DELS SOSTRES (300m MD+) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Ramon Gisbert, na Sílvia Giner i en Damià Santiveri… o bé com aprendre a no dir blat fins que és al sac i ben lligat
➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 9 d’abril de 2017. Aquest dilluns, en Joan Asín em deia que, per a ell, tan important com escalar una via, ho és el fet de valorar i assumir-ne el repte. I es que, sense aquesta motivació extra, costarien d’entendre els quaranta anys i les desenes de centenars d’escalades a l’esquena, que porta escalats l’amic Joan.
En paraules d’en Gaston Rébuffat: «L’alpinista (en aquest cas l’escalador) és qui duu el seu cos allà on un dia els seus ulls el somniaren». I és que, sense desafiaments, la nostra vida perdria bona part del seu sentit. Si per aconseguir quelcom, n’hi hagués prou per desitjar-ho, quin valor li acabaríem donant a tot plegat? L’esforç, per tant, sempre té recompensa! Glosant, també, a l’amic Joaquim Gil: «Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa… no és escalar, pot ser qualsevol altra cosa».
Avui, d’entre nosaltres, en Damià és qui més s’havia inspirat amb el projecte que dúiem entre mans. No només s’havia llegit, i ponderat, fins a aprendre’s de memòria, tots els comentaris i ressenyes que li queien a les mans, sinó que, pel que fa referència al darrer llarg ―obviat en la major part de repeticions―, n’havia contrastat la informació amb una gran autoritat en la matèria, com és en Kim Santacalina. D’aquesta manera, ha acabat escalant la via per duplicat: primer en el vessant oníric, i després en el sensorial. Arribats a aquest punt, doncs, quan en Ramon, na Sílvia i jo mateix ja ens donàvem per satisfets, en Damià ha assumit la responsabilitat de treure’ns per on toca. Gràcies company, si no arriba a ser per tu en Pau Tomé no me la dona per bona… Ha, ha, ha!
Aneu-hi i feu-la, és altament recomanable, però no goseu dir blat fins a tenir-lo al sac i ben lligat!
LA VIA
1er. Llarg. 45 m V. Inici per la llastra que hi ha a l’esquerra del díedre. Resseguir a continuació, l’arc que dibuixa el sostre. Reunió en una savina gegant.
2on. Llarg. 35 m V+. Baixar un xic per, flanquejant cap a l’esquerra, encarar un díedre fissurat. Llarg força atlètic.
3er. Llarg. 30 m 6a. Bavaresa invertida ―i divertida― amb bona presa, tret d’algun passatge puntual. Entrada a la reunió, fineta.
4rt. Llarg. 45 m V+. Seguir, fins que s’acaba, tot el díedre que tenim al davant. El sostret que hi ha al començament té una presa clau. Tram final un xic descompost.
5è. Llarg. 40 m V. A partir d’aquí, la via canvia de tarannà, per tornar-se més compromesa i salvatge. Inici per una canal incòmode, bruta i vegetada, culminada per una lluita aferrissada amb el brancatge d’un arítjol gegant. Llarg poc agradable.
6è. Llarg. 35 m V+. Inici a l’interior d’una cova, singular al bell-mig d’una paret tan monolítica. Superació d’una xemeneia espectacular i intimidant, que malgrat ser vertical i tenir poques assegurances (costen de veure), és més fàcil del que sembla. I ara ve un dilema: decidir-se entre una fissura vegetada, o be la placa de l’esquerra. Ambdues desprotegides, i gens fàcils de reforçar. Nosaltres hem anat per la placa, perquè ens ha semblat més noble. Curt flanqueig cap a la dreta, per entrar a la reunió. Llarg que posa els nervis a prova.
7è. Llarg. 40 m V+. Sense abaixar del tot la guàrdia, aquest és menys exigent que els anteriors. Comença per placa, i segueix per unes fissures amples que acaben en un terreny força inestable i brut de vegetació.
8è. Llarg. 35 V+/A0. Primers metres de placa, amb roca precària i assegurances enlloc, seguits d’un sostre extremadament difícil, de parets llises i només dues expansions (entremig hi entre un alien). Díedre final, que a mesura que pugem perd inclinació. Llarg compromès, que dóna a la via un plus de dificultat afegit.
"La Cordada Centenària" 