“Escalar a la Dent d’en Rossell és una experiència sensorial que va íntimament lligada amb el paisatge.
A mesura que anem guanyant alçada, la frondosa vall de Ribes es va obrint als nostres peus, per delectar-nos la vista amb el seu esplendor salvatge.
L’impetuós Freser va apaivagant la seva veu, en favor de l’harmoniós cant dels ocells i les remors de l’oratge.
Soleia o amarada, coberta o despullada, la roca de la Dent a voltes t’humiteja, a voltes t’escalfa, et punx de tant aspra, o bé t’acarona la pell amb envellutada suavitat” J.S.S.
Via “Kuru”
☑Primera ascensió: Patu, Xexu i Josep D. l’Any 2013
☑Longitud / llargs de corda: 330 metres / 11
☑Horari aproximat: 4 hores
☑Dificultat: MD- (6b+/Ae 1p) V/Ae obligat
☑Orientació: Est
☑Equipament: Via totalment equipada amb parabolts de 10 mm
☑Material necessari: 15 cintes
☑Grau d’exposició: Baix
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració: ☆☆☆
Via “La Tardor d’en Nebjeperura”
☑Primera ascensió: J. Martí, G. Peix, J. M. Parareda,
J. Romeu i Pep Vila, gener de 1998
☑Longitud / llargs de corda:210 metres / 5
☑Horari aproximat: 3 hores
☑Dificultat: MD- (6a) V+/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via semi-equipada amb parabolts i claus
☑Material necessari: Friends fins a C1 i tascons
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració: ☆☆☆☆
D‘una dent a una altra! La setmana passada em vaig estrenar a la Dent d’Orlú, i aquesta ho he fet a la Dent d’en Rosell. De moment, però, no hi ha manera que em broti el queixal del seny!
Avui jo era el convidat, i en Joaquim Gil jugava a casa. Com a bon cicerone que és, en Quim m’ha fet una eloqüent dissertació sobre la ubicació d’alguns d’aquests sectors que tant s’estima, els millors accessos per fe-hi cap, l’equipament de cada via, les seves dificultats… La història, en definitiva, de l’escalada en aquestes valls idíl·liques. De la seva boca han brollat, no sense recança, alguns mots idolatrats: Roques de tot lo Món, Agulles del Roc Rodó, Roc de la Calç, Paret de Dalt, Roc dels Isards, Paret de Fontalba…
I, finalment, m’ha proposat de fer un parell de vies: la Kuru i la Tardor de Nebjeperura. Una oferta engrescadora que combina dos itineraris ben diferenciats: un d’acabat de sortir del forn, i l’altre, dels més clàssics del lloc. D’aquesta manera, ell en pot fer una d’inèdita (de les poques que li manquen), i jo, gaudir d’una presa contacte excel·lent.
La Kuru és una via eminentment «plaquera», que aprofita l’espai existents entre la Rapa-nui i la Laia, creuant-se amb la Nanu en el quart i cinquè llargs. Té una llargada considerable, però al mateix temps és força ràpida. Va ser oberta com Déu mana (des de baix) i, a diferència de les seves veïnes, està generosament equipada amb parabolts. Les tirades parells són les de més dificultat; en especial la segona, amb un exigent tam de finor… a on, un servidor, per no agafar-se a les «preses de colors», en el pas més compromès s’ha ajudat d’una minúscula sabina. Al començament del quart relleu, hi trobem l’únic pas d’Ae de tota la via. El llarg i espectacular flanqueig del sisè llarg, també és digne de destacar.
Malgrat tenir una modesta longitud, gràcies a una elegància faraònica, i a la diversitat dels seus passatges, La Tardor de Nebjeperura en pocs anys s’ha convertit en gran clàssica de la paret i, segurament, de les més repetides. Degut a aquest èxit absolut, en els dos primeres llargs hi ha passatges que rellisquen. Tota la resta, però, està per sucar-hi pa. Recordo, especialment, les preses recobertes de liquen de l’últim desplom de la via: de tan aspres com són, sembla que estiguis obrint via.
Sobre el paper, la Kuru és més difícil que La Tardor de Nebjeperura. A l’hora de la veritat, però, com que una està equipada a consciència, i a l’altra l’equipament s’ha de completar, vaig tenir la sensació d’haver-me hagut d’esprémer més en aquesta última. De totes maneres, només és una opinió!
Per acostar-nos a la paret, hem deixat el cotxe al començament de la pista de Fontalba, pujant pel camí vell de Núria fins a trobar el tram soterrat de la via del cremallera. La Kuru comença una xic més amunt (porta excavada a la paret, assenyalada amb un 3). (50 minuts).
Quan hem tingut la Kuru al sac i ben lligada, hem remuntat unes fites cap al sud que, en acabat, baixen per entremig d’uns ressalts de blocs (trams de corda fixa). En arribar a un collet, hem seguit per un glever herbós, just a la vora d’ unes enormes xarxes metàl·liques, arribant, poc després, al sector de la Dent on hi ha La Tardor.
D‘un tros lluny, hi hem distingit dues cordades: una al segon llarg de La Tardor d’en Nebjeperura, i l’altra a la tercer de l’Esperó Lutxia. D’aquesta última, algú ens han cridat… Resulta que era en Marc Guillamet! A l’inici de La Tardor hi ha un clau rovellat del que penja un llarg tros de corda.
En completar la segona via, hem tornat a fer el mateix descens que haviem fet per acostar-nos a la paret. Per, en acabat, anar a trobar el camí vell de Núria a través d’un sender rocós que baixa cap al sud, fent un llarg biaix per entre un caos de blocs (1h 15′).
Una altra opció, és deixar el cotxe a l’última corba abans de Fontalba.
Dissabte, 28 de juliol de 2018. Només en molt comptades ocasions, els astres s’alineen de tal manera que, en una jornada d’escalada, el fet d’escalar acaba passant un segon terme. I això no obstant, et sents més cofoi que mai. La causa…? No sabria dir-vos, ben bé, si pot haver estat el dolç cant dels ocells, les iridescències d’un cel especialment radiant, l’excel·lent torrefacció del cafè matutí o l’haver dormit com un soc… Se us acut algun altre motiu? Ha, ha, ha!
