DIEDRE AUDOUBERT (330 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Jordi Ceballos… o bé com prendre consciència de la pròpia nimietat
➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres, 21 de maig de 2017. Louis Audoubert, un dels alpinistes francesos més actius de la seva generació, oberturista, ara fa quaranta anys, d’aquest magnífic itinerari que solca el diedre més marcat de la paret, sentencià en una ocasió, en referència al guiatge de muntanya: L’experiència de cadascú és el tresor de tots! Màxima extensible al desenvolupament cultural de quantes civilitzacions hagin existit. Els avenços científics, mèdics i tecnològics, el virtuosisme artístic i, fins i tot, les gestes esportives més extraordinàries, es fonamenten i nodreixen de l’acumulació continuada de coneixements previs, fruit de l’experiència col.lectiva, sense els quals fora impensable dur-los a terme.
Avui, gràcies a l’audàcia d’en Marc Galy i en Louis Audoubert, però també de la dels seus antecessors, coetanis i successors, en Jordi i jo hem pogut gaudir, amb molta humilitat i respecte, d’aquesta ruta colossal.
Quan hem arribat al Prat, hem estat parlant amb en Marc de Vilalta, que ahir, juntament amb els seus companys berguedans, es van atrevir amb la Cor Salvatge. També, damunt del sostre de la Fliposis, còmodament instal.lats en una hamaca, hi hem distingit a en Joan Gibert i a n’Ariadna Sans. I en acabat, hem tingut la grata sorpresa de veure’ns immortalitzats en unes instantànies fetes des del Mas Carlets, gràcies al bon ull d’en Cesc Rosell.
LA VIA
L‘entrada, que va per unes feixes, es pot fer de varies maneres. En cadascuna de les ressenyes que dúiem (Luis Alfonso, Edunz Rocaineu i Romàntic Guerrer) se’n suggereix una de diferent. I totes són vàlides.
A partir de la R0, però, que és allà a on comença la festa, el recorregut és únic i, per tant, consensuat per tots. A on torna a haver-hi disparitat d’opcions, és a l’hora d’enllaçar (o no) alguns llargs. Nosaltres, per exemple, que teníem la intenció de fer només vuit reunions, n’hem acabat fent nou. I és que una cosa són els propòsits, i l’altra la crua realitat. Especialment en aquestes vies, a on l’ambient s’imposa.
Tots els llargs són bons, però posats a destacar, n’hi ha dos d’especialment potents. La xemeneia desplomada del cinquè, un tram molt físic que, malgrat estar equipat en els punts claus, provoca un desgast considerable. I el setè (penúltim), una preciosa tirada per fissures de totes les mides i inclinacions, que treure’l tot net ha de ser massa! A aquelles alçades de la pel.lícula, però, les nostres forces ja estaven tan minvades que ens hem hagut de consolar a passar com bonament hem pogut.
En resum, una via amb majúscules: llarga, atlètica, vertical i monolítica. Una gran clàssica, a on cal anar-hi amb bona pila i moltes ganes.
Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que, en direcció NO, segueix paral.lel a la base de la paret durant uns 40′. Fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, unes fites pugen en aquella direcció. 1h
Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat. 1h 15′.
Horari: De 7 a 9 hores