DEL TRONKO (350 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com gaudir d’un festival d’autoprotecció

➪ Ressenya imprimible en PDF
Del TronkoDiumenge 12 de març de 2017. Fa un parell d’anys vaig escalar la Delfos. Amb la ressenya a les mans, la primera impressió que vaig tenir va ser la d’estar al davant d’una via llarga, però assequible.

Tres passatges de V+ en 450m, com a dificultats més notables, d’entrada no s’intuïen inquietants. Mirant-t’ho, encabat, amb més detall, vaig apreciar que, sumant elements de protecció i reunions, no s’hi comptaven més d’una quinzena de pitons i un parell de ponts de roca. La via, oberta fa trenta-cinc anys, venia signada per en Santi Llop i en Jesús Gàlvez. Al final, vaig estar tota l’estona posant «catxarros» i «apretant»… l’esfínter. Ha, ha, ha!

Bé, bromes a part, aquest és, encara avui, sortosament, l’estil d’escalada imperant a Montrebei. Un estil respectuós amb l’entorn, observat per la major part d’oberturistes, i postulat pel mateix Gàlvez en el seu polèmic assaig «Ética del escalador y arbol ético»
http://desnivel.com/escalada-roca/el-arbol-de-la-etica-de-jesus-galvez
A causa de la massificació, com totes les activitats humanes que tenen lloc en el medi natural, aquesta nostra tan estimada pràctica no és innòcua per l’entorn. Fixeu-vos, sinó, en el bullici i la cridòria que avui en dia imperen en el concorregut camí del Congost. L’estil, doncs, compte. I molt!

Tot això ve al cas, perquè la via Del Tronko (o La Fuerza de los Sueños), que va ser oberta vint-i-set any després de l’esmentda Delfos, i neix just al costat, observa aquella mateixa sobrietat en l’equipament fix. I a sobre és més difícil. Buf! No es tracta d’un grau molt elevat, però tenint en compte la tensió i el cansament afegits a l’hora de cercar emplaçament per autoprotegir-se, no és gens menyspreable.

1er. Llarg. Díedre una mica brut i trencat, seguit d’un flanqueig fi amb unes preses de ma força amunt. Llarg per anar entrant en situació.

2on. Llarg. Seguit de plaques, a estones fissurades, de roca molt compacte. Llarg vertical, tècnic, exigent i, com tots, poc equipat.

3er. Llarg. Seixanta metres complerts a on hi ha una mica de tot: un primer tram trencat, dos passos d’artificial equipat seguits d’una bona sortida en lliure, un díedre bonic i assequible, i un tram final de fissura petita. Llarg molt «llarg» i variat.

4art. Llarg. Flanqueig per canviar de paret, mur de navegació amb molt bona presa i tram final de transició a través d’un esperó descompost i un bosc penjat. Llarg aeri i bonic.

5è. Llarg. Díedre vertical amb un pas desplomat al mig i final fàcil però amb pedres soltes. Llarg exigent i espectacular, a on toca obrir-se bé de cames.

6è. Llarg. Díedre-xemeneia més assequible que l’anterior.

7è. Llarg. Un seguit de fissures verticals i atlètiques que donen pas a unes plaques semi-fissurades. Llarg tècnic i mantingut.

Resumint, es tracta d’una via que, per gaudir-la al cent per cent, cal anar bé de «coco» i més aviat sobrat de grau. Ah, això sí, és un viot de cal ample!

Anuncis