“Escalar a la Dent d’en Rossell és una experiència sensorial que va íntimament lligada amb el paisatge.
A mesura que anem guanyant alçada, la frondosa vall de Ribes es va obrint als nostres peus per delectar-nos la vista amb el seu esplendor salvatge.
L’impetuós Freser va apaivagant la seva veu, fins a donar el relleu al cant dels ocells i a les remors de l’oratge.
Soleia o amarada, coberta o despullada, la roca de la Dent a voltes t’humiteja, altres t’escalfa, et punx de tant aspra, o t’acarona la pell amb envellutada suavitat” J.S.S.
Via “Kuru”
☑Primera ascensió: Patu, Xexu i Josep D. l’Any 2013
☑Longitud / llargs de corda: 330 metres / 11
☑Horari aproximat: 4 hores
☑Dificultat: MD- (6b+/Ae 1p) V/Ae obligat
☑Orientació: Est
☑Equipament: Via totalment equipada amb parabolts de 10 mm
☑Material necessari: 15 cintes
☑Grau d’exposició: Baix
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració: ☆☆☆
Via “La Tardor d’en Nebjeperura”
☑Primera ascensió: J. Martí, G. Peix, J. M. Parareda,
J. Romeu i Pep Vila, gener de 1998
☑Longitud / llargs de corda:210 metres / 5
☑Horari aproximat: 3 hores
☑Dificultat: MD- (6a) V+/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via semi-equipada amb parabolts i claus
☑Material necessari: Friends fins a C1 i fissurers
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració: ☆☆☆☆
D‘una dent a una altra! La setmana passada em vaig estrenar a la Dent d’Orlú, i aquesta ho faig a la Dent d’en Rosell. De moment, però, no hi ha manera que em broti el queixal del seny!
Avui jo era el convidat i en Joaquim Gil jugava a casa. Com a bon cicerone, en Joaquim m’ha fet una eloqüent disertació sobre la ubicació d’alguns d’aquests sectors que tant s’estima, els millors accessos per fe-hi cap, l’equipament de cada via i les seves dificultats. La història, en definitiva, de l’escalada en aquestes valls idíl·liques. De la seva boca han brollat, no sense recança, alguns mots idolatrats: Roques de tot lo Món, Agulles del Roc Rodó, Roc de Calç, Paret de Dalt, Roc dels Isards, Paret de Fontalba…
I, finalment, m’ha proposat de fer un parell de vies: La Kuru i la Tardor de Nebjeperura. Una oferta engrescadora que combina dos itineraris ben diferenciats: un d’acabat de sortir del forn, i un dels més clàssics de la paret. D’aquesta manera, ell en pot fer una d’inèdita —de les poques que li manquen— i jo gaudir d’una excel·lent presa contacte amb aquest magnífic lloc.
La “Kuru” és una via eminentment plaquera que aprofita l’espai que hi havia entre la Rapa-nui i la Laia, i que es creua amb la Nanu en el quart i cinquè llargs. Té una llargada considerable, però al mateix temps és força ràpida. Va ser oberta des de baix i, a diferència de les seves veïnes, està generosament equipada amb parabolts de 10 mm. Les tirades parells són les de més dificultat. En especial la segona, que té una exigent secció de finura. I a on, un servidor, en comptes d’agafar-se a l’acer, s’ha hagut d’ajudar d’una petita sabina per superar el pas més compromès. Al començament de la quarta, hi ha l’únic pas d’Ae de tota la via. I posats a destacar, la sisena compte amb un llarg flanqueig a esquerres molt espectacular.
Gràcies a una elegància faraònica i a la diversitat dels seus passatges, “La Tardor de Nebjeperura”, aquesta via de només cinc llargs, ha esdevingut una de les clàssiques de la paret i, segurament, la més repetida. Degut a aquest èxit, en les dues primeres tirades hi trobarem algun tram que rellisca. Tota la resta, però, està per sucar-hi pa. Recordo, especialment, les preses recobertes de liquen de l’últim desplom de la via: de tan aspres com són, em semblava estar obrint via.
Sobre el paper, la Kuru és més difícil que la Tardor de Nebjeperura. A l’hora de la veritat, però, com que una està equipada a consciència, i en l’altre l’equipament s’ha de completar, vaig tenir la sensació d’haver-me hagut d’esprémer més en aquesta última. De totes maneres, només és una opinió!
Per acostar-nos a la paret, hem deixat el cotxe al començament de la pista de Fontalba i hem pujat pel camí vell de Núria fins a trobar el tram de via del cremallera que està soterrat. L’hem seguida i, després de passar una porta excavada a la paret marcada amb el número tres, hem trobat el peu de la nostra primera via (50 minuts).
Quan hem tingut la Kuru al sac i ben lligada, hem remuntat unes fites que van cap al sud i que, més endavant, baixen per entremig d’uns ressalts de roques grans —un d’aquests està equipat amb un tram de corda fixa—. Al cap de poc, s’arriba a un collet i encabat, a través d’un glever herbós, a on hom i ha subjectat unes enormes xarxes metàl·liques, al sector de la Dent on hi ha la Tardor.
Quan hem sigut al peu de la paret, hi hem vist dues cordades: una al segon llarg de la Tardor d’en Nebjeperura i l’altra a la tercera de l’Esperó Lutxia. Quan ens hi hem acostat, hem sentit que els de l’Esperó ens cridàvem. Era en Marc Guillamet, fent cordada amb dos companys. A l’inici de la Tardor hi ha un clau rovellat, del que penja un bon tros de corda.
En completar la segona via, hem tornat a fer el mateix descens fins a acostar-nos a peu de paret, moment en el que hem agafat un sender que baixa esbiaixat cap al sud, fins a trobar, de bell nou, el camí vell de Núria (1h 15′).
També hi ha l’opció de deixar el cotxe a l’última corba abans de Fontalba, però per fer la combinació d’avui ens ha semblat millor agafar el camí de baix.
Diumenge 7 d’agost de 2016. Un dels perills de l’escalada és la caiguda de pedres, i aquest és un dels motius pels que resulta inqüestionable el portar casc. Moltes vegades, per molt que es vagi amb compte, fer caure pedres resulta inevitable: una presa que s’arranca, pedres soltes que es trepitgen, o bé la mateixa corda que les arrossega… I quan es produeix aquesta circumstància, hom corre a cridar «Pedra!» per alertar a qui en pugui rebre l’impacte. Avui, mentre en Joan obria el cinquè llarg de La Història Inacabable ha cridat «Càmera!». «Càmera?» m’he preguntat jo, a la vegada que m’acotava… per, d’immediat, veure’m atacat per un objecte no identificat de color fosc, que ha resultat ser la seva càmera de fotos (amb funda i tot!). Em sap greu dir-ho, però un cop passat l’ensurt, no m’he pogut estar de fer-me un bon un tip de riure a la seva esquena. I és que l’enigmàtic crit d’en Joan tenia tot el sentit. Ha, ha, ha! El millor del cas, però, és que la càmera de fotos en qüestió, després de volar més de cent-cinquanta metres, ha anat a parar a les xarxes de protecció del cremallera… i n’ha sortit indemne. Té nassos la cosa!
