CERDÀ-POKORSKI (325 m MD+) a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com atènyer la pau i la tranquil·litat, a redós d’aquest racó incomparable del Prepirineu

➪ Ressenya imprimible en PDF

CERDÀDilluns 22 d’agost de 2016. A proposta de l’Octavi, dos dies després d’haver escalat l’Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada, torno a seguir l’empremta d’aquest gran escalador i alpinista que és en Joan Cerdà. Primera de les vies obertes a la Roca de l’Ordiguer, juntament amb el seu inseparable company de cordada, i amic, Heinz Pokorski, l’11 i 12 d’octubre de 1959 —un servidor, que ja comença a tenir una edat, encara va estar-se un any i mig fent barretines—. Itinerari clàssic de la paret —juntament amb l’Anglada-Cerdà del 1965— d’una lògica indiscutible, però no per això mancat de dificultat. Ans al contrari, es tracta d’un recorregut mantingut i agosarat que en tot moment ens fa donar el millor que duem a dins.

Amb una primer llarg força assequible —sobre el paper— malgrat, com tota la via, poc equipat i amb la roca calcària típica de les cares nord —força trencada i polida—, que enceta el colossal díedre fissurat que ressegueixen els tres primers relleus de la via. Per anar entrant en matèria, vaja! Un segon de més vertical i sever, igualment poc defensat, però que discorre per una fissura a on poder encabir bones proteccions. Un tercer a on l’escletxa s’eixampla fins a trobar un sostre que li barra el pas. Punt en el que cal fer un flanqueig que, en lliure, constitueix la màxima dificultat de la via. Segons l’Octavi, que l’ha tret xiulant, de 6b+. Per mi, un A0 com una catedral! Els tres següents —quart, cinquè i sisè llargs— són més aviat de transició i ens permeten recuperar forces abans d’afrontar la part final del recorregut, que torna a apretar fort. El setè, sense cap mena de dubte, és el llarg més exigent i mantingut. Un díedre fissurat de cinquanta metres que, vist des de la reunió, pot semblar inofensiu. Res més lluny de la realitat! Cal lluitar cada pas i fer un esforç titànic per no caure a la temptació d’agafar-se a alguna de les proteccions —aquí és a on farem servir més cintes i, segurament, posarem més flotants—. I d’aquesta manera, amb els braços ben contents, arribarem al darrer llarg i a les últimes dificultats de la via, a on acabar d’esgrimir la nostra tenacitat per superar un díedre desplomat i una altra fissura orfa —de les dues que hi ha, nosaltres hem triat la de la dreta, a on la roca ens ha semblat més ferma, malgrat la reunió es trobi a la de l’altra banda—.

Així què Octavi, ja has quedat ben satisfet? Afluixa una mica, nano!