de dur tres anys fent esportiva. Tres anys… però si jo en porto més de trenta, i amb prou feines sóc capaç de fer… Bé, millor que ho deixem córrer!
A on carai puc portar a una boua com aquesta? ―em vaig preguntar―. I, després de molt rumiar, li vaig proposar la Somni de Pedra. Una via del llibre de les 100 millors que, per trobar-la fora del meu abast, feia temps tenia aparcada. Ben mirat, una opció prou raonable a on ella pogués desplegar les seves habilitats formidables… mentre que, un servidor miraria d’arrossegar-s’hi amb dignitat.
Un cop identificat el peu de via, sortegem els llargs. I encara sort, començo jo! No sé a on he llegit, que els dos primers són els més obligats, de manera que a mi em toca el V+ del primer., mentre que la gitaneta lidiarà amb el 6a+ del segon. No cal dir, que se n’acaba sortint millor que jo! Sort que tot just és la sisena via llarga que fa! En el tercer., mentre jo vaig de xapa en xapa tirant de fi-fi, la gitaneta no encadena per ben poc. Deixant el quart. a banda, que és de transició, en el cinquè, com que les assegurances no disten gaire, faig servir el mateix estil que a l’anterior: o sigui trampejant tot el que puc. «Com t’ho fas per pujar t’han de pressa?» ―em demana―. Santa innocència! «Però que no ho veus que m’agafo als bolts?». La Carme, que ja ha fet l’escalfament, es treu net tot el 7a, i només acaba fallant a l’entrada de la reunió (7b). I ara arriba el sisè: un 7a de sis xapes que, després d’una batalla sense quarter, La gitaneta de l’Esquirol encadena sense pietat, a vista i de primera! No tinc paraules. A partir d’ara em dedico al parxís! El setè. és un canvi de reunió. El vuitè. una placa acanalada, més dos passos d’Ae. El novè. una placa més difícil del què diuen les ressenyes, però que la gitaneta torna a treure com si res. I el desè., i darrer, un tràmit sense més història.
En arribar al cim del Pollegó Superior, la gitaneta em diu que, en comptes de baixar per les Costes d’en Dou, li faria més il.lusió fer-ho per la tartera, a fi de poder practicar la tècnica del ràpel. La situació resulta còmica. Després d’estar quatre hores i mitja encordat amb una «boua» que fa 7a a vista de primer, me’n acabo d’adonar que a, més de no saber fer A0’s, tampoc sap muntar ràpels. Algú em deixa una gillette, per tallar-me les venes?
Ah, me’n oblidava! L’altra gran passió de la gitaneta és (com no) la de la faràndula. Una gran veu, carisma, talent i professionalitat, l’han dut a trepitjar escenaris d’arreu i a guanyar diversos concursos musicals. Actualment, és la vocalista de Wish.