COBO-PAMPLONA (275 m MD) al Serrat del Patriarca de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com saldar deutes pendents a «Ca la Montse»
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 13 d’agost de 2016. Patriarques és una paret que sempre m’ha fet mandra. Sigui per l’aureola de dificultat, precarietat i exposició que envolten els seus itineraris més freqüentats (que tampoc no gaire), com pel veïnatge amb les dues grans parets de Montserrat per antonomàsia: l’Aeri i Diables. El cas és que, per un motiu o per un altre, tant a mi com a en Joan, Patriarques ens havia anat quedant en entretinguda un calaix. Treure-la’n en ple mes d’agost, però, segurament no ha estat la nostra idea més brillant.
A 2/4 de 9 del matí, completament amarats de suor, localitzem la corda fixa que marca l’inici de la via. Per un moment, ho he de confessar, m’ha passat pel cap la possibilitat de no trobar-la i, així, com qui no vol la cosa, haver-hi de renunciar… Ha, ha, ha! Bé, potser tampoc no tant. El cert és, però, que el sol i la canícula d’agost t’esgoten a gran velocitat. Anem per feina, doncs!
Començo el primer llarg per terreny fàcil, però a mesura que vaig pujant, començo a saber el pa que s’hi dóna: roca discreta, trams vegetats i algun que altre parabolt intercalat entremig de claus i burins de l’any de la picor. El segon, que torna a ser de transició, i arriba al peu d’un característic díedre, des de sota no sembla res d’altre món. Quan m’hi poso, en canvi, esdevé fi i vertical, havent de recórrer a tascons i friends per sentir-m’hi mínimament còmode. Sort que en duem un joc sencer fins al C2! El quart, que és tot per placa de finor, i està equipat amb moltes xinxetes i alguns parabolts, de segon m’ha sortit net! I arribem al cinquè, que és el que em feia més por. Ara sabrem si la decisió de no dur martell ha estat encertada… I sí! Amb un parell de tascons, tres o quatre amics menuts i una bona tibada, n’hi ha hagut prou! Sort que la reunió és a l’ombra, perquè hi he arribat amb una boca més seca que el desert del Sahara! Al sisè, que està equipat amb expansions per fer-lo en artificial, la primera part surt bé (6a). El setè, que va per un díedre xemeneia força brut, malgrat ser fàcil és ben bonic. Igualment passa als tres darrers, que recorren un esperó de poca dificultat, amb unes vistes extraordinàries cap a la Paret de l’Aeri i el Serrat del Moro.
Després de cinc hores i tres quarts de pura escalada montserratina, ens hem acabat l’aigua, però no les ganes de seguir recorrent els mil i un racons que aquesta muntanya ens té, encara, reservats. Tal i com diu en Joan, potser no és una via per repetir, però sí del tot imprescindible!
"La Cordada Centenària" 