STATOSQUO (280 m MD+) a la Paret del Doll, amb en Joaquim Gil i en Jordi Ceballos… o bé com «endollar-se» a una línia de molt alta tensió
Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 18 de gener de 2020. Convindreu amb mi, els que l’hagueu fet, que la Statosquo és una bona via. Àdhuc molt bona. D’aquelles que, per damunt de tot, et deixen satisfet! Millor que moltes suposades «perles» que pul.lulen per aquests mons de Déu… D’aquí a recomanar-la obertament, però, hi una certa distància. L’escassetat d’equipament (entre 0 i 3 assegurances per llarg), la indefinició del traçat (variants per escapolir-se), els trams de roca deficients, les preses cobertes de pols, la vegetació… Aquest cúmul de factors que acaben convertint una escalada en una aventura genuïna. Fet i remenat, doncs, una via «altament recomanable per a amants de l’aventura»… que se sentin còmodes en el 6a/6b desequipat; tot s’ha de dir. I és que mirant la ressenya original (del segle passat), hi ha coses que no queden clares del tot… Cap al final del tercer llarg, concretament, trobo que hi ha un tram que supera àmpliament el V+ proposat. Del que no hi ha dubte, però, és en Marmolejo i companyia per aquella època anaven «sobrats». Més bona del que sembla, més difícil del que sembla… Jutgeu vosaltres mateixos!
Feia un parell d’anys que li anàvem al darrera, i quan no era una cosa, n’era una altra. Compromisos familiars, mal temps, lesions, refredats, restriccions… No hi havia manera! En una ocasió, per culpa de la pluja, en Jordi i en Joan Brunet van baixar de la Gran Feixa. Lluny d’abandonar el projecte, però, aquest ha seguit vigent fins al punt que en Marmolejo ha anat, expressament, a netejar-ne les fissures del setè llarg. Tot un luxe, sí senyor! I a partir d’aleshores, ja no valen excuses! Per tal d’assegurar el tret, però, ens hem reforçat al «mercat d’hivern», fitxant a en Joaquim.
Finalment, tingueu per cert, ens hem quedat tots ben descansats. En Jordi, com a principal instigador, en Joaquim com a «artista convidat», i un servidor més content que un gínjol amb un rotpunkt d’aquells que fan goig.
LA VIA
1er. Llarg. 35 m 6a+. Placa fissurada, seguida d’un curt flanqueig a mà dreta, per anar a buscar una bonica bavaresa. Bonic llarg d’autoprotecció (com gairebé tots), per anar entrant en matèria.
2on. Llarg. 40 m V+. Traçat força indefinit, més o menys en línia recta, a partir de la fletxa gravada a la roca, després del canvi de reunió. Llarg entretingut.
3er. Llarg. 45 m 6a+. Flanqueig a mà dreta, per anar a buscar una llarga (i angoixant) placa de regletes «neta com una patena!». La primera assegurança (una baga de color negre en un pont de roca) no és veu fins que te la trobés al davant. Seguint un clau rovellat, més o menys en línia recta, toca superar un «desplomet». He protegit el pas amb tres friends en dos pams quadrats. La «molt alta tensió» es comença a fer sentir!
4rt. Llarg. 15 m IV+. Llarg de transició, damunt de roca puzle, que dóna accés a la Gran Feixa.
Canvi de reunió: flanquejar un centenar de metres a l’esquerra, fins ben passat una esperó de roca ben marcat, a la vertical del gran sostre vermellós del vuitè llarg.
5è. Llarg. 35 m V+. Diedre gris de bona roca, seguit d’un flanqueig a l’esquerra per anar a buscar un nou diedre, que s’acaba convertint en bavaresa. Sortir-ne per l’esquerra, abans que aquesta dibuixi un arc. Llarg còmode i agradable.
6è. Llarg. 45 m V. Sortida per la placa de l’esquerra de la reunió, a buscar un arbre. Segueix un diedre herbós fins a la R. Llarg brut i poc agradable.
7è. Llarg. 25 m 6b. Preciosa, i exigent, fissura de dits completament neta, de roca excel.lent, però amb bones possibilitats d’auto-protecció. El llarg de la via, al meu semblar.
8è. Llarg. 20 m V+. Aquest és el llarg que dóna nom a la via. Segons sembla, quan l’oberturista es va endinsar a la xemeneia va exclamar: Está to oscuro! Ha, ha ha! Més espectacular que difícil, xemeneia horitzontal amb tres ponts de roca muntats, que acaba just a sobre de la reunió (cal baixar un parell de metres).
9è. Llarg. 20 m 6a+. Inici un xic a la dreta de la reunió, a buscar el pont de roca que penja de la fissura que hi ha a sobre. Curta xemeneia, amb sortida atlètica per la dreta, a l’alçada d’un espit. Segueix un altre tram d’alta tensió, a l’hora de superar, i sobretot de protegir, un petit desplom. Tram final herbós. La cirereta dels pastís!
Aproximació: Des de l’Alt de Fontllonga, carretera C-13 entre Camarasa i Tremp, desviar-se a mà esquerra per una pista forestal, passant de llarg una granja, fins a l’alçada de la segona gran filera de torres elèctriques. Caminar cap a l’oest, per un camí fitat i marques grogues, fins a l’alçada del penya-segat. Seguir el camí de Les Escales del Doll, que baixa decididament cap al sud fins a la base de les parets. Després d’una gran canal, i d’un pas natural de roca a on cal ajupir-se, buscar el característic Diedre Terminator. La via comença uns metres a la dreta, a l’alçada d’un espit. 50’
Descens: Seguir les fites que hi ha a mà dreta de l’última reunió, fins a una cruïlla de camins. Des d’aquí, el més recomanable (i ràpid) és anar cap a l’esquerra (oest), anant amb compte de no perdre el camí. 30’
Horari: de 5 a 6 hores
"La Cordada Centenària" 