HURTADO-CARBONELL (220 m MD) a la Paret dels Diables de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com descobrir la cara amable de l’avern

➪ Ressenya imprimible en PDF
hurtadocarbonellDivendres, 10 de maig de 2019. Sumar vies a la Paret de Diables no sol ser un tràmit senzill. L’escalada del seus desploms, fissures i plaques és sinònim de dificultat, acrobàcia, gosadia i compromís. Sense desmerèixer totalment aquest esperit, la Hurtado-Carbonell ens permet deambular pel bell mig d’aquest caos de tenebres, patint només les angúnies associades a un equipament vetust  i, puntualment, les d’un rocam poc agraït, però gaudint de l’ambient vertiginós d’una de les muralles més cobejades del Massís.

       Una bona ruta a tenir en compte, que sense ser, de bon tros, de les més difícils i emblemàtiques de la muralla, té força ambient i algun llarg interessant. Ideal per familiaritzar-se amb la paret, o bé per sumar-n’hi una altra. Llàstima que no tingui uns quants llargs més com el sisè.

[NOTA: Via restaurada l’octubre de 2019 pel Dani Brugarolas i la Núria Pinturet. Algunes de les descripcions següents poden no ser fidels a la realitat].

LA VIA

1er. Llarg. 15 m 6a. Placa amb alguna llastra dubtosa que, al principi, té una bona «apretada». Empràn, però, les branques de l’alzina a on és munta la reunió, la cosa canvia.

2on. Llarg. 50 m III. Llarg flanqueig per una cornisa que ressegueix un bosc penjant. Cal parar esment en algun punt, a on la roca no acompanya. Llarg de transició que, juntament amb l’anterior, pertany a la veina CADE.

3er. Llarg. 35 m 6a. Diedre típicament montserratí, amb trams de roca delicada. He fet caure un bon «llastrot» damunt del meu company. Sortosament, tot ha acabat amb unes rascades superficials a les cames. Malgrat tot, llarg bonic i mantingut, pertanyent a la via Reina-Bellmunt.

4art. Llarg. 25 m A1. Estètic flanqueig d’artificial per la fissura d’un sostret, amb un primer tram perfectament factible. Un xic abans de la meitat, hi ha un parell de passos a equipar (friends petits/mitjans).

5è. Llarg. 20 m Ae. Placa d’Ae equipada amb burins originals. N’hi ha un parell de petats, però encara són aprofitables. Ambient garantit, amb reunió de burins (13) mig penjada.

6è. Llarg. 40 m 6a+. Atlètic sistema de fissures de mans i punys que, malgrat ser de bon protegir, degut a un equipament vetust, infon respecte al cap de corda. Més impressionant que difícil. Indiscutiblement, el llarg de la via, tant per la seva bellesa, com per la continuïtat.

7è. Llarg. 35 m IV+ (Esperó Lucifer). Sortida de la reunió cap a la dreta, en direcció a uns romanins, des d’on cal seguir, més o menys recte, per la bonica placa del damunt en direcció a dos burins separats. A partir d’aquí, seguir amb tendència a l’esquerra fins a l’esperó i tirar amunt. Per rebaixar l’exposició, durant el recorregut es pot posar algun «amic» i, fins i tot, encintar algun merlet. Bon final de festa. La sortida original, d’artificial equipat, surt per l’esquerra de la reunió i és menys atractiva.

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar, comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, a on el viarany es torna indefinit, flanquejar el peu de paret cap a l’oest fins a veure un accés factible.

Descens: Llarga grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Baixar caminant cap a la dreta, fins a la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). O bé fer un ràpel (equipat) de 30 m cap a l’est, fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí hi ha diverses opcions: per la Canal de Sant Jeroni, per la Canal del Cavall o pel Pla dels Ocells.

Horari: De 4 a 6 hores