“Mas-Brullet” al Serrat del Moro de Montserrat

“Qui a la Mas no ha estat, no ha escalat a Montserrat!”.

Doncs sí, realment la Mas-Brullet val molt la pena, però ni la seva morfologia, ni la seva escalada són, de bon tros, les típiques montserratines de còdols minúsculs i esmolades arestes. En el seu reialme, en canvi, hi trobarem esplèndides fissures i elegants díedres que, en comptes de finor i equilibri, requereixen de superbs encastaments i atlètiques bavareses.

➪ Ressenya imprimible en PDF

☑Primera ascensió: J .Mas i J.  Brullet,
l’any 1960
☑Longitud / llargs de corda: 290 m / 9
☑Horari aproximat: 5 hores
☑Dificultat: MD (6B+) V/A1 obligat
☑Orientació: Nord
☑Equipament: Via semi-equipada amb
material divers
☑Material necessari: joc de friends fins
al C3
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració:   ☆☆☆☆☆

---

        Amb aquesta escalada completo una trilogia pel vessat nord de Montserrat, iniciada fa quinze dies a la Reina-Sánchez del Ganivet de Diables. I continuada, dissabte passat, amb la Punsola-Reniu del Cavall. Tres perles, per gaudir a l’ombra de sengles tardes d’estiu que, els meus companys i jo, ens hem entestat a recórrer sota el resol del matí. Avui, però, amb la lliçó més o menys apresa, m’he abillat únicament amb pantalons curts i samarreta.

        Per no perdre’n el costum, en Jordi Pardo m’ha fet quatre propostes, atractives totes elles, pel vessant nord montserratí. I jo he anat a triar la Mas, que és la única que ja coneixia! (als vuitanta, i en dues ocasions) El motiu? Doncs perquè quan una via m’ha agradat molt, com és el cas d’aquesta, no em fa res de repetir-la. I, per altra banda, perquè m’ha semblat que en Jordi feia molt de temps que la tenia entre cella i cella.

        Tornar a repetir vies, segurament, no proporciona la mateixa emoció que recórrer-les per primer cop, però té altres al.licients, com el de comparar l’estat de forma actual amb l’anterior, posar a prova la memòria… o bé —perquè no?—, fer un original regal. Com el que l’amic Joan Piedra va fer-li a l’Antònia, la seva companya, ara fa un bon farcellet d’anys, duent-la a escalar la, precisament, la Mas-Brullet el dia del seu aniversari. Hi pot haver un gest més tendre que compartir una experiència que ens ha arrabassat el cor? El que resulta més sorprenent, però, és que, moltes vegades, ni l’equipament, ni el tacte de la roca, ni tan sols la vegetació tenen massa a veure amb els que hi va haver en un altra època. La primera tirada de la Mas, per exemple, l’he trobada força més polida que en les ocasions anteriors. Deu ser el preu de la fama. Ha, ha, ha! En quan a les assegurances, a les reunions hi ha parabolts amb anella, en comptes de burins, però segueixen vigents algunes bagues, tacs de fusta i escàrpies de l’any de la picor. És clar que, als vuitanta encara no havíem descobert aquests prodigis de la tècnica que anomenem «amics».

        Amb en Jordi, que és una mica més jove que jo —ell encara no caneja—, arribem just a fer Cordada Centenària . I solament per això, crec que ja ens devem un respecte, també pel que fa a l’acceptació d’algunes particularitats… manies, tics, excentricitats, vaja! De fet, hi ha una cosa d’ell que em fa molta gràcia. Ho sento Jordi, tard o d’hora ho havia de dir: quan escala, xerra sol! Sí, sí, és una mena de diàleg interior expressat en veu alta. A voltes només son observacions, però altres vegades son preguntes llançades al vol que no esperen contesta. Al principi de conèixer-nos, les hi feia repetir (les engalta sempre amb el mateix to, tant si el tens a tres metres com a trenta), pensant que potser requerien resposta. Amb el temps, però, me n’he adonat que, en realitat, és com si recités un mantra que li dona pau interior. Dit està! Espero que no m’ho tinguis en compte. Ha, ha, ha!

        A les set ens hem trobat a Monistrol. Jo he pres cafè, i en Jordi un entrepà. Hem pujat fins a Santa Cecília, hem comprovat que faria calor i hem agafat el primer corriol que hi ha a mà dreta, després travessar la carretera i agafar el GR en direcció al Monestir. Sigil.losos, hem entrat al recinte hieràtic de la Mas, com qui posa els peus en sòl diví. En Jordi s’ha estat mirant el primer llarg, de baix a dalt, i quan s’ha començat a sentir el clatell carregat, m’ha dit sense pudor: «Ja pots començar!». Amb ell no hi sortejos que valguin; sempre em toca sirgar. I jo encantat de la vida!

        Com ja he comentat, aquest primer llarg rellisca, i les preses a vegades hi són justes (però hi són!). Es tracte, sobretot, de posar-s’hi ben obert de cames i furgar l’escletxa fins al fons. Això potser no ha sonat massa bé. Ha, ha, ha! Recordo que, l’any 1985 amb en Jordi Sunyer, a penes si vaig ser capaç de superar els primers deu metres, abans de cedir -li el llarg a ell. Avui, en canvi, m’ha sortit com si res. Deu haver estat la cafeïna… i potser, també, la seguretat que donen els Camalots de l’u, el dos i el tres. Assegurant a en Jordi, de de la reunió, m’he estat mirat la gran llosa que cobreix l’indret, i no he pogut evitar de pensar en la caiguda d’en Bartomeu Puiggròs. Encara guardo, com un tresor, un exemplar del llibre Les muntanyes que vaig estimar, publicat in memoriam.

        La segona l’enceta el meu company, que ha arribat suant a la reunió. De primer, una bavaresa, en acabat savina-tracció i, per acabar, una placa i un desplom. La tercera comença amb un pas fi (6b de placa) d’aquells que en lliure surt molt bé, continua per un tram terrós, i acaba amb un díedre de bon protegir. La quarta, és un curt flanqueig cap la dreta, que serveix per abastar la bona alzina a on es munta la R.

        Les següents tres tirades ofereixen belles fissures i díedres, d’una dificultat màxima de V+. De la sisena, en concret, us en explicaré una anècdota intitulada «El pas del muret i la savina». Resulta que en Jordi s’ha enfilat pel tronc de l’arbust, fins que aquest s’ha començat a vinclar, moment en el que ha optat per abandonar el seu suport i buscar preses en el mur. Les contorsions que ha fet a continuació, per tal d’abastar el replà superior, ja formen part de la història de l’art buf. Per a ell, crec que ha estat un dels passos més difícils de la via! Al meu torn, i havent vist els seus estèrils espeternecs, he confiat més en la consistència del tronc, enfilant-m’hi fins al capdamunt. La resta, no crec que passés de III+. Quin fart de riure que m’he fet, a la seva esquena!

        A la vuitena cal posar-se les piles! Una llarga, força ample i, a voltes desplomada, fissura vertical curulla de xinxetes i de cordons de sabata. Per xalar-la de valent, si s’està fort, i per trampejar-la puntualment si, com ens ha passat a nos, no s’està a l’alçada de les circumstàncies.  Fins aquí, ho duia tot net. Llàstima! I la cirereta del pastís: un darrer llarg pel fil de l’aresta, aeri però senzill. Senyors, això s’ha acabat! Oooh! Cinc hores i mitja d’espectacle delirant, que ens han passat com si res. Extraordinària via!

        N‘hem quedat tan contents que, en comptes de baixar rapelant, hem optat per sortir per dalt. Primerament, hem baixat un xic cap a l’oest, fins a trobar les restes d’un corriol que hem remuntat cap al sud. I quan aquest s’ha acabat difuminant, fins a perdre’s, hem seguit pujant a ran de paret, per unes vires que ens han acabat deixant als 1.235 m de l’Estació superior de l’Aeri. De petit, recordo haver pujat amb el telefèric més d’un cop, quedant sempre fascinat per la desconcertant sensació vèrtic. «¡Peligro! Zona de víboras!» hi ha escrit en un cartell, a la vora dels repetidors. «Només ens faltava això. Ja cal eixim d’aquí depresa!». Canal de Sant Jeroni i embolica que fa fort. Si és que en el fons som uns romàntics.