BARRUFETS (155 m MD+) a la Palangana de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com considerar diferents accepcions de «barrufet»
Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 28 de setembre de 2019. A la mitologia catalana, un barrufet és un dimoni, diable, diablet o follet del vent que és tan petit que no se’l veu. Entre el 1975 i 1985, una colla de barrufets entremaliats, capitanejats per en Remi Brescó, en Jordi Camprubí, l’Albert Gómez i en Xavier Pérez Gil van escampar per les nostres muntanyes un reguer de primeres ben visible; algunes de les quals van batejar amb el nom de Barrufets. Heu fet mai una Barrufets? I una Barrufets que us hagi resultat fàcil? Això ja costa més, oi? Jo tampoc! És més, m’he hagut de baixar d’alguna i tot.
L’Esperó Barrufets, la Barrufets Express, la Barrufets de l’Agulla Gopal-Ji, la Barrufets de Diables, la Barrufets del Frare Gros, la Barrufets de la Paret de la Font Freda, la Barrufets de la Proa del Masmut… Traçats elegants i agosarats, amb aquell segell marca de la casa que les fan inconfusibles i selectes.
I el mateix passa amb la Barrufets de la Palangana: no s’hi regala res! Obviant un equipament parcialment vetust, i la roca delicada típica d’aquesta part de la muralla nord, la línia enllaça pel dret, i sense gaires contemplacions, les dues fissures verticals, elegants i extraordinàries que donen tot el sentit a aquest traçat tan eloqüent. Malgrat la seva discreta longitud, estem davant d’una escalada amb majúscules, allunyada dels actuals hàbits de consum i, per tant, reservada als veritables enamorats de la muntanya.
LA VIA
1er. Llarg. 30 m 6a. Seguir la dèbil lleixa que, fent biaix cap a l’esquerra, passa per damunt d’uns romanins (clau rovellat visible). A l’alçada d’uns burins, seguir recta amunt fins a la R, que és al peu de la fissura característica. Roca a controlar. Per anar entrant en matèria…
2on. Llarg. 25 m 6a/A1. Curt flanqueig cap a l’esquerra, per entrar a una fissura magnífica. L’arc que dibuixa es supera amb tècnica d’off-width, diedre i bavaresa. Just abans de la reunió, hi ha un parell de passos més difícils que la resta. Reunió penjada al buit. Llarg cinc estrelles.
3er. Llarg. 35 m Ae/A1e. Artificial de burins i parabolts (gairebé 30 peces), amb un pas de ganxo o similar al terç final. Llarg entretingut.
4rt. Llarg. 45 m 6a/A2. Un parell de metres més amunt de la primera assegurança (parabolt), hi ha un burí que marca el moment de flanquejar cap a l’esquerra (roca delicada i sense protecció). Després d’una reunió opcional, seguir els burins que condueixen a la segona fissura fantàstica. Abastada la primera assegurança (tascó de via), cal equipar un parell de passos abans de sortir en lliure. El tram que ve a continuació és, per aquest ordre, espectacular, factible i amb bones possibilitats de protecció. Només té un handicap: la precariat de la roca. El llarg més complert de tots, tant a nivell físic com de «coco».
5è. Llarg. 20 m V/Ae. Inici en artificial, seguit d’escalada en lliure a protegir. Ja som dalt! No n’hi havia per tant… o sí! Ha, ha, ha!
Aproximació: Des de l’aparcament de Can Maçana, prendre el GR-172 en direcció al Monestir. Passat Coll Guirló, seguir a mà dreta pel camí del Refugi Vicenç Barbé. I, al cap d’un centenar de metres, prendre un corriol a mà esquerra que, després d’un primer tram indefinit, acaba entrant en una «canaleta» que duu fins a peu de paret. Inici de la via, uns 30 m a ma esquerra. 30’
Descens: En dos ràpels. Un de 25 metres cap al sud, fins a la canal entre la Bandereta i l’Agulla dels Espeleòlegs. I un altre de 20 metres, fins a l’Alt Camí d’Agulles (marques vermelles). Des d’aquí, seguir a mà dreta fins al Pas de la Portella, Coll de Guirló i Can Maçana. 50’
Horari: Entre 4 i 6 hores
"La Cordada Centenària" 