PETIT DÍEDRE (160 m MD) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Martí Soriano… o bé com començar l’any a la «paret per excel·lència»
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 2 de gener de 2017. Amb en Martí, que és un home plenament dedicat ―per aquest ordre― a la família, a la feina i a l’escalada esportiva, solem quedar un parell o tres de vegades a l’any per fer via llarga; una d’aquestes per les vacances de Nadal. I com que enguany m’ha comentat que li feia gràcia d’anar a Montrebei, a on encara no ha estat mai… Doncs què voleu? He mirat de fer-lo content, que no sabeu com m’ha costat! Ha, ha, ha! De fet, malgrat no haver-m’hi prodigat especialment ―sobretot pel respecte que em mereix―, Montrebei és un dels llocs a on la pràctica de l’escalada em resulta més estimulant i satisfactòria. Com diria l’amic Joaquim Gil, dec estar tocat pel seu encantament. Els que coneixeu el lloc i les seves vies, de ben segur que sabreu de què us parlo!
A l’espera d’un cel cobert de núvols i unes temperatures properes als zero graus ―inclemències que, finalment, no s’ha acabat materialitzant―, ens hem acabat decidint per repetir la Petit Díedre. Via escalada per un servidor, ara fa uns trenta anys, amb en Jordi Sunyer i en Xevi Bonet. Després de tant de temps, però, els records resulten tan vagues que és com tornar-la a fer de nou. Curiosament, fins als darrers metres no se m’ha acabat reproduït la imatge que més gelosament en guardava a la memòria: la espectacular obertura de cames que cal fer per superar el darrer desplom! A part d’això, la característica cova de la tercera reunió i poca cosa més. L’equipament, però, no és pas més complet que el d’aleshores. Benvinguts a Montrebei, senyors!
I tan abrigats anàvem, que semblàvem esquimals: guants, gorra, polar… Si a això hi afegim que hem fet una aproximació directa: traçant una línia recta des del Prat d’en Lluís fins al peu de via… doncs això, que en comptes de fred hem acabat patint calor… i esgarrinxades! Ah, i per acabar-ho d’adobar, en poc més de tres horetes ho hem tingut tot enllestit: aproximació, escalada i descens. «Però si tot just si són les dues, i ara què fem…?». Passar-me més estona a la carretera que a la muntanya mai ha estat del meu grat! De manera que ho hem acabat rematant al Barranc dels Grillons. I allà sí, ens hi hem acabat fotent de fred. El què són les coses!
D‘una bellesa austera i primària, el Petit Díedre és una bona via per prendre un primer contacte amb aquest Santuari de l’Escalada ―i de la natura salvatge―, que són les Parets de Montrebei. En la mesura que puguem, vetllem entre tots perquè segueixi sent així durant molt anys!
LA VIA
1er. Llarg. 40 m Vè. De les possibles entrades que hi ha, hem començat per la de l’esquerra, per semblar-nos més lògica i evident. Per arribar a l’alzina que hi ha a la xemeneia, primerament cal superar un contrafort d’uns deus metres de roca discreta, assegurats com bonament puguem. Seguidament, s’entra en una xemeneia durant uns deu metres, sortint-ne altra volta, a mà dreta, per abastar una placa de dubtosa consistència. Tot plegat, un inici poc engrescador. Montrebei en estat pur!
2on. Llarg. 30 m V+. Un curt flanqueig a mà dreta, ens deixa a la base d’una fissura-díedre marcada amb un clau. A continuació, vénen una placa de bona roca i una fissura més dificultosa, protegides per treus claus. Un llarg agradable de fer. Sens dubte, el que té més assegurances.
3er. Llarg. 35 m Vè. Aquí comença el díedre que dóna nom a la via. A l’inici, hi ha força vegetació i la verticalitat no és notòria. Més amunt, abans d’entrar a la curiosa cova de la reunió, la cosa canvia. Hi ha diverses possibilitats d’assegurament en els arbusts, la fissura i algun que altre pont de roca. Escalada plaent.
4art. Llarg. 55 m 6a. Amb una dificultat que va en augment, el díedre s’adreça fins a desplomar un xic cap al final. Just abans d’aquest punt, hi una reunió opcional equipada amb pitons. En tot el llarg, les possibilitats de protecció amb flotants són tantes, que fins i tot resulta divertit. El llarg de la via!
"La Cordada Centenària" 