CERDÀ-POKORSKI (335 m MD+) a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí, amb l’Octavi Puntas… o bé com atènyer la pau i la tranquil·litat a redós d’un marc incomparable
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns 22 d’agost de 2016. A proposta de l’Octavi, dos dies després d’haver escalat l’Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada, torno a seguir l’empremta d’aquest gran escalador i alpinista que és en Joan Cerdà.
Gran clàssica de la Roca de l’Ordiguer, juntament amb l’Anglada-Cerdà, la Cerdà-Pokorsky va ser el primer itinerari obert a la paret (1959). Malgrat mantenir una lògica indiscutible, no està mancat de dificultat. Ans al contrari, es tracta d’una via agosarada i mantinguda, que en tot moment fa escalar.
Un primer llarg, sobre el paper, força assequible, per bé que poc equipat —com tota la via— i amb la roca calcària, trencada i polida, típica de les cares nord, enceta el colossal díedre fissurat que ressegueixen els tres primers relleus de la via. El segon, més vertical i sever, però igualment poc defensat, discorre per una fissura a on poder encabir-hi bons flotants. Al tercer, l’escletxa s’eixampla fins a trobar un sostre que li barra el pas. Punt a on comença un flanqueig que, en lliure, constitueix la màxima dificultat de la via. Segons l’Octavi 6b+, per mi un A0 com una catedral! Els tres següents —quart, cinquè i sisè—, que són més aviat de transició, permeten recuperar forces abans d’afrontar l’exigent part final. El setè, sense cap mena de dubte, és el llarg més exigent i mantingut. Un díedre fissurat de cinquanta metres que, vist des de la reunió, sembla inofensiu. Res més lluny de la realitat, cal lluitar-ne cada pas i fer un esforç titànic per no caure a la temptació d’agafar-se a l’equipament fix. Aquí és a on farem servir més cintes i, amb tota probabilitat, posarem més flotants. Amb els braços contents, doncs, arribarem al darrer llarg. En aquest, acabarem d’esgrimir la nostra tenacitat a l’hora de superar un díedre desplomat i una fissura orfe (de les dues que hi ha, hem triat la de la dreta, malgrat la reunió sigui a l’altra banda).
Així què Octavi, ja has quedat ben satisfet? Afluixa una mica, nano!
"La Cordada Centenària" 