VALENTÍN CASANOVAS (300m ED-) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com acomplir un anhel, més de trenta anys cobejat
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 22 d’abril de 2017. En el moment d’entrar al terminal del port, per embarcar cap a Sardenya, en Josep Lluís Alcaraz ―Saravan pels amics―, va demanar a tothom que s’apartés per, a continuació, traçant una línia imaginària al terra del vestíbul, anunciar amb solemnitat: «Qui hagi escalat la Valentín Casanovas, que es posi a aquesta banda!». A part d’ell mateix que, en tenir-la al seu haver, ja estava correctament emplaçat, només en Remi Brescó va creuar la frontera dels elegits. Els altres cinc, que érem allà reunits, vam restar muts, immòbils i a un pam de nas! No deixa de ser una anècdota, succeïda l’octubre passat, però, així i tot, he de reconèixer que més d’un cop m’havia fet pensar. Perquè, volent o no, la Valentín és una d’aquelles vies que sempre acaba sortint a les converses ―al menys en els cercles que em moc jo―. En certa manera, es podria dir que és una mena de revàlida que s’ha de passar per ser considerat bon escalador. Bé, no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, tampoc. Ha, ha, ha!
En paraules les mateix AGP: «I és precisament la via Valentín Casanovas un dels itineraris que més renom, popularitat i categoria ha adquirit a tot el massís: abans que res és una via ‘bella, aèria i elegant’, no extremadament difícil, però fàcil tampoc, en aquest capitoli sagrat de gairebé tres-cents metres d’alçada que és la Paret de l’Aeri». Doncs, ja està tot dit!
Avui, en acabar la via, entre moltes altres coses, li he dit a en Damià: «Estic content d’haver-la fet amb tu!». Abans que res perquè, des del primer moment, ha estat un projecte compartit en el que prèviament, i a tall de preparació, en qüestió d’un mes hem escalat l’Easy Rider, la Dels Sostres i la Antonio Garcia Picazo. En segon lloc, perquè l’hem gaudida i patida per igual, alternant el cap de corda a cada llarg i encoratjant-nos l’un a l’altre sempre que ha calgut. També ―tanmateix com en la primera temptativa que hi vaig fer―, perquè en Damià és navassenc com jo.
Fa trenta anys, amb en Jordi Terès, que aleshores tenia, més o menys, la mateixa edat que en Rodri i en Picazo quan van obrir la via ―una vintena d’anys mal comptats―, vam arribar fins al cinquè llarg. El plom del que m’acabava de penjar va cedir i, per bé que vaig patir una caiguda de pocs metres, de retruc em vaig fer una rascada al front de la que no parava de sortir sang, Val a dir que, per aquella època, escalàvem sense casc ―més per inconsciència que per temeritat―. Recordo, també, que des de la cabina del funicular, algú es va interessar pel meu estat de salut.
Hem sortit a les sis de Navàs i començat a escalar a les vuit. No cal dir que, a aquella hora del matí, estàvem completament sols a la paret. Al final, però, hi ha acabat havent cordades per tot: a la Lotus, a la Dels Sostres, a la Antonio Machin… Na Silvia Vicente i en Joanfra Farreras, fins i tot, s’han estat una bona estona al peu de la Valentín abans de canviar de plans i ficar-se a l’Electric Ladyland ―ens han vist anar molt lents!―. En acabar, quan hem coincidit a l’aparcament, els hi hem demanat disculpes. Ha, ha, ha!
Seguint l’estratègia que dúiem preparada ―inspirada, entre altres, amb l’emotiu relat del Juan Lazo i en Jose A. Bermudo―, que bàsicament consistia en que a mi em toqués el cinquè llarg ―que és a on tothom coincideixen a dir que hi ha l’artificial més delicat, malgrat, d’artificier en tingui ben poc― i que a en Damià li toqués la rata morta del vuitè ―si més no perquè va més fort de grau―, he començat jo.
En quest primer llarg, doncs, alternant els trams en lliure amb passos d’artificial, i completant l’equipament amb aliens i friends mitjans, me n’he sortit millor que no em pensava ―una mica carregat de braços, això sí―. Buf, menys mal!
Del segon, se n’ha encarregat en Damià, que en trobar el desplom millor equipat que no es pensava, ho ha resolt posant l’estrep i sense forçar la màquina ―queda molta via per davant―.
En el tercer, que hi ha qui diu que és el més fàcil de tots, els vint metres darrers se’m han fet molt llargs: una placa de quart-cinquè amb assegurances testimonials i un traçat poc definit n’han estat els responsables. La tensió és començava a fer notar…
El quart, comença amb la superació d’un petit ressalt poc protegit, seguit de quaranta metres d’artificial ―amb alguna «sortideta» que altre entremig―, d’aquell de patir tota l’estona per l’estat de les expansions: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… I torna a començar. Amb tot, en Damià, malgrat ser un «bou» rematat, se’n ha sortit prou bé. Sembla que l’entrenament a la AGP ha tingut l’efecte esperat!
I com qui no vol la cosa, ja som al tan temut cinquè. Per més que que m’ho miro i m’ho remiro, no sóc capaç de veure els dos burins de que parla la «piada» dels TivissaRocks 2.0 ―la més recent que hem trobat― abans del parabolt «ronyós». Aquest sí que el veig, però a set o vuit metres per damunt del meu cap. I en lliure ni pensar-ho: vertical, roca dolenta i un Factor2 de ca l’ample. «I ara què?» m’he preguntat. «Només em queda el recurs dels ganxos» al final he decidit. De manera que, després de fer els dos o tres primers metres en lliure, he posat el primer ―un Grappling Hook de Black Diamond― en una minúscula rebava. «Sembla que aguanta!». Hi poso l’estrep, torno a mirar amunt i comprovo, amb amargor, que encara em manca un bon tros per arribar a la xapa! «I ara què?» em pregunto de nou. Metre m’ho rumio, poso l’altre ganxo ―un Talon, també de la BD―, més que res perquè estic ben acollonit. Hi poso l’estrep, m’hi penjo i… avall que fa baixada! S’acaba de trencar la «llastreta» a on estava recolzat. Buf! Quina suor freda que m’ha vingut de cop! Per sort, l’altre ha restat ferm i això m’ha evitat de caure. Per un moment, m’ha semblat estar vivint un “déjà-vu” d’aquell intent de fa trenta anys. De reüll, em miro a en Damià amb cara de circumstàncies. Ell, però, poc hi pot fer, com no sigui mirar de donar-me confiança dient-me que ho estic fent molt bé! «A veure, mantinguem la calma, crec que en algun lloc he llegit que havien passat posant un alien negre, però a on…?». «Ah, sí, sí!» Una petita, molt petita i providencial fissura esbiaixada, a on hi entra el més menut de la casa, m’ha permès, penjant-hi l’estrep, arribar al parabolt anhelat. Per fi! A partir d’aquí, la tirada ha seguit la tònica del llarg anterior: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… Una delícia, vaja! Fins a arribar al peu de la bavaresa, a on hi ha una reunió opcional composta de dos burins i un espit. «Damià, munto reunió aquí!». «No home, no, segueix, que ja no et falta gaire!». «Ja, però és que estic petat… de «coco» sobretot! Un instant de reflexió, i m’he dit: «Què carai, si has superat aquest mal tràngol també pots acabar el llarg!». No va ser aquí a on en Rodri va abocar la cinta del material a dins de l’escletxa i, en veure que hi quedava subjecte, es va posar a burinar la reunió? Doncs, apa, amunt i que sigui el que Déu vulgui! Al final, aquest tram de bavaresa no m’ha sortit net, però això és el que menys m’ha preocupat. Prou n’he tingut amb haver-me de parar a posar-hi friends, que a sobre l’hagués de fer en «rotpunkt!». A aquestes alçades de la pel·lícula, l’únic que desitjo és poder acabar. L’estil, diguem, ja fa estona que ha passat a un segon terme.
NOTA: Cal reposar els dos burins consecutius que han “petat” a la sortida de la cinquena reunió, sinó qualsevol dia algú hi pot prendre mal!
En el sisè, en Damià ha començat a patir de rampes als braços i a les cames. Les hores no passen en va i els esforços acaben passant factura. Llàstima, perquè aquest sí que és per gaudir-lo de dalt a baix; una bavaresa increïble, equipada, entre altres peces, amb uns curiosos tacs de plàstic. Entretant, jo he començat agafar fred: l’ombra, el ventet, la fatiga i les dues hores que m’ha tocat estar-me quiet a la reunió m’han deixat tremolant com una fulla.
Per sort, el setè és un llarg curt i agraït. Una altra cosa serà el que ve a continuació que, des de la reunió, fot una mala ganya…
Efectivament, el famós, i «incatalogable» vuitè llarg té una mica de tot. Un inici, aparentment inofensiu, per una bonica fissura assegurada amb tres tacs de fusta en bon estat, seguit d’un desplom amb dos parabolts i una xemeneia horitzontal ―per dir-ho d’alguna manera― a on cal reptar com un cuc. En paraules d’en Damià: «El túnel del terror». Amb molt de coratge, i malgrat les rampes que fa estona que pateix, se l’ha acabat fent seu amb molt de punt d’honor. Si és que amb companys així es pot anar a tot arreu! Ara sí, que sembla que acabarem sortint per dalt!
En el novè, després d’un agradable i ben assegurat flanqueig ―ja tocava― acabo sortint de la paret i, sense gairebé adonar-me’n, arribo a l’esperó cimer. De sobte, sento el sol acaronant-me el rostre i de seguida arribo a la reunió. No sé si riure o plorar, però faig un crit d’eufòria que ressona per tota la muntanya! Al cap de poc, mentre repasso mentalment tot el què hem viscut aquestes darreres nou hores, en Damià arriba al meu costat i ens fonem en una abraçada. Ho hem aconseguit! Acabem d’escalar la Valentín Casanovas, una de les vies més mítiques de Montserrat.
El dia que vegi a l’amic «Saravan», no em podré estar de dir-li: «Ara sí, Josep Lluís, quan vulguis pots tornar a traçar la línia divisòria de la Valentín!».
