NEURÒNIUM (655 m MD) al Tossal del Coscollet, amb en Jordi Ceballos… o bé com escalar, en dues parts, la paret més llarga de Catalunya
Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 20 d’abril de 2019. Hi ha vies que un dia o altre s’han de fer, per bé que, moltes vegades, les coses no acabin sortint com un pensava. És justament aquí, però, on rau bona part de la gràcia de l’escalada clàssica.
Ben documentats, amb la informació que circula per la xarxa, que després hem contrastat amb el què s’hi diu a la guia Roques, Parets i Agulles de l’Alt Urgell (Miquel, tiu, t’has passat una mica amb els horaris i el material!), dissabte passat iniciàvem aquesta aventura pensant a enllestir-la en una sola jornada. Malgrat haver matinat força, la llarga aproximació, les dificultats per identificar el peu de via, el cansament, la forta calorada i alguna que altra marrada durant en el recorregut, van fer que ens plantéssim a la feixa d’escapament (bivac) cap a les tres de la tarda. Sobre el paper, teníem claror més que suficient per acabar la via, després de reflexionar-ho bé, però, ens va semblar més prudent deixar la segona part per a una propera ocasió. «Una retirada a temps sempre és una victòria!» ―diuen―. He d’admetre, però, que les dimensions del pany de paret que encara teníem per davant, sumades a allò que havíem llegit del què mancava ―pitjor roca i menys assegurances―, van acabar decantant la balança cap a aquesta opció.
I aquest dissabte, ves per on, la segona part no ens ha acabat duent tanta feina com pensàvem. És clar que havíem reposat tota una setmana. Ha, ha, ha! Dúiem martell i claus, que al final no hem fet servir. Amb això no vull dir, però, que dur-los sigui una nosa innecessària. Hi ha llargs, com ara el penúltim, a on, de ben segur, hi haurà qui en pugui fer un bon ús. En el llarg anterior a aquest (el 17è original), que gairebé també està net com una patena, després de passar un sostre per la dreta (a l’esquerra hi va la Germans Millet), hem dubtat una bona estona per on tirar. Finalment, després de flanquejar un tram de placa, hem enfilat per un diedre poc evident i descompost, que té una savina al mig. Sortosament, al cap de poc, en Jordi ha trobat la R. Buf!
Després d’enllaçar uns quants llargs, dels dinou originals, n’hem acabat fet quinze. Tant aquesta dada, com alguns altres detalls, els hem reflectit a la ressenya de l’amic Joaquim Gil. Les característiques de la via (longitud, aproximació, retirada compromesa, precarietat de la roca, equipament escàs, navegació…) dificulten el poder recomanar-la obertament. A mi, personalment, la via m’ha agradat força. El que més m’ha satisfet, amb diferència, però, és l’aventura que duu associada l’activitat.
Sumant el temps dels dos atacs, han estat unes deu hores efectives d’escalada. És clar que, anant per feina, és pot enllestir en menys estona. Tot i que no és una via, aquesta, a on les presses siguin massa aconsellables. Dit i fet, al final, no ens ha sabut cap greu fer-ho de la manera que ho hem fet. Entre altres coses, perquè això ens ha permès conèixer, a la perfecció, tant la baixada com la pujada per la feixa. És un indret de l’Alt Urgell, aquest, que bé mereix més d’una visita. Tot i que, ambdós dies hem estat completament sols a la paret!
"La Cordada Centenària" 
Bones. Aquesta la tinc pendent. Ja fa una pila d’anys hi vaig anar amb un colega i vam estar hores buscant l’entrada de la via. Després de patejar unes quantes hores per la paret, vam decidir tirar avall….Vam provar de tirar avall fins que poguessim petar a la carretera, va ser un horror i quan ja estavem ben esgarrinxats vam tornar cap amunt. Finalment vam intuir el poder anar enllaçant unes feixetes per la paret que queda a la dreta dels rappels. I finalment entre grimpades i feixes vam poder sortir als boscos de dalt de tot. Després va tocar buscar el cotxe. Una odisea….Després vaig sapiguer que el Tossal si marxes cap a l’esquerra pots arrivar a pujar.lo.
Fa uns anys vaig tornar a fer una via de l’Indi, que està xula. Un dia d’aquests tornaré cap el Tossal a fer la,Neuronium. Apa salut!!
Ostres, gairebé vau haver de lluitar més que no pas per fer la via! Si mai hi tornes, crec que et poden anar bé les fotos del peu de via que hi ha penjades en aquest reportatge. Justament, aquest cap de setmana, una cordada sort en va tenir. Salut!