La Cómix, segurament, no és la millor via del Serrat dels Monjos, però la pitjor tampoc. No deu tenir el millor rocam, ni el millor equipament de la zona, però tampoc es pot dir que siguin extraordinàriament precaris. Una certesa que hom en pot extreure, però, és que aquest itinerari, com molts altres del sector —Serra d’Or, Santa Espina, Rosa d’Abril, l’Oucomballa, Hot Dog, Gamper, Virolai, Celeron, Tomb Raider, Mil·lenium, Guateque, Psicodèlia, Graffiti, Sony com sony, Bikini, Picnic, Oferta Especial, Kraftwerk, Estereo 60…— duu el segell d’un dels seus aperturistes, que no és altre que l’incansable escalador de roca calenta i dibuixant de ressenyes de culte, Armand Ballart i Cabó. De fet, el títol de Cómix s’adiu perfectament a l’estètica de les seves il·lustracions.
☑Primera ascensió: A. Ballart i M. Vílchez,
el 7 de gener de 1.993
☑Longitud / llargs de corda: 150 metres / 4
☑Horari aproximat: 2 hores i mitja
☑Dificultat: MD (6a+) 6a obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via semi equipada amb 14 espits
i un pont de roca
☑Material necessari: 10 cintes, Joc d’Aliens i/o tascons, i friends fins a C1
☑Grau d’exposició: Alt
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració: ☆☆
➪ Ressenya imprimible en PDF
La primera escalada de l’any, he tingut el goig de compartir-la amb en Joan Asín. En Joan, com que és un home amb molta trajectòria, si no vol repetir vies, o bé n’obre una de nova —gairebé el recurs més fàcil—, o bé escorcolla en el bagul de les poques que li queden —a voltes, una mica empolsinades—. I, és clar, en duu tantes de fetes que ja li comença a costar trobar-ne de bones. Així que, avui, m’ha dut a fer aquesta Cómix del Serrat dels Monjos. Una via poc repetida, poc equipada, poc…
Després d’uns dies d’hivern rigorós, amb molt de fred i una mica de ressaca, el cap de setmana es postula agradós. Per fer cap a Montserrat, més o menys hi tenim la mateixa distància: en Joan venint pel sud —viu al Barri de les Corts de Barcelona—, i jo des de l’extrem contrari —Navàs queda ben bé al nord—, resulten ser equidistants, ambdós, del Bar Muntanya de Collbató. A on, per començar bé la jornada, primer de tot esmorzem quelcom. No caldria, sinó, afrontar-ne una d’en Ballart amb l’estómac buit i l’ànim lleganyós. Aparquem a La Salut, fem l’aproximació de rigor, identifiquem el peu de via amb la fotografia de l’Escalatroncs, comprovem per on transiten les vies veïnes al croquis de l’Armand, sortegem els llargs i embolica que fa fort!
Comença en Joan. Ei, que no he fet trampa. De debò! L’excés d’informació —que a vegades fa més mal que bé— parla d’una entrada exposada fins a xapar el primer espit. Doncs sí…, però no. Una entradeta fina… però que es deixa fer. Uns primers metres sense res… com en moltes vies, però. Roca escamosa, això sí —seqüeles de l’incendi del 1986—, preses romes, però un primer xapatge prou bo, just sota una panxa. I dues opcions per superar-la: flanquejar-la per la dreta —fora de la vertical de l’espit—, o bé atacar-la de dret. En Joan ha optat per la primera. I jo —amb corda per dalt és fa molt millor— per l’altre. I surt, també! A continuació, vénen un tram de placa més assequible, un parell d’espits alleujadors, un flanqueig cap a l’esquerra, un díedre fàcil i una fissura-desplom. Justament aquí, és a on hi ha el pas més difícil de la via! Tot i que amb tascons i/o friends petits no és obligat. Com sempre, de segon tot és molt més fàcil i em surt prou bé. En acabat, un tram de placa més factible ens deixa a una bona primera reunió.
La segona, comença amb un flanqueig a esquerres fins a abastar una nova panxa, altre cop protegida amb el seu corresponent espit. La superació del pas, que òbviament cadascú farà com bonament vulgui o pugi, jo l’he aconseguit recolzant la cama dreta a l’alçada del pit i traccionant de braços en uns traus arrodonits. Resulta més fàcil del que sembla. Es segueix per la placa i, en trobar el següent espit, cal fer un flanqueig cap a la dreta per fer un canvi de paret. Com a referència, hi ha una presa de peu que queda a l’alçada perfecte. A continuació, vénen uns passos més fins i una nova assegurança. A partir d’aquí, i fins a la reunió, la dificultat va de baixa. En aquest segon llarg, la roca millora considerablement.
La tercera tirada és més maca que no sembla. D’entrada, puja per la placa inclinada que tenim al davant, i va a buscar una fissura que queda un xic la dreta de la vertical de la reunió. Aquest tram, torna a estar protegit per un espit. Aquí hi trobem molt bona presa, tot i que mai prou sòlida com per anar del tot tranquils. Seguim per placa, amb pedra més sòlida i dificultat a l’alça. I, abans de la reunió, trobem un altre espit.
Com que en el sorteig dels llargs, en Joan s’ha endut la millor part —o bé la pitjor, depenent de com es miri—, li comento que en algun lloc he llegit que hi ha l’opció d’enllaçar el quart i el cinquè, quedant una darrera tirada de 55 m. No sé ben bé quina cara hi he posat —potser la de gos apallissat—, però el cas és que en Joan no ha estat capaç de negar-me el capritx. Quina peça que estic fet! Just a la sortida de la reunió, hi ha un pas força vertical, degudament assegurat amb un espit i, en acabat, un bon tros de terreny fàcil sense res fix —hi he trobat emplaçament per a dos aliens i un C1—. Arribats a la R4, cal flanquejar a la dreta a cercar una nova placa i, a l’alçada del darrer espit de la via, progressar metres i metres per un mar de pedra de còdols arrodonits i nul.les possibilitats d’autoprotecció… Com si fóssim a l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre, vaja! Amb l’agreujant d’haver-me saltat la R, i dur un ròssec de cordes de ca l’ampla. Més amunt, la visió d’un cordino revellit, instal.lat en un pont de roca precari, insufla un bri d’esperança… Bé, potser no n’hi ha per tant, però Déu n’hi do! I d’aquesta manera, la cosa s’acaba… i s’acaba bé!
Al final hem enllestit la via a la l’hora del vermut, hem gaudit d’una molt bona temperatura, d’una tranquil.litat quasi absoluta —només hem vist una altra cordada en tota paret— i, com sempre que quedo amb el Joan, de l’excel.lència de la seva companyia. Així que, com acostumen a fer els senyors, hem retornar al Bar Muntanya —el nostre camp base— a fer un parell de cerveses i unes braves. No caldria, sinó!
Aproximació: En una mitja horeta, pel camí de les Coves del Salnitre, vorejant primer el Serrat de les Garrigoses i, en acabat, el Serrat dels Monjos fins poc abans d’on tomba la paret. Just a la dreta de la Bikini i, abans de la Picnic, per més referències.
Descens: Cercar un corriol que baixa a mà dreta i que, al cap d’uns deu minuts mal comptats, ens deixa en una instal.lació de ràpel. Son 45 metres, amb un primer tram volat, per arribar al peu del camí pel que hem vingut.
"La Cordada Centenària" 