CHORAS PIENGUE (270 m ED-) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com retre tribut a un dels grans, fent el que més ens agrada
➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres 16 de setembre de 2016. Just ara fa tres mesos que en Nil Bohigues ens va deixar. Discretament, sense soroll, ni escarafalls, sense laments, queixes, ni planys, en Nil va pujar al seu parapent estel.lar i va sortir volant a explorar nous horitzons. Sense límits!
Al cap d’un parell d’anys d’haver estat oberta, amb en Kiku Soler vam escalar aquesta gran via, obra d’en Nil i els seus companys. Avançada a la seva època, la Choras Piengue passava per ser una de les línies més agosarades del massís (graduació obligada de VI i equipada amb pitons i burins). Com per rumiar-s’ho vaja! Avui en dia, els parabolts potser li treuen un xic de compromís, però dels uns als altres hi segueix havent el mateix aire que aquell llunyà 1983. Per sort, la roca és magnífica i els passatges sublims. No en va, en Pep Soldevila la va incloure a la seva llista de les 100 millors.
Com sempre, hem aproximat pel Lluís Estasen i el Balcó de la Joaquima. Camí que, pel cap baix, enguany dec haver recorregut sis o set vegades. Com que anàvem massa abrigats, caminant hem passat una mica de calor. A la sud, però, no se sap mai. De fet, després hem acabat agafant fred per aquests núvols que, tantes vegades, s’instal.len just a dalt dels Pollegons. En arribar al peu de via, hem coincidit amb Xavi Fàbregas, en Petr Daniel i un tal Octavi (dos Octavis escalant, l’un al costat de l’altre!) preparant-se per escalar la Somni de Pedra.
LA VIA
El primer llarg (6a), que és comú amb l’Estimball, avui m’ha tocat a mi. I potser perquè venia amb la lliçó apresa, el cert és que no m’ha costat tant com l’altre dia. Ja ho diuen, que s’escala millor de primer que de segon! El següent (6a+), a l’Octavi ben just si li ha servit per escalfar motors. El tercer (6b), que per sort és el més equipat de tots, l’ha enllestit un servidor amb no poques trampes (tres o quatre A0 pel cap baix). L’Octavi, no cal dir-ho, l’ha tornat a treure net, sense despentinar-se. Al desplom del quart (6b), tots dos hem xalat de valent per culpa de la humitat. El cinquè (V+), malgrat tenir el fred ficat al cos, és un dels que més he gaudit: vertical amb presa generosa. El sisè (6c) comença suau, però té les assegurances distants i poques possibilitats de completar-les. De manera que, per molt que et diguis a tu mateix «Ara que ve el 6c, podré xapar més sovint… doncs demà m’afaitaràs», toca estrènyer el cul i anar a la caça de parabolts llunyans! Fins i tot l’Octavi, després d’haver-ho estat provant una bona estona, hi ha hagut un punt a on s’ha acabat petant. Això no obstant, escalar la Choras amb un sol A0, no està a l’abast de tothom. Els dos darrers llargs són de pur tràmit, i els hem acabat fent «con bambas y a lo loco».
Bona aquesta, Tavi!
"La Cordada Centenària" 