ESBIAIXADA (300 m ED-) al Puig de Millà, amb l’Octavi Puntas i en Jordi Ceballos… o bé com marxar de tort per una paret ben dreta
Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 16 de desembre de 2019. Instigats per l’impagable afany exploratori d’en «Sherlock Ceballos», avui hem fet tot un descobriment. El d’aquest isolat i sorprenent Puig de Millà, que ens ha deixat senzillament bocabadats. Allunyats de tot, amb el Congost de Montrebei i la Presa de Canelles de fons, val la pena venir a perdre’s en aquest racó de món, ni que sigui per contemplar el seu paisatge singular. Un indret que, o molt m’equivoco, o no serà el darrer cop que el visitem.
De les vuit vies que hi ha a la paret, totes obertes pels germans Ullastre (en Ferran i en Guillem) entre el 2006 i el 2009, hem triat l’Esbiaixada perquè és la més recomanada i repetida del sector. A la seva guia «Montsec Oeste», de recent publicació, en Luichy hi diu: «Excelente zona para el invierno, aparte de por su orientación, también por la corta longitud de sus itinerarios que permiten una escalada sin estreses por el horario…». Doncs bé, alguna cosa devem haver fet malament, perquè malgrat haver matinat més que mai, aproximat diligentment, i escalat a un ritme vertiginós (bé, potser no tant… ha, ha, ha!), hem acabat retornant al Pla de les Bruixes a punt de fer-se fosc. Encara sort que en Jordi, que està en tot, duia un GPS amb el track i les coordenades de la ubicació. Ara que, ben mirat, de les «piades» que corren per internet en ple mes de desembre no n’hi ha cap! Passerells, que som uns passerells!
Bromes a part, hem acomplert l’horari que teníem previst: una horeta i mitja d’aproximació, sis de via i una altra hora pel retorn. La qüestió és que això és a on Nostre Senyor va perdre les espardenyes, i som als dies més curts de l’any! Pel que fa a la temperatura, si més no, hem estat divinament. Ens hem posat a escalar a les onze, i cap a les dotze ens ha començat a tocar el sol. De fet, en algun moment, fins i tot hem tingut calor. Quan el sol s’ha amagat, però, la temperatura ha baixat de cop.
Pel que fa a la via, ens ha sorprès molt gratament. Amb una roca ―i un entorn―, a mig camí de El Doll i Montrebei, hem gaudit d’un festival de fissures llargues i elegants, de fàcil protecció; d’alguna que altra placa fantàstica; transitat, això sí, per un parell de feixes inevitables; i patit, també, d’algun tram de roca delicada, per bé que equipat suficientment. Malgrat tot, és una via a on, com a mínim, convé anar-hi amb el grau obligat ben après. Fet i remenat, es tracta d’un itinerari de certa envergadura, a on l’Octavi (el Jon Nieve nostrat) s’hi ha passejat com si res (punt vermell incontestable); un servidor ha acabat esmerçant un parell d’A0 al tercer llarg; i en Jordi ha acabat dient que era la vegada que més s’havia cansat escalant… Un «viot», no us el perdeu!
LA VIA
1er. Llarg. 30 m 6b+. Inici per un gran bloc adossat a la paret, seguit d’una fissura llarga, vertical i fantàstica. Juntament amb el dos darrers, el millor llarg de la via!
2on. Llarg. 20 m V+. Placa fissurada que cal seguir durant uns deu metres, i abandonar-la per la dreta quan aquesta perd verticalitat. «Diedret» final en direcció a un sostre, al costat d’un esperó. Compte a no embarcar-se com he fet jo, que he pujat per la fissura (i després per la placa del damunt) més enllà del que tocava! Ai, que em sembla que em faig gran!
3er. Llarg. 30 m 6c. Fissura esbiaixada, difícil i crostosa, però molt ben assegurada. En lliure, el llarg més difícil de la via.
4art. Llarg. 25 m V. Llarg de transició cap a la dreta, per canviar de diedre.
5è. Llarg. 25 m 6a+. Bonic llarg combinat de placa i diedre, un xic trencat, però agradable d’escalar.
6è. Llarg. 30 m. V+. Passar una gran llastra per l’esquerra i, a continuació, encarar un diedre vegetat d’alzines. Tram final a través de dues plaques, separades per una petita feixa. Més fàcil del que sembla. Reunió al peu d’una gran feixa, des d’on, anant cap a la dreta, és possible abandonar.
Caminar uns vint metres cap a l’esquerra, fins al peu d’un diedre gris i fer un canvi de reunió.
7è. Llarg. 20 m V+. Un cop superat el diedre, flanquejar a ma dreta per una vira, fins a la reunió. Llarg afable.
8è. Llarg. 20 m 6a+. Primer metres per un diedre poc marcat, seguits d’un decidit flanqueig cap a la dreta per una preciosa placa de forats. Reunió al peu d’un bosc penjat. Llarg totalment diferent a la resta.
9è. Llarg. 25 m III. Baixada caminant cap a la dreta, per vora la paret del davant, seguida d’una curta desgrimpada i un flanqueig. Llarg de transició.
10è. Llarg. 25 m 6a. Diedre vertical de presa generosa que, a mesura que pugem, es va estrenyent, seguit d’un sostret que es guanya per l’esquerra. Bon llarg, preludi del que vindrà després, de característiques similars. De fet, nosaltres els hem empalmat en un de sol, quedant una tirada brutal de 60 m complerts.
11è. Llarg. 35 m 6a+. Díedre força llarg i mantingut, amb assegurances testimonials, que juntament amb el que el precedeix conformem la cirereta del pastís.
Aproximació: De les dues aproximacions amb vehicle que hi ha, nosaltres hem anat fins al Pla de les Bruixes, passant pel Port d’Àger amb un vehicle «tot camí» (amb tot, hi ha hagut un bassal a on hem quedat encallats!). D’aquesta manera, l’aproximació a peu és més curta. 50’ fins al Puig Millà, i 35’ més fins al peu de via, baixant per la Canal de la Pedra Travada (cordes fixes). En total, gairebé 1h 30’
L’altra opció és anar fins a Millà, bé per pista forestal, des del mateix Port d’Àger; bé per carretera, des d’Àger, i passant per Agulló. Comptar 30’ que per la primera opció.
Descens: Carenejar cap a l’est, fins al peu de la Canal Travada, i desfer el camí d’anada. 1h o 1h 30’ en funció de per on hi haguem anat.
Horari: De 5 a 6 hores
"La Cordada Centenària" 