VALENTÍN CASANOVAS (300m ED-) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri… o bé com acomplir un anhel, més de trenta anys cobejat
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 22 d’abril de 2017. En el moment d’entrar a la Terminal del Port de Barcelona, per embarcar cap a Sardenya, en Josep Lluís Alcaraz ―Saravan pels amics―, va demanar a tothom que s’apartés per, a continuació, traçant una línia imaginària al terra del vestíbul, anunciar amb solemnitat: «Qui hagi escalat la Valentín Casanovas que es posi al meu cantó!». A part d’ell mateix, que en tenir-la al seu haver, ja estava correctament emplaçat, només en Remi Brescó va creuar la frontera dels elegits. Els altres cinc que érem allà reunits, vam restar muts, immòbils i a un pam de nas! No deixa de ser una anècdota, succeïda l’octubre passat, però, així i tot, he de reconèixer que més d’un cop m’havia fet pensar. Perquè, volent-t’ho o no, la Valentín és una d’aquelles vies que sempre acaba sortint a les converses; al menys en els cercles que em moc jo. És com una revàlida que s’ha de passar per ser considerat bon escalador. Bé, no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, tampoc. Ha, ha, ha!
En paraules les mateix AGP:
«I és precisament la via Valentín Casanovas un dels itineraris que més renom, popularitat i categoria ha adquirit a tot el massís: abans que res és una via bella, aèria i elegant, no extremadament difícil, però fàcil tampoc, en aquest capitoli sagrat de gairebé tres-cents metres d'alçada que és la Paret de l'Aeri»
Avui, en acabar la via, entre moltes altres coses, li he dit a en Damià: «Estic content d’haver-la fet amb tu!». Abans que res perquè, des del primer moment, ha estat un projecte compartit en el que prèviament, i a tall de preparació, en qüestió d’un mes hem escalat l’Easy Rider, la Dels Sostres i la Antonio Garcia Picazo. En segon lloc, perquè l’hem gaudida i patida per igual, alternant el cap de corda a cada llarg i encoratjant-nos l’un a l’altre sempre que ha calgut. També, tanmateix com en la primera temptativa que hi vaig fer, perquè en Damià és navassenc com jo.
Fa trenta anys, amb en Jordi Terès, que aleshores tenia, més o menys, la mateixa edat que en Rodri i en Picazo quan van obrir la via ―una vintena d’anys mal comptats―, vam arribar fins al cinquè llarg. El plom del que m’acabava de penjar va cedir i, per bé que vaig patir una caiguda de pocs metres, de retruc em vaig fer una rascada al front de la que no parava de sortir sang, Val a dir que, en aquella època, escalàvem sense casc ―més per inconsciència que per temeritat―. Recordo, també, que des de la cabina del funicular algú es va interessar pel meu estat de salut.
Hem sortit a les sis de Navàs, i començat a escalar a les vuit. A aquella hora, no cal dir-ho, érem ben sols a la paret. Al final, però, hi ha acabat havent cordades per tot: a la Lotus, a la Dels Sostres, a la Antonio Machin… Na Sílvia Vicente i en Joanfra Farreras, fins i tot, s’han estat una bona estona al peu de la Valentín, abans de canviar de plans, en veure que anàvem molt lents, i ficar-se a la Electric Ladyland! En acabar, quan hem coincidit a l’aparcament, els hi hem demanat disculpes. Ha, ha, ha!
Seguint l’estratègia que dúiem preparada ―inspirada, entre altres, en l’emotiu relat d’en Juan Lazo i en Jose A. Bermudo―, consistent en què a mi em toqués el cinquè llarg ―per allò de l’artificial delicat, malgrat d’artificier en tingui ben poc!― i a en Damià la rata morta del vuitè ―per allò que en lliure va més fort―, he començat jo!
En quest primer llarg, doncs, alternant trams en lliure amb passos d’artificial, i completant l’equipament amb aliens i friends mitjans, me n’he sortit millor que no em pensava ―una mica carregat de braços, això sí―. Buf, menys mal!
Del segon se n’ha encarregat en Damià, que en trobar el desplom millor equipat del què havíem previst, ho ha resolt posant l’estrep i sense forçar la màquina. Queda molta via per davant!
Al tercer, que hi ha qui diu que és el més fàcil de tots, els vint metres darrers se’m han fet molt llargs: una placa de quart-cinquè amb assegurances testimonials i un traçat poc definit, n’han estat els responsables. La tensió és començava a fer notar…
El quart comença amb la superació d’un petit ressalt poc protegit, seguit de quaranta metres d’artificial ―amb alguna sortida entremig―, d’aquell de patir tota l’estona per l’estat de les expansions: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… I torna a començar. Amb tot, en Damià, malgrat ser un bou rematat, se n’ha sortit prou bé. Sembla que l’entrenament a la AGP ha tingut l’efecte esperat!
I com qui no vol la cosa, ja som al tan temut cinquè. Per més que que m’ho miro i m’ho remiro, no sóc capaç de veure els dos burins de què parlen al seu bloc els TivissaRocks 2.0 ―la piada més recent que hem trobat―, abans del parabolt ronyós. Aquest sí que el veig, però set o vuit metres per damunt del meu cap! I en lliure ni pensar-ho: vertical, roca dolenta i un Factor 2 de ca l’ample. «I ara què?» ―m’he preguntat―. «Només em queda el recurs dels ganxos!» ―al final he decidit―. De manera que, després de fer els dos o tres primers metres en lliure, he posat un Grappling Hook de Black Diamond, en una minúscula rebava. «Sembla que aguanta!». Hi poso l’estrep, torno a mirar amunt, i comprovo amb amargor que encara em manca un bon tros per arribar a la xapa! «I ara què?» ―em pregunto de nou―. Metre m’ho rumio, poso l’altre ganxo (Talon de Black Diamond), més que res perquè estic ben acollonit. Hi poso l’altre estrep, m’hi penjo i… avall que fa baixada! S’acaba de trencar la petita llastra a on estava recolzat. Buf! Quina suor freda que m’ha vingut de cop! Per sort, l’altre ha restat ferm, i això m’ha evitat de caure. Per un moment, m’ha semblat estar vivint un déjà-vu d’aquell intent de fa trenta anys. De reüll, em miro a en Damià amb cara de circumstàncies. Ell, però, poc hi pot fer, com no sigui mirar de donar-me confiança, dient-me que ho estic fent molt bé! «A veure, mantinguem la calma, crec que en algun lloc he llegit que havien passat posant l’alien negre… però a on?». «Ah, sí, sí!». Una petita, molt petita i providencial fissura esbiaixada, a on hi entra el més menut de la casa, m’ha permès arribar al parabolt anhelat. Per fi! A partir d’aquí, la resta del llarg ha seguit la tònica de l’anterior: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… Una delícia, vaja! Fins a arribar al peu de la bavaresa, a on hi ha una reunió opcional composta de dos burins i un espit. «Damià, munto reunió aquí!». «No home, no, segueix, que ja no et falta gaire!». «Ja, però és que estic petat… de coco sobretot! Un instant de reflexió, i m’he dit: «Què carai, si has superat aquest mal tràngol també pots acabar la tirada!». No va ser aquí, a on en Rodri va abocar la cinta del material a dins de l’escletxa i, en veure que hi quedava subjecte, es va posar a burinar la reunió? Doncs au, amunt i que sigui el que Déu vulgui! Al final, aquest tram de bavaresa no m’ha sortit net, però això és el que menys m’ha preocupat. Prou n’he tingut d’haver-me de parar a posar-hi friends, que a sobre l’hagués de fer en rotpunkt! A aquestes alçades de la pel.lícula, l’únic que desitjo és poder acabar. L’estil, diguem, ja fa estona que ha passat a un segon terme.
NOTA: [01-06-2019 ELS DOS ESPITS QUE MANCAVEN HAN ESTAT REPOSATS]
En el sisè, en Damià ha començat a patir de rampes als braços i a les cames. Les hores no passen en va i els esforços acaben passant factura. Llàstima, perquè aquest sí que és per gaudir-lo: una bavaresa increïble, equipada, entre altres peces, amb uns curiosos tacs de plàstic. Entretant, jo he començat agafar fred: l’ombra, el ventet, la fatiga i les, gairebé, dues hores que m’ha tocat estar quiet a la reunió, m’han deixat tremolant com una fulla.
Per sort, el setè és un llarg curt i agraït. Ben al contrari del que ve a continuació, que des de la reunió fot una mala ganya…
Efectivament, el famós i incatalogable vuitè llarg té una mica de tot. Un inici aparentment inofensiu, per una bonica fissura assegurada amb tres tacs de fusta en bon estat, seguit d’un desplom amb dos parabolts i una xemeneia horitzontal ―per dir-ho d’alguna manera― a on cal reptar com un cuc. En paraules d’en Damià: «El túnel del terror!». Amb molt de coratge, i malgrat les rampes que fa estona que pateix, se l’ha acabat fent seu amb molt de punt d’honor. Si és que amb companys així es pot anar a tot arreu! Ara sí, que sembla que acabarem sortint per dalt!
En el novè, després d’un agradable i ben assegurat flanqueig ―ja tocava―, acabo sortint de la paret i, sense gairebé adonar-me’n, em planto a l’esperó cimer. De sobte, sento el sol acaronant-me el rostre, i tot d’una arribo a la reunió! No sé si riure o plorar, però faig un crit d’eufòria que ressona per tota la muntanya! Al cap de poc, mentre repasso mentalment tot el què hem viscut aquestes darreres nou hores, en Damià arriba al meu costat i ens fonem en una abraçada. Ho hem aconseguit! Acabem d’escalar la Valentín Casanovas, una de les vies mítiques de Montserrat!
El dia que vegi a l’amic Saravan, no em podré estar de dir-li: «Ara sí, Josep-Lluís, quan vulguis pots tornar a traçar la línia divisòria de la Valentín!».
