CHORAS PIENGUE (220 m ED-) a la Cara sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com retre tribut a un dels grans, fent allò que tant ens agrada

➪ Ressenya imprimible en PDF

10Divendres 16 de setembre de 2016. Just ara fa tres mesos que en Nil Bohigues ens va deixar. Discretament, sense soroll, ni escarafalls, sense laments, queixes, ni planys, en Nil va pujar al seu parapent estel·lar i va sortir volant a explorar nous horitzons. Sense límits!

Al cap d’un parell d’anys d’haver estat oberta, amb en Kiku Soler vam escalar aquesta gran via, obra d’en Nil i els seus companys. Avançada a la seva època, aleshores ―i encara ara― la Choras Piengue passava per ser una de les línies més agosarades del massís ―graduació obligada de VI, i equipada amb pitons i burins―. Com per rumiar-s’ho vaja! Avui, en dia, els parabolts potser li treuen un xic de compromís, però entre uns i altres hi segueix havent-hi el mateix «aire» que en aquell llunyà 1983. Per sort, la roca és magnífica i els passatges sublims. No en va, està inclosa a llista de les Cent millors de Catalunya.

Com sempre, hem aproximat pel Lluís Estasen i el Balcó de la Joaquima. Camí que, pel cap baix, enguany dec haver recorregut en sis o set ocasions. Com que anàvem un xic abrigats, durant el camí hem passat una mica de calor. A la sud, però, no se sap mai i, de fet, després hem acabat agafant fred per culpa d’aquell cony de núvols que ea solen instal·lar just a dalt dels Pollegons. En arribar al peu de via, hem vist una cordada encetant la Somni de Pedra, que han resultat ser en Xavi Xavi Fàbregas Pèries ―un conegut de l’Octavi― i dos companys més: en Petr Daniel i l’Octavi (dos Octavis escalant, l’un al costat de l’altre. Ja és casualitat!).

El primer llarg (6a), que és comú amb l’Estimball, avui m’ha tocat a mi. I potser perquè venia amb la lliçó apresa, el cert és que no m’ha costat tant com l’altre dia (ja ho diuen, que s’escala millor de primer que de segon). El següent (6a+), a l’Octavi ben just si li ha servit per començar a escalfar motors. El tercer (6b), que per sort és el més equipat de tots, l’ha enllestit un servidor, amb no poques «trampes» ―tres o quatre A0 pel cap baix―. I l’Octavi, no cal dir-ho, altre cop net com el culet d’un nadó. En el quart (6b), tots dos hem xalat de valent en el desplom, per culpa de la humitat. El cinquè (V+), tot i tenir el fred ficat al cos, és un dels que més he gaudit. Malgrat ser força vertical, la mida de les preses et dona un respir. El sisè (6c), sense cap mena de dubte la cirereta del pastís, comença suau, però amb les assegurances distants i sense possibilitats de reforçar. I quan et dius a tu mateix: «Ara que ve el 6c, podré xapar més sovint…». Doncs, «naranjas de la china», has d’apretar el culet i anar a la caça d’un altre parabolt llunyà! L’Octavi, tot i que ho ha esat provant una bona estona, d’aquest no se’n ha sortit. S’ha acabat petant de braços. No obstant, això, fer la «Choras» amb un sol A0 no està a l’abast de tothom. Els dos darrers llargs són de pur tràmit, i els hem acabat fent «con bambas y a lo loco», que diu aquell!

Bona aquesta, Octavi!